Ara que tinc vint anys

Llegeixo al facebook del PDeCAT Malgrat de Mar: “Ahir en Jofre Serret va assistir a l’acte d’inici de la campanya per a les properes Eleccions Espanyoles del 28A. Hi anem junts per la independència, la República i la llibertat!”

La meva primera reflexió, al llegir això, és em pensava que també, encara que fos només una mica, anaven a aquestes eleccions per ocupar-se del benestar dels catalans.

La resposta del PDeCAT Malgrat de Mar a aquesta reflexió és clara i contundent: “la República és la millor forma de millorar el benestar de tots els catalans”. I m’adjunten el programa electoral de JuntsxCatalunya.

Deixant de banda l’acudit fàcil del galimaties de lletres entre partits (PDeCAT), coalicions (JuntsxCatalunya) i altres ens polítics (La Crida), trobo que la resposta que donen (la República és la millor forma de millorar el benestar de tots els catalans) és com un acte de fe. No sé si no veuen (o no volen veure) que hi ha bastantes probabilitats que una Catalunya independent trigui força temps a ser admesa a la Unió Europea, de manera que es pot dubtar que la república millori el benestar de tots els ciutadans, almenys durant el període transitori en que seriem fora de la UE.

Aquesta fe cega em recorda la lletra de la cançó d’en Serrat, Ara que tinc vint anys, on diu allò de “Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus...” No hi ha cap dubte que tinc enveja de la gent del PDeCAT Malgrat de Mar per això mateix, perquè actuen com si tinguessin vint anys, i són capaços de tenir fe. I més quan, justament després de Ara que tinc vint anys, al meu disc hi ha una altra cançó, La Tieta.

Sí, tinc enveja dels que encara tenen vint anys, ja que “un mirall esquerdat m’ha dit: Ja et fas gran. Com ha passat el temps! Com han volat els anys! Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut! Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!...”

Només em queda felicitar el PDeCAT Malgrat de Mar per conservar la seva joventut, per encara tenir força, per no tenir l'ànima morta, i per sentir bullir la sang. Per cantar l'amor, al primer, al darrer, al que et fa patir, al que vius un dia.

Però, què voleu que us digui, m’estimo més tenir pagat el nínxol i el taüt, els salms dels capellans, les misses de difunts i les flors que seguiran el meu enterrament. M’estimo més ser realista que utòpic. Sóc més de La Tieta que d’Ara que tinc vint anys. No sempre he estat així, i la raó del meu canvi és clara: d’aquí a uns dies faré 77 anys.

Que tingueu sort.