Feines poc pagades

Espanya és un dels països europeus on els sous són més baixos. Les darreres dades publicades per Eurostat són les corresponents a l’any 2015, i ens diuen que els ingressos nets mitjans d’una família amb dos fills on només treballi una persona van ser de 22.786 euros anuals a Espanya, mentre que la mitjana dels països de la zona euro va ser de 29.934 euros. Els sous espanyols són, doncs, un 24 % inferiors a la mitjana de la zona euro. Si ho comparem amb els pisos del nostre entorn, darrere només tenim Portugal i Grècia.

Això té a veure, lògicament, amb la qualitat de l’ocupació. Als països de la zona euro el percentatge de persones ocupades que tenen una formació molt baixa (nivells 0 a 2) és del 20,0 %, mentre que a Espanya aquest percentatge és del 33,5 % (a Catalunya, el 31,7 %). Si mirem les persones ocupades amb un nivell mitjà de formació (nivells 3 i 4), a Espanya representen només un 24,0 % (a Catalunya, el 28,2 %), davant d’una mitjana del 46,0 % als països de la zona euro.

En canvi, tenim un percentatge d’ocupats amb formació superior (nivells 5 a 8) del 42,5 % (46,2 % a Catalunya), davant un 33,7 % a la mitjana dels països de la zona euro. El problema, però, és que molts treballen en feines inferiors a la seva qualificació.

Això ens diu que a Espanya (i també a Catalunya) hem escollit un tipus d’economia que dona prioritat a treballs que necessiten poca formació dels assalariats, el que vol dir que són feines amb una productivitat reduïda. No ens hem d’estranyar, doncs, que els sous siguin dels més baixos d’Europa.

Se va el caimán, se va el caimán…

La primera cosa que em va venir al cap quan el Partit Popular va perdre la moció de censura i va ser desallotjat del poder va ser la cançó “se va el caimán, se va el caimán, se va para Barranquilla...”. I no perquè pensi que el senyor Rajoy sigui un caiman, sinó perquè això és el que cantàvem fa molts anys quan se n’anava algú del que n’estàvem fins els nassos.

Se’n va dient-nos que deixa una Espanya millor que la que va trobar. Sembla que n’està convençut. En efecte, el PIB augmenta, però potser menys per l’acció del govern que per la baixada dels preus del petroli i del tipus d’interès, tal com diu el Banc d’Espanya. Deixa un problema territorial molt important, que potser no existiria si no hagués fet el que va fer amb l’estatut aprovat pel Congrés i ratificat pel poble català. El seu balanç, doncs, probablement no sigui tan positiu com creu el senyor Rajoy.

No sé què passarà amb el nou govern. Des del punt de vista econòmic, suposo, seguirà fent el que li manin des de Brussel·les, però difícilment evitarà la propera crisi. Des del punt de vista social i mediambiental potser podrà avançar una mica, encara que ho tindrà complicat. Des del punt de vista territorial, possiblement hi hagi una disminució de la tensió, potser hi haurà un inici de diàleg, però serà lent i es necessitarà molta paciència i habilitat. Paciència i habilitat que, mirant les primeres reaccions dels tuitaires Puigdemont i Rufián, sembla que no existeixen pas massa del costat dels que diuen que volen la independència, el que no vol dir que existeixin del costat del nou govern.

De tot això en seguirem parlant.

El problema del preu del petroli

El preu del petroli Brent (el petroli del Mar del Nord, que és una referència del preu del petroli que s’importa a Espanya) ha anat augmentant aquests darrers mesos, fins a situar-se entre els 75 i els 80 $ per barril, després d’uns anys relativament barat.

Les importacions espanyoles dels dos darrers anys han augmentat notablement, degut a la recuperació econòmica del país, encara que també és versemblant que la recuperació de l’economia sigui deguda a aquest abaratiment del preu del petroli.

Quan els preus del petroli eren més elevats, els anys 2011, 2012 i 2013, on es situaven entre els 109 i els 111 $/barril, les importacions de petroli cru representaven entre 45 i 50.000 milions de dòlars. L’any passat, amb un preu de 54 $/barril, malgrat unes importacions més importants, només van representar uns 27.000 milions de dòlars. Si continuem amb les mateixes importacions que els darrers tres anys, uns 65 milions de tones, amb els preus actuals, la factura serà d’uns 38.000 milions de dòlars, 10.000 milions més. Ningú sap si l’economia espanyola podrà pagar aquesta factura. Si no fos així, vindrà una nova recessió.

La “bèstia” d’en Quim Torra

El president Torra i jo tenim alguna cosa en comú: tots dos vam llegir, de petits, el llibre De quan les bèsties parlaven, d’en Folch i Torres. El concepte de bèstia d’aquest llibre no és pejoratiu, ans al contrari, les bèsties que hi surten tenen un caràcter humà molt raonable. Per això, quan l’amic Torra, que comença el seu famós article La llengua i les bèsties citant el llibre d’en Folch i Torras, parla d’aquest tipus de bèsties.

