Veneçuela i El Niño

Veneçuela ja s’estava desfent abans de la mort d’Hugo Chávez l’any 2013. La situació ha empitjorat des de llavors. Tot i tenir les reserves de petroli més importants del món, la inflació s'ha disparat a un 500 %, la taxa d'homicidis és la més alta del món, i l'escassetat crònica d'aliments, aigua i medicines fa que la vida diària sigui una lluita.

Per altra banda, des de fa gairebé un any, una sequera induïda pel fenomen climàtic El Niño ha disminuït les collites, ha deixat la capital sense un subministrament suficient d’aigua potable i ha provocat tallades de la llum. Al mes d’abril passat, quan la falta de pluja va paralitzar la central hidroelèctrica de Guri, el major subministrament d'energia elèctrica del país, el president Nicolás Maduro va anunciar una setmana de treball de dos dies per als serveis civils per estalviar electricitat. (També va suggerir que les dones deixessin d'utilitzar assecadors dels cabells: "Sempre penso que una dona es veu millor quan tot just passa els dits pels cabells i deixa que s'assequin naturalment", va argumentar el president). Al mes de maig, Maduro ha canviat la zona horària del país en mitja hora per estalviar energia.

Els efectes perniciosos de El Niño s’han magnificat enormement degut al nivell d'ineficiència de les institucions públiques, ineficiència que a Veneçuela és enorme. Quan les institucions no són capaces de funcionar mínimament bé, un estrès ambiental greu pot inclinar la societat  ràpidament cap a la catàstrofe. Això no és només cert a Veneçuela. En 2007 una sequera extrema a Síria va assecar la terra fins que es va convertir en terra erma, destruint cultius i expulsant les famílies de les seves llars, per falta de possibilitats de viure. La pluja no va tornar durant tres anys. Les poblacions rurals van fugir a les ciutats, afegint-se a les tensions socials que ja existien, i que finalment van provocar l'aixecament a l’any 2011. Els cinc anys de violència seguida han donat lloc a la crisi de refugiats que assetja Europa. Ha sigut, probablement, la primera guerra deguda al canvi climàtic, ja que aquesta sequera de Síria, la pitjor dels darrers 900 anys, és molt probablement deguda al canvi climàtic.

Els científics climàtics afirmen que el risc és el resultat de multiplicar el perill per la vulnerabilitat. Una sequera és un perill, però el que realment ha creat el desordre d'aquest any ha sigut la falta del que podríem anomenar "capacitat d'adaptació" de Veneçuela. La sequera es va predir mesos abans que comencés, i la veïna Colòmbia va començar el racionament d'aigua al mes de setembre de 2015. Tot i que Veneçuela té molts més recursos naturals que el seu veí, Colòmbia no està en una situació tan extrema. La vulnerabilitat d'una societat és almenys tan important com el perill.

Recordem que Califòrnia pateix una sequera com no s’havia conegut des de fa segles. La societat americana té les institucions necessàries per afrontar aquesta crisi ambiental, contràriament al que passa a Veneçuela.

Recordem també que els grups poderosos, sobretot als estats corruptes, utilitzen el seu poder per captar recursos. D’aquesta manera s'obté una polarització de la riquesa i un debilitament de la capacitat de l'Estat. De manera que un fenomen climàtic com és una sequera, pot provocar efectes desproporcionats.

A Veneçuela, el mal temps només ha exacerbat la crisi econòmica del país. El mes passat, Maduro va proclamar un estat d'emergència concedint al govern tot el poder unilateral sobre l'economia. Va amenaçar amb nacionalitzar les fàbriques que no produïssin al màxim.

Veneçuela i Síria ofereixen una visió negra de com el món podria reaccionar a un futur escalfament. A gairebé tots els conflictes, un estat feble i corrupte no pot fer que els mecanismes de mercat funcionin per respondre a l'escassetat. Això vol dir que la disfunció tendeix a tenir un efecte de bola de neu: l'escassetat reforça la corrupció, que polaritza encara més el sistema polític i augmenta la desigualtat. La caiguda del país és imparable.

El que això significa per a Veneçuela ara és que fins i tot el retorn de la pluja podria ser devastador. Els meteoròlegs prediuen que El Niño s’està acabant, i que La Niña que arribarà aviat portarà abundants precipitacions a la regió, que podria passar directament de la sequera a les inundacions desastroses, a causa de la degradació dels recursos públics, com carreteres i sistemes de clavegueram. És poc probable que el govern veneçolà estigui preparat per aquesta nova emergència, ja que és molt poc el que s’ha fet per mantenir les infraestructures del país. És increïble que un país amb tants recursos com Veneçuela es pugui trobar en una situació com aquesta.

Ningú sap quan Veneçuela explotarà finalment. Però ho farà. Han sigut molts anys de rapacitