La desigualtat i les seves conseqüències

Fa uns mesos, el geògraf i escriptor Jared Diamond publicava un article molt interessant sobre la desigualtat. Sabem que als països desenvolupats la desigualtat interna no fa més que augmentar, els rics ho són cada vegada més, i les classes mitjanes s’estan empobrint. Com a conseqüència, el nivell de vida mitjà no solament no augmenta, sinó que està disminuint; els nostres fills probablement viuran pitjor que nosaltres, almenys pel que fa al PIB per persona.

D’altra banda, la desigualtat a nivell mundial està disminuint. Els països subdesenvolupats van augmentant, molts d’ells, el nivell de vida de la seva població. A la majoria d’aquests països, l’augment del nivell de vida és un objectiu principal de la seva política. Però milions de persones d'aquests països no s’esperen quietes a veure si el seu govern els pot oferir nivells de vida més alts durant la seva existència. Al contrari, busquen estils de vida millors immigrant a països desenvolupats, amb o sense visats: especialment a Europa occidental, Estats Units i Austràlia. Venen especialment d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. L’emigració no para. Les guerres i el terrorisme, tampoc.

Ens hem de preguntar si serà possible que tothom aconsegueixi el somni de l’estil de vida del món desenvolupat. Trobarem la resposta fent alguns càlculs senzills.

Un consum mitjà per persona significa la quantitat de petroli i altres recursos que la persona mitjana consumeix a l’any. Als països rics, aquestes taxes són molt més altes que als països pobres. Si multipliquem la població actual de cada país per la taxa mitjana de consum per persona per un recurs, per exemple, el petroli, i sumem aquestes quantitats a tot el món, la suma resultant és la taxa de consum actual del món d'aquest recurs.

Si fem aquest càlcul perquè tots els països en desenvolupament aconsegueixin taxes de consum com la dels països desenvolupats trobarem el consum total d'un món on tothom hagi assolit el nivell de vida dels països desenvolupats. El PIB és un bon indicador del consum da cada país.

Segons dades del Banc Mundial, el PIB (Producte Interior Brut) per càpita (corregit per la paritat del poder ce compra – PPP) total mundial de l’any 2017 ha sigut de 16.910 $. Si dividim els països entre els que tenen un PIB per càpita de menys de 35.000 $ i els que el tenen de més de 35.000 $, trobem que a la primera categoria hi ha 6.220 milions de persones, amb un PIB per càpita mitjà de 11.500 $, mentre que a la segona categoria hi ha 1.050 milions de persones, amb un PIB per càpita mitjà de 51.100 $. (A les dades del Banc Mundial hi ha alguns països, com Veneçuela, Síria, Somàlia i altres de menys importants dels que no hi ha valors del PIB de l’any 2017)

Si detallem per països o zones, el PIB de 2017 per càpita, corregit pel PPP), trobem:

País	Habitants	PIB 2017 per càpita(corregit pel PPP) en $
Xina	1.386.000.000	16.760
Índia	1.339.200.000	7.060
Amèrica llatina	644.100.000	15.310
USA	325.700.000	60.200

(Aquestes dades no es corresponen exactament amb les del gràfic d'evolució del PIB per càpita, ja que són en $ corrents del 2017, mentre que el gràfic està fet en $ del 2011)

A Espanya, aquesta xifra és de 38.000 $.                 

Ara mateix al món som, sobre el planeta, uns 7.500 milions de persones. Si els 6.220 milions que tenen un PIB inferior a 35.000 $ han d’arribar al nivell de vida dels que en tenen més, passaran de 11.500 a 51.100 $ per càpita, és a dir, augmentaran el seu consum en 4,5 vegades. Multiplicant 6.220 milions per 4,5, troben un consum equivalent a més de 27.000 milions de persones. Si, entretant, els 1.050 milions de persones que tenen un PIB per càpita superior a 35.000 $ mantenen el seu nivell de consum, ens trobarem amb un equivalent a una població  mundial de prop de 28.000 milions de persones amb la distribució actual de les taxes de consum. 

Alguns optimistes afirmen que la Terra pot donar suport a 9.500 milions de persones amb el consum actual. Però cap optimista no ho és prou per afirmar que el món pot donar suport a l’equivalent a 28.000 milions de persones.

Prometem als països en vies de desenvolupament que si adopten bones polítiques, com ara un govern honest, també podran gaudir de la riquesa, però aquesta promesa és una broma pesada. El món no conté suficients recursos. Ja tenim dificultats per donar suport a un estil de vida del món desenvolupat, quan només uns 1.000 milions de persones del món l’han assolit.

Sovint diem que el fet que el consum cada vegada més gran a la Xina i a altres països en vies de desenvolupament és "un problema" i desitjaríem que aquest "problema" no existís. Per descomptat, persistirà: la gent dels altres països vol gaudir de les mateixes taxes de consum que nosaltres. No ens escoltaran si els diem que no facin el que ja fem nosaltres, i tindran tota la raó. L'únic resultat sostenible pel nostre món globalitzat, si volem evitar el terrorisme, l’emigració descontrolada i les guerres, és què les taxes de consum siguin gairebé iguals a tot el planeta. Però no es pot elevar el món en desenvolupament al nivell actual del món desenvolupat.

Això garanteix que acabarem en un desastre? Molt probablement. Però podríem tenir un resultat estable en què tots els països convergissin a les taxes de consum per sota del que ara gaudeixen les nacions desenvolupades. Segurament que no estarem d’acord en sacrificar els nostres nivells de vida en benefici d’aquestes altres persones. Però les realitats dels nivells de recursos mundials garanteixen que la nostra forma de vida canviarà, ens agradi o no. Hi ha realitats que no es poden obviar.

Tot això pot semblar molt alarmant, però potser no ho és tant. Les taxes de consum i el benestar, encara que estiguin relacionats, no estan estretament units. Molts consums són inútils i no contribueixen a la qualitat de vida. Haurem de canviar i, si no ho fem per nosaltres mateixos, ens canviaran per força.

La veritat és que, dins de les nostres vides, les taxes de consum per càpita al món desenvolupat seran més baixes del que són ara. L’única pregunta és si arribarem a aquest resultat mitjançant mètodes de la nostra elecció o per mètodes desagradables que no seran de la nostra elecció. També és cert que dins de les nostres vides, les taxes de consum per càpita als països en desenvolupament ja no seran 4,5 vegades inferiors a les dels països desenvolupats, sinó que estaran gairebé igualades.

Jared Diamond veu el nostre món com una cursa de cavalls entre un cavall de destrucció i un cavall d’esperança. La cursa no és normal, en la qual els dos cavalls corren a una velocitat constant. En canvi, és una carrera accelerada exponencialment en la que cada cavall corre més i més ràpidament. Dins d'unes dècades sabrem quin dels dos cavalls haurà guanyat la cursa.

Evidentment, cap dels polítics actuals no ens parlarà mai d’això.