Però la cosa canvia al segon paràgraf de l’article. Aquí, les bèsties folchitorrèsiques es converteixen en carronyaires, escurçons, hienes (com si els carronyaires, els escurçons o les hienes no tinguessin el seu lloc dins del biosistema en el que vivim; aquest és el primer error d’en Torra)

Aplica el qualificatiu de bèstia a un senyor que es va queixar en un diari suís perquè la companya aèria Swiss fes servir el català, i no el castellà, per informar els passatgers de l’aterratge de l’aparell. Aquí, en Torra es va esplaiar: “La bèstia, automàticament, segregà la seva salivera rabiosa. Una fortor de cloaca sortia del seu seient. Es removia, inquieta, desesperada, horroritzada per haver de sentir quatre mots en català. No tenia escapatòria. Una suor mucosa, com de gripau refredat, li rajava de les aixelles”.

Ens podem preguntar si això és racisme. A mi no m’ho sembla, ja que no qualifica de bèstia un senyor per la seva raça o pel seu lloc de naixement, sinó per una acció que va fer (queixar-se en un diari que es fes servir el català, i no el castellà, en una companyia aèria). En canvi, Torra es va excedir, i molt, en els seus adjectius qualificatius sobre aquesta persona. Com va dir el filòsof Emile Cioran al seu Breviari de Podridura, "la diferència entre la intel·ligència i l'estupidesa resideix en el maneig de l'adjectiu”. De manera que, d’aquest article d’en Torra, no en podem concloure que és un racista, sinó més aviat un estúpid.

Fa un parell de dies, el diari El Mundo publicava un reportatge sobre qui és aquesta bèstia descrita per en Torra: "Yo soy la 'bestia' española del racista Quim Torra" (...y soy un vasco de Durango que emigró a Suiza). Es tracta d’un basc que va ser guàrdia civil, que va emigrar a Suissa, on és empresari, que té (o tenia) una casa a Pineda, on venia sovint. Quan va escriure aquesta carta al diari suís, era militant de UPD. Explica que, després de l’article del senyor Torra, li van entrar a la seva casa de Pineda, però que no li van robar res, pel que considera que va ser un acte de venjança política.

Es interessant llegir el reportatge de El Mundo. El protagonista de la història té una lògica que hem d’intentar comprendre. Però també fa com en Torra, abusa dels adjectius (acusa Torra de racista i nazi), el que fa que arribem a la mateixa conclusió a la que hem arribat abans: és més estúpid que intel·ligent.  

Malgrat 1918 - Comunió Solemne i comptes municipals

La Vanguardia del 23 de maig del 1918 publicava una notícia sobre Malgrat, on es feia referència a la celebració de la Comunió Solemne i a la publicació d’un full amb els comptes de l’ajuntament.

Galliner esvalotat

El galliner està esvalotat. El galliner polític, és clar. Tant a Catalunya com a Espanya com a Europa, la situació és confusa, gairebé caòtica. Ningú sap què passarà.

A Europa, amb la situació política italiana i amb l’avanç dels populismes, gràcies a una classe mitjana desorientada, que veu com va baixant el seu nivell de vida, s’està caminant cap a una desintegració del sistema.

A Espanya es viu un final, no de legislatura, sinó de règim. Els successius governs han anat desacreditant el sistema regit per la constitució del 1978 amb la seva corrupció, i ningú no acaba de presentar una política creïble per una reforma, per una posada al dia (un aggiornamento, que diuen els italians) de les institucions. El partit que s’autotitula com a reformista, el d’Albert Rivera, ha demostrat com seria la reforma que proposa: “Rojo y amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón”. Pura comèdia. Els socialistes, amb un dirigent que un dia proposa un estat plurinacional, que l’endemà recolza que hi hagi independentistes a la presó, que més tard titlla de racista al nou president de la Generalitat i que després proposa canviar la definició de rebel·lió al Codi Penal, demostra que no sap on va (el que, afegirem, no és cap novetat).

A Catalunya anem de mal en pitjor. Si el president Mas va demostrar ser un mal polític quan va convocar eleccions per assolir una majoria absoluta, i resulta que va perdre uns quants escons, el president Puigdemont va fer el ridícul, si el que diuen les cròniques és cert, quan tenia decidit convocar eleccions i es va tornar enrere degut a quatre tuits mal redactats, i ara tenim el president Torra que fa tot el possible per no haver de governar, probablement perquè sap que no ho farà bé. Tant Puigdemont com Torra són tuitaires empedreïts, el que, penso jo, equival a no tenir la capacitat d’entendre realitats complexes que no càpiguen en 140 caràcters, el que potser vol dir que tenen un caparró molt senzill.

Un temps s’està acabant, tant a Europa com a Espanya i com a Catalunya. El moment és complicat, i tenim uns polítics mediocres, per no dir dolents. Pel que fa al problema entre Catalunya i Espanya, s’ha d’enfrontar la realitat, s’ha de parlamentar amb l’enemic (el govern central, pels independentistes, i els independentistes, pel govern central) per sortir de l’embolic. A Catalunya, però, abans s’ha de tenir un mínim comú denominador entre els independentistes de l’interior i els de l’exili. Probablement això és el més complicat de tot.

Un president provisional

Catalunya ja té president. Un president provisional, ja que el legítim president és el que va ser destituït pel govern central. Aquesta, almenys, és la tesi dels partits que van votar ahir el nou president al Parlament. Ràpidament, molts comentaristes han titllat Torra de titella d’en Puigdemont. Això, però, no és exactament així. Els que diuen que és un president titella es basen en que en Puigdemont va ser destituït del seu càrrec de manera perfectament legal, mentre que els que defensen que encara és el veritable president afirmen que va ser destituït de manera il·legal, basant-se en que l’aplicació del famós article 155 no permet la destitució del govern i, encara menys, que el qui convoqui noves eleccions no sigui el president de la Generalitat. Sobre això hi ha un recurs de Podem al Tribunal Constitucional des de primers de desembre de l’any passat, que va ser admès a tràmit, però al que encara no s’ha donat resposta. També n’hi ha un altre del Parlament, també admès, però que està en tràmit, esperant les al·legacions de la Generalitat, que només les pot fer el nou govern.

De manera que ens trobem davant d’un assumpte de legitimitat. En aquest sentit, l’actuació del nou president és impecable, ja que actua de manera coherent amb el que ell, el seu partit, i molta gent, pensa.

També se l’acusa de feixista, supremacista i xenòfob, a causa d’uns articles i d’uns tuits que va escriure ja fa uns anys. No seré jo que defensi el contingut d’aquests articles, que són d’un mal gust manifest i d’una manca d’educació i respecte pels qui no pensen com ell. Però hem de recordar els escrits publicats al diari El Faro de Vigo els anys 1983 i 1984 pel que avui és president del govern central, on afirmava, comentant un llibre que s’havia publicat feia poc, que “Constituye una prueba irrefutable de la falsedad de la afirmación de que todos los hombres son iguales, de las doctrinas basadas en la misma y por ende de las normas que son consecuencia de ellas.” Defensava l’actual president del govern central la tesi de que los hijos de “buena estirpe” són superiors. I, és de suposar, ell es considerava un hijo de buena estirpe.

És a dir, que, parlant de feixistes, supremacistes i xenòfobs, el senyor Torra no és l’únic que presideix un govern a Espanya.

Es queixen que un Parlament amb majoria independentista hagi escollit un president independentista. Haguessin volgut que l’escollit fos algú que no estigués d’acord amb la majoria del Parlament, però això, en democràcia, és complicat. Amenacen en tornar a aplicar l’article 155 si el nou govern no fa bondat, és a dir, si fa alguna cosa que no els agradi. Algun periodista exaltat demana que els avions del l’exèrcit bombardegin Barcelona (i no el fiquen a la presó, com ho fan amb els cantants). No han entès res.

Els contes i els comptes de les pensions

El president del Govern, Mariano Rajoy, va comparèixer al Congrés dels Diputats el passat 14 de març per parlar d'un dels temes que desperten més preocupació: les pensions. Ho va fer després de les manifestacions dels pensionistes, indignats amb l'augment del 0,25% de les seves pensions. Del seu discurs, ple de dades, destaca  el seu rebuig de l’escala mòbil (pujada automàtica de totes les pensions d’acord amb l’increment de la inflació) i la voluntat de no canviar res a la reforma de l’any 2013, implantada pel seu govern. Anunciava que s’estudiaria augmentar més les pensions més baixes. L'excusa: no hi havia diners per satisfer la petició dels pensionistes d'un augment indexat a l'IPC. Acusava de demagogs i irresponsables els partits que defensaven aquesta demanda dels pensionistes.

El 27 de març, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, anunciava al presentar els pressupostos que les pensions mínimes i les no contributives pujarien en total aquest any un 3%, mentre que l’increment seria d’un 2% per a mig milió de vídues (compleixen amb el compromís del 2011 i comencen a elevar la base reguladora, del 52% al 54%). En el cas de les pensions sense dret a complements mínims però inferiors a 700 euros mensuals, la pujada anual assoliria l’1,5%, davant l’1% per als que perceben entre 700 i 860 euros al mes. La partida destinada a aquests increments, que s’aplicarien amb caràcter retroactiu des de l’1 de gener del 2018 en més de 5,7 milions de pensions, ascendia a 1.000 milions d’euros.

Ahir ens assabentem que el govern ha decidit tornar l’IPC com a referència per actualitzar cada any les prestacions dels jubilats, gràcies a un acord amb el PNB per tirar endavant els pressupostos. L’acord del Govern i el PNB inclou també un increment en la base reguladora de les pensions de viduïtat fins al 56% aquest 2018 i del 60% el 2019. A més, el pacte endarrereix fins al 2023 l’aplicació de l’índex de sostenibilitat del sistema. Amb aquest augment de darrera hora, l’increment de la partida de les pensions serà d’uns 1600 milions d’euros.

En resum, on fa un mes i mig no hi havia possibilitats financeres per augmentar les pensions segons la inflació, ara resulta que no era del tot cert. O bé el senyor Mariano Rajoy ha descobert la pedra filosofal (aquella substància alquímica llegendària que es diu que és capaç de convertir els metalls com ara el plom en or o plata) o bé el que afirmava fa un mes eren tonteries, o bé es tracta d’un barrut que s’estima més tenir el seu cul ben calent a la Moncloa que mantenir sanejats els comptes públics.

I després encara pretenen que ens els creiem.

Malgrat 1968 - Atropellament mortal a la via del tren

A La Vanguardia del diumenge 28 d’abril del 1968, ara fa cinquanta anys, hi podem trobar la notícia d’un atropellament mortal pel tren.

La concentració de CO2 a l’atmosfera

La concentració mitjana de CO₂ a l’atmosfera de l’any 2017, mesurada a l’observatori de Mauna Loa (Illes Hawaii) va ser de 406,5 ppm (parts per milió), el que representa un increment de 2,3 ppm respecte de l’any 2016.

El més preocupant és que l’increment anual, en comptes de disminuir, augmenta, i ho fa de manera significativa.

Els comptes municipals de l’any 2017 (Despeses - operacions corrents)

Les despeses municipals (obligacions reconegudes) de l’any 2017 han sigut de 19,16 milions, davant d’un pressupost inicial de 20,42 milions. Les analitzarem capítol per capítol.

Mirarem avui les despeses per operacions corrents. Un altre dia mirarem el capítol d’inversions.

1 - Despeses de personal

Les despeses de personal de l’any 2017 han sigut de 8,17 milions, a comparar amb un pressupost inicial de 7,89 milions. Aquestes despeses s’han mantingut sensiblement iguals a les dels anys anteriors.

2 - Compres de béns i serveis

Aquest és un capítol molt variat i complex d’analitzar. Les despeses del 2017 han sigut de 6,78 milions, per un pressupost de 7,21 milions. Aquí, també, constatem que les despeses s’han mantingut al nivell d’anys anteriors.

La despesa més important és la de la recollida i tractament de residus urbans (RSU): 712.000 € de recollida, 630.000 € del consorci de tractament i 315.000 de la gestió feta per la Mancomunitat de l’Alt Maresme.

La neteja viària ve en segon lloc, amb una despesa de 788.000 €.

Conservació i manteniment, amb 602.000 €.

La despesa per activitats ha sigut de 253.000 € per festes populars i 266.000 per la resta d’activitats (centre cívic, escola d’adults, infància i joventut, esports, etc.)

Tenim després el subministrament elèctric: 237.000 € per l’enllumenament públic i 228.000 € per la resta d’edificis i instal·lacions municipals.

Serveis de recaptació, amb un cost de 328.000 €.

Contractes de neteja, amb una despesa de 324.000 €.

Arrendaments: 252.000 €, dels que 76.000 € són per vehicles de la policia local i 50.000 per les centrals fotovoltaiques.

Compra de material: 142.000 € per material divers i 76.000 per material d’oficina i informàtic.

Ajuda domiciliària: 192.000 €.

Escola bressol: 177.000 €.

El socorrisme ha costat 123.000 € i la neteja de les platges 91.000.

3 - Despeses financeres

Les despeses financeres de l’any 2017 han estat de 49.000 € d’interessos per préstecs. Les despeses financeres han anat disminuint pel sanejament dels comptes municipals.

4 - Transferències corrents

Han sigut de 580.000 €, com els anys precedents.

La més important ha sigut la de l’empresa de turisme, amb 244.000 €.

Segueixen les ajudes pel menjador escolar (89.000 €), per l’esport (42.000 €), fons de solidaritat (28.000 €), beques per llibres (27.000), ajudes a famílies (24.000 €), etc.

Malgrat Nord

“Fruit d’una mala planificació urbanística i la manca de polítiques relacionades amb aspectes socials, culturals i econòmics el barri Malgrat Nord pateix risc de declivi i estigmatització, segons assenyalen els experts”.

Un arquitecte i una antropòloga han efectuat una anàlisi de la situació del barri de Malgrat anomenat Malgrat Nord, una mena de barreja de dos urbanismes nefasts: el primer, el dels anys 60, i el segon, els dels anys 80 i 90. Ambdós caracteritzats per haver donat predominança, durant dues èpoques de fort creixement de la població, als interessos privats sobre un desenvolupament urbanísticament intel·ligent.

Avui, com era perfectament previsible, ens trobem amb un desgavell que no és només urbanístic, sinó també, i més important, social. Ens trobem davant d’un procés de marginalització del barri, amb totes les conseqüències negatives que això comporta pel poble.

Ara es proposen solucions. Benvingudes siguin. Però una bona part d’aquests problemes es podrien haver evitat si els gestors de l’època haguessin sigut gent, d’una part preparada, i d’altra part, responsable. No parlo del que va passar als anys 60, on regnava l’ordeno i mano, però sí del que va passar a la segona ona d’urbanització d’aquest barri, ja en èpoques més democràtiques. No es va voler tenir en compte les idees expressades algunes vegades a través de protestes ciutadanes, idees que anaven contra la massificació i el desordre urbanístic del que s’estava fent. L’ordeno i mano, almenys a Malgrat, encara era vigent.

Ara es mirarà d’arreglar una mica el desgavell. Però no s’aconseguirà pas millorar el barri de manera significativa. En qüestions d’urbanisme, quan, per les raons que sigui, es planifica malament, queda un problema que dura molts anys. A veure si algú en treu les conseqüències per futurs creixements del poble (si n’hi ha).

Enllaç per veure l'informe: https://www.ajmalgrat.cat/recursos-compartits/arxius/ajuntament-seu-electronica/ajuntament-1/campanyes-projectes-processos-participatius/malgrat-nord-estrategies

Falsos profetes

El govern ha presentat al Congrés dels Diputats  els pressupostos de l’any 2018. No sabem si s’aprovaran o no. Però, què passa amb els pressupostos? S’acompleixen?

Sembla que, almenys de paraula, tothom està d’acord que la base per la prosperitat d’un país és la recerca, el desenvolupament i la innovació, el que es coneix com R+D+I. Com ha tractat l’estat aquests darrers anys la R+D+I?

Fixem-nos primer en els pressupostos: es va passar de 2.404 milions d’euros l’any 2000 a 3.340 l’any 2004, durant el govern del senyor Aznar. Arribant els socialistes al govern, el pressupost ve augmentar considerablement des de l’any 2005, arribant a un màxim de 8405 milions l’any 2009. Finalment, a finals del 2011 el govern del senyor Rajoy va disminuir dràsticament la quantitat destinada a R+D+I als pressupostos, per deixar-la entre 4.500 i 5.000 milions.

Durant els anys des del 2000 fins al 2005 es van executar els pressupostos de manera satisfactòria, sobre tot des del 2002 al 2007, on es va sobrepassar el 90 %. Després, els socialistes van tenir els ulls més grossos que la panxa, van pressupostar xifres cada vegada més importants que no van ser capaços d’executar (recordem que els equips de recerca no s’improvisen). Però el pitjor va venir amb l’actual govern del Partit Popular: no solament va reduir dràsticament el pressupost de R+D+I, sinó que el percentatge d’execució va caure al 50% durant els quatre primers anys de la seva gestió. I els dos darrers anys, ara que tot va bé, ara que hem sortit de la crisi, ara que som la meravella d’Europa, aquest percentatge ha caigut al 38 % l’any 2016 i a una mica menys del 30 % el 2017.

Diu l’evangeli de Sant Mateu:  “Compte amb els falsos profetes, que venen a vosaltres amb roba d'ovella, però per dintre són llops. Pels seus fruits els coneixereu”. Doncs bé, aquestes dades són els fruits del govern actual. Porten el país a la pobresa, i ho fan dient exactament el contrari, com els falsos profetes dels que parla l’evangeli.

Perquè si mirem el percentatge d’acompliment dels pressupostos del 2017, hi trobem que per la defensa, la justícia i la seguretat ha sigut de més del 90 %. És a dir, la R+D+I no s’ha executat per falta de mitjans, sinó perquè el govern no la considera favorable als seus interessos o als interessos dels poders econòmics que el recolzen.

Puigdemont sí, Puigdemont no

L’altre dia parlàvem de la idea de investir com a President en Carles Puigdemont, sobre la base de canviar la llei al Parlament per poder-lo investir sense que estigui present a la Càmara. La nostra conclusió era que això no era convenient, ja que retardaria el procés de formació d’un govern a Catalunya i provocaria reaccions que podrien acabar empresonant encara més gent. Una proposta d’aquesta mena no era res més que tornar a repetir els errors que ja es vam cometre fa 5 o 6 mesos.

Ara ens surt el senyor Artur Mas dient que no val la pena intentar ara la investidura del senyor Puigdemont, amb els mateixos arguments que acabem de citar. Afegeix que, “si fem bé les coses, es decantaran al nostre favor. Però no serà els propers dies ni mesos, serà més tard. Això requerirà constància, paciència i molta intel·ligència política”

Que un xicot que va demostrar la seva falta d’intel·ligència política convocant eleccions anticipades per tenir majoria absoluta al Parlament i es va trobar que els diputats del seu partit van disminuir, digui ara que farà falta molta intel·ligència política és xocant.

Però tornem a què s’ha de fer els propers dies sobre la candidatura o no d’en Carles Puigdemont. Em sembla que la millor estratègia seria la d’esperar què diuen els jutges alemanys. Si permeten que se’l jutgi a Espanya per rebel·lió o sedició, val més que pensem en un altre candidat. Si l’extraditen només pel delicte de malversació de fons (serà difícil que a Espanya l’empresonin preventivament per això), o bé consideren que no hi ha hagut cap delicte, llavors serà clarament el candidat a presentar.

Diuen que la justícia alemanya es pronunciarà d’aquí a pocs dies. Potser faríem bé d’esperar una mica. Això sí, tenint el recanvi preparat.

Els comptes municipals de l’any 2017 (Ingressos)

Els comptes municipals de l’any 2017 s’han tancat amb uns ingressos de 21,17 milions d’euros i unes despeses de 19,16 milions. És a dir, amb un superàvit de 2,01 milions.

El romanent de tresoreria líquid (és a dir, en euros comptants i sonants) a final del 2017 era de 6,14 milions, mentre que un any abans era de 3,79 milions.

El deute financer de l’ajuntament ha disminuït de 3,52 milions a finals del 2016 fins a 2,44 a finals del 2017.

Els gràfics següents ens donen l’evolució dels ingressos i de les despeses dels darrers anys.

Avui analitzarem els ingressos.

Capítols 1 i 2 - En primer lloc, els impostos municipals, que han representat 10,02 milions, l’import més elevat dels darrers anys.

·         L’element més important ha estat, com sempre, la contribució urbana (IBI urbà), que ha sigut de 6,88 milions, un augment del 8,2 % respecte del 2016.

·         Després, i molt lluny darrere, tenim l’impost de l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (la plusvàlua), amb 1,14 milions, un 29,5 % més que el 2016.

·         L’impost sobre els vehicles ha estat de 0,96 milions, un 2,8 % més que l’any anterior.

·         L’impost sobre activitats econòmiques, amb 0,55 milions, un 10,4% més que l’any 2016.

·         Finalment, l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres ha sigut de 0,46 milions, un 63 % més que un any enrere.

Capítol 3 - Pel que fa a taxes i altres ingressos, el total ha sigut de 5,00 milions, el valor més elevat des de l’any 2010.

·         La taxa més elevada ha sigut la de recollida i tractament d’escombraries, amb 1,95 milions, per 1,94 milions l’any 2016.

·         Segueixen les multes, amb 0,61 milions, igual que l’any 2016.

·         Com a tercer ingrés més important d’aquest capítol hi trobem la compensació de companyies elèctriques i de gas, amb 0,24 milions, per 0,23 l’any anterior.

·         Un altre capítol és el de les entrades de vehicles (guals) i reserves de la via pública, amb 0,17 milions, per 0,16 el 2016.

·         Finalment, per no allargar-nos excessivament, veiem que les sancions per infraccions a ordenances han disminuït: 0,17 milions el 2017 per 0,26 el 2016.

Capítol 4 – Són les transferències corrents, és a dir, les que no van per finançar inversions. L’ajuntament ha rebut 5,50 milions, la xifra més elevada des de que fem aquest seguiment.

·         En primer lloc, la participació en els tributs de l’estat, que ha sigut de 3,54 milions.

·         La Diputació ha aportat 0,79 milions per projectes diversos.

·         El Consell Comarcal ha aportat 0,43 milions.

·         El Fons de Cooperació Local de Catalunya ha aportat 0,20 milions.

·         El Servei d’Ocupació de Catalunya ha transferit 0,27 milions.

·         Pel que fa a transferències directes de la Generalitat, han sigut de 94.000 €.

Nota: El Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya (PUOSC) té com a objecte les inversions en obres i serveis de competència municipal, i està finançat per la Generalitat.

Capítol 5 – Ingressos patrimonials: son els interessos dels banc pels dipòsits que hi té l’ajuntament, i els ingressos per diverses concessions.

Els drets reconeguts nets de 2017 han sigut de 0,17 milions, sensiblement iguals als de l’any anterior. El quadre següent ens en dona el detall.

Ingressos per operacions corrents

La suma dels ingressos dels capítols 1 al 5 ens dona els ingressos corrents de l’exercici. Pel 2017 aquests ingressos corrents han sigut de 20,69 milions, els més elevats de la sèrie històrica.

Arribats a aquest punt ens hem de preguntar perquè aquests ingressos han sigut més elevats que mai, i si l’ajuntament podria abaixar alguns impostos. És molt còmode pels gestors tenir uns ingressos importants, que els permetent de presentar superàvits i terminis de pagament curts, però tenir diners improductius al banc no sembla la feina d’un ajuntament. I, com que la capacitat inversora és la que és, que ja veurem que no és pas massa important, la reducció d’impostos hauria de ser avaluada.

Capítol 6 – Alienació d’inversions reals: sobre aquest nom complicat hi ha les vendes de terrenys, edificis, etc. que fa l’ajuntament de coses que estan inventariades al seu patrimoni. Ja fa anys que no hi ha ingressos per aquest concepte.

Capítol 6 – Transferències de capital: la diferència entre aquestes transferències i les transferències corrents és que les de capital son subvencions per inversions concretes. L’any 2017 s’han rebut 0,45 milions per aquest concepte.

Capítol 8 - Actius financers: són els ingressos procedents del reintegrament de fiances i dipòsits. En al cas de l’ajuntament de Malgrat, de les bestretes o diners anticipats al personal.

Aquests ingressos són d’uns 35.000 € des de fa alguns anys.

Capítol 9 - Passius financers: es tracta dels ingressos per emissió de deute o per préstecs rebuts.

Al gràfic podem veure que, des del 2010, l’ajuntament no ha demanat cap préstec.

Resum dels ingressos totals

Al quadre següent podem veure els ingressos per capítol des de l’any 2011 fins al 2017, en milions d’euros.

Un altre dia ens entretindrem comentant les despeses.

La detenció d’un President

Ahir ens va arribar la notícia de la detenció del senyor Puigdemont a Alemanya. Fins aquí, res a dir. Esperarem a veure què diuen els jutges teutons.

Dues reaccions a aquesta detenció m’han cridat l’atenció. Una, de la senyora Rahola, demanant la investidura al Parlament d’en Puigdemont com a President de la Generalitat. La segona, la qualificació de “colpista” que el senyor Rivera fa del ex-president.

Primer: investir en Carles Puigdemont com a President de la Generalitat, sense la seva presència física al Parlament, ja sabem on ens portarà: a més empresonaments i més problemes. Ni el reglament de la càmera ni el Tribunal Constitucional permeten una investidura sense presència física. Fer el que diu la senyora Rahola seria un acte més del sentiment que de la raó. Les conseqüències serien més repressió inútil, i un retard encara més important per intentar resoldre els problemes que té Catalunya, que no són només independència sí o independència no.

El senyor Rivera. El que els gallecs en diuen un “falabarata”, un home que enraona molt per no dir res. Acusa de “colpista”, però no deu haver llegit la definició de cop d’estat: “Acció violenta i ràpida, normalment els militars o forces rebels, per la qual un grup determinat s'apodera o intenta aprofitar les fonts del govern d'un estat, desplaçant les autoritats existents”. Hi ha hagut violència? No. Hi ha intervingut militars o forces rebels? No. Algú s’ha intentat apoderar de les fonts de govern d’un estat, desplaçant les autoritats existents? No, ja que ningú ha intentat desplaçar el govern espanyol que, si no vaig errat, és l’únic govern d’un estat que hi ha ara mateix a Espanya. El senyor Puigdemont no és un colpista, ja que ho ha perpetrat cap cop d’estat, i l’amic Rivera ho sap. Però continua amb aquest qualificatiu, per alimentar la demagògia i el populisme. I això que havia vingut per regenerar el règim polític.

El galliner està esvalotat

No és nou que el galliner estigui esvalotat. Ja fa anys que dura. Però ara, amb l’empresonament de més dirigents independentistes, la febre augmenta. Molts dels comentaris sobre el fet que ahir, al Parlament, mentre la meitat dels diputats aplaudien els familiars dels nous presos, l’altra meitat quedaven asseguts, dissimulant, són incendiaris. La senyora Arrimadas és la diana de molts d’aquests comentaris.

Ens trobem davant d’una situació complicada, però també ridícula. D’una banda, la trista actuació dels responsables polítics del cantó independentista (irresponsables, segons en Jordi Amat), de l’altre, un govern central format per gent que la única cosa que ha fet a la seva vida és guanyar unes oposicions, que no saben fora dels temes que van estudiar quan eren joves, i que no han treballat mai fora de l’administració. Resultat, els uns per irresponsables, els altres per immobilistes, aquí qui decideix l’orientació política són els jutges. Uns jutges que, si és veritat el que diuen els diaris, comparen les actuacions de l’independentisme català amb el cop d’estat del 23 de febrer. Uns jutges, almenys el que s’encarrega actualment de la instrucció del procés, a qui el cap no els deu funcionar pas massa bé, quan fan aquest tipus de comparacions. Els que hem viscut aquell 23 F i la situació actual tenim elements suficients per dir que és molt possible que el jutge que ha fet aquesta comparació estigui malalt.

D’una situació complicada se’n pot sortir amb intel·ligència. D’una situació ridícula és més complicat sortir-ne. El primer problema, però, és que falta intel·ligència, tant d’un cantó com de l’altre.

Del cantó independentista, amb un percentatge de vots netament insuficient, es vol aconseguir una fita per la que, per començar, faria falta que fos recolzada per una majoria important de catalans. Si haguessin fet aquesta reflexió, avui no estaríem on estem.

De l’altre costat, es parla de rebel·lió, de sedició, de cop d’estat. És una llàstima que no tinguem parlamentaris com els del PNB, que tenen una formació jurídica sòlida, i que més d’una vegada  han desmuntat aquestes acusacions al Congrés dels Diputats, sense que cap parlamentari català els hagi seguit. No és estrany, ja que amb diputats del nivell del senyor Rufián, un cap privilegiat per tuitejar, però incapaç d’articular dues frases seguides, no podem anar gaire lluny.

Desmuntada CiU per la política equivocada del senyor Mas, i demostrada la incapacitat d’ERC de presentar candidats sòlids, un es pregunta quin pot ser el futur, no ja de l’independentisme, sinó del catalanisme. La culpa del que passa no només és de l’estat central, també és dels polítics d’aquí, perfectament millorables. Potser seria hora de deixar-nos de punyetes i recomençar a parlar de coses concretes, però em sembla que en serem totalment incapaços.

El govern dels diners

Quan el president Roosevelt es presentava a la seva primera reelecció, l’any 1932, després d’haver aplicat amb èxit el seu New Deal que va permetre als Estats Units sortir de la crisi del 1929, en un míting va pronunciar aquestes paraules: “Durant gairebé quatre anys vostès han tingut un govern que, en lloc de entretenir-se amb tonteries, es va arremangar. Seguirem amb les mànigues aixecades. Vam haver de lluitar contra els vells enemics de la pau: els monopolis empresarials i financers, l'especulació, la banca insensible, els antagonismes de classe, el sectarisme, els interessos bèl·lics. Havien començat a considerar al govern com un mer apèndix dels seus propis negocis. Ara sabem que un govern dels diners organitzat és tan perillós com un govern de la màfia organitzada ... ".

Si no sabéssim que això ho va pronunciar el president americà, diríem que aquestes paraules són d’un extremista antisistema.

El pitjor és que, 85 anys més tard, aquestes paraules són de gran actualitat. Tenim especulació, monopolis empresarials i financers, una banca insensible, sectarisme, interessos bèl·lics. I tornen a sortir els antagonismes de classe. El poder econòmic considera el govern (i no només el govern espanyol, sinó arreu) un instrument al servei dels seus propis negocis. Tornem a tenir un govern dels diners.

Com es governa Espanya? és un llibre publicat fa un any, més o menys. Analitza els últims governs democràtics com xarxes de poder que incorporen sectors d'influència política, autonòmica, empresarial, parlamentària i comunitària, entre d'altres. La comparació de les xarxes governamentals del PP i del PSOE permet estudiar com el progressiu allunyament entre els governants i els ciutadans es deu a la configuració d’aquestes xarxes de poder, que no són només polítiques, sinó que tenen una presència rellevant d'alguns grups de poder d'origen no electoral, que condicionen i dirigeixen, cada cop més, l'acció democràtica representativa.

 En aquests moments sembla que aquests grups de poder no elegits, és a dir, el que Roosevelt anomenava el govern dels diners, veuen que, amb el problema de les pensions, el Partit Popular té poc futur. La seva base electoral, els jubilats, probablement li negarà el seu vot. Sembla que no poden recolzar-se, com ho varen fer abans, amb el Partit Socialista, ja que no es fien del seu líder, Pedro Sánchez, a qui no controlen (podria ser còmic, si no fos patètic, veure com antics dirigents del Partit Socialista estan contra l’actual direcció perquè sembla que no vol deixar-se manipular pel poder econòmic). De manera que els grups de poder ja fa temps que han començat la seva campanya particular a favor de Ciutadans, que veuen com la única manera de seguir dirigint el país a la seva conveniència i d'acord amb el seu interès.

Val més que desconfiem dels partits polítics empesos per les elits extractives. Poden ser pitjor que la màfia. I, si no estem atents, també governaran Catalunya.

Jubilats al carrer

Els jubilats han sortit al carrer. No entenen (o potser ho entenen massa) que la ministra d'Ocupació i Seguretat Social d'un govern que es vanta que l'economia espanyola va com un coet, que és la que més creix i la que més llocs de treball crea, que és l'admiració mundial, els hagi enviat una carta en què els informa que la seva pensió augmenta el 0,25%, quan l'índex de preus de consum (IPC) ha crescut un 1,6% l'any 2016 i un 1,1% l'any 2017. Han constatat que en els dos últims anys l'IPC ha crescut un 2,7% mentre que les seves pensions de jubilació ho han fet un 0,5%. Fins al 2020, les pensions podrien haver perdut un 7% del seu poder adquisitiu.

Però hi ha més. L'augment del cost de la vida no és el mateix per a tots els nivells de renda. Els que tenen un nivell de renda més baix tenen un percentatge més elevat de la seva despesa quotidiana en aliments i productes energètics (llum, gas, calefacció). I el preu d'aquests productes ha augmentat més que l'IPC: els productes energètics ho han fet un 8% entre 2016 i 2017, mentre que els aliments elaborats han pujat un 5% en aquest mateix període. Per tant, com més petita és la pensió, més s'ha notat el desfasament entre la pujada de les pensions i l'augment del cost de la vida.

A Espanya hi ha 9,2 milions de pensionistes: 8,7 milions tenen pensions contributives (és a dir, que han cotitzat) i mig milió tenen pensions no contributives. Com que hi ha 18,2 milions de cotitzants a la Seguretat Social, una simple divisió ens diu que hi ha una mica menys de 2 cotitzants per cada pensionista, el que aprofiten alguns per dir que el sistema de pensions de jubilació és inviable. Però hi ha un detall que cal tenir en compte: dels 8,7 milions de pensionistes amb pensions contributives, només 5,7 milions són pensions de jubilació. La resta són pensions de viduïtat (1,6 milions), d'incapacitat (940.000), d'orfandat (320.000) i de favor familiar (40.000). Per tant, en puritat, podem dir que hi ha una mica més de 3 cotitzants per cada pensionista jubilat, una xifra molt menys dramàtica que la que volen que ens creiem.

Si analitzem els comptes de la Seguretat Social de l'any 2016 (l'últim any del que s'han publicat els comptes) veiem que s'han pagat 112.000 milions en pensions contributives (dels quals 80.000 han estat per a pensions de jubilació), 11.000 milions per a pensions no contributives, i 10.000 milions per a altres prestacions (la majoria per incapacitat temporal i maternitat). Les cotitzacions socials han representat uns ingressos de 104.000 milions. Hi ha, en efecte, un dèficit estructural en el sistema de pensions.

Quant costaria augmentar les pensions segons l'IPC? Uns 1.500 milions el 2006 i uns 1.000 milions el 2017. Si, com fa el govern, mirem únicament la comptabilitat del sistema, direm que és una despesa inassumible. Si ho fem des del punt de vista dels jubilats, tenint en compte que l'economia creix a més del 3% anual (més de 30.000 milions a l'any), no els sembla raonable que no puguin participar d'aquest "miracle espanyol". La indignació puja de nivell quan tots els dies ens assabentem de nous casos de corrupció al nostre país, el cost dels quals és molt superior al que suposaria que els jubilats no perdessin poder adquisitiu, o quan la ministra de Defensa anuncia l'augment de diversos milers de milions anuals de la despesa militar en els propers anys, per respondre a l'exigència del president dels Estats Units de què els països membres de l'OTAN augmentin les despeses de defensa fins al 2% de producte interior brut.

La realitat és que el creixement de l'economia d'aquests últims anys no ha beneficiat a tots per igual. Ha beneficiat els que més tenen, mentre que els que menys tenen han vist reduir la seva capacitat adquisitiva. Els pensionistes, que formen part d'aquest últim grup, han sortit al carrer per reclamar la part del pastís que creuen que els correspon. El govern ha estat víctima de la seva pròpia loquacitat presumint d'una economia pròspera, mentre que no ha fet res per reduir les desigualtats en la societat espanyola; al contrari, Espanya ha estat el país del nostre entorn en què la desigualtat social ha crescut més. I, és clar, es troba amb els jubilats que envaeixen els carrers. Jubilats que són una part important dels seus votants.

Aquesta incapacitat del govern per atendre més als que més ho necessiten només afavoreix els populistes i els demagogs.

La situació actual

La situació actual és confusa, inintel·ligible. Potser ens trobarem amb el que va escriure en Josep Pla al Quadern Gris:

"—Aquesta situació —deia avui Enric Jardí a la penya— durarà el que durarà. Vindrà un altre govern i tota aquesta loquacitat i xerrameca se n’irà aigua avall. La gent fugirà del naufragi com les rates. Tothom es tornarà enravenat, discret i d'una morositat funerària. Les paraules es tornaran més opaques i més cautes, el soroll minvarà. Passarem d'un extrem a l'altre. Sempre ha estat igual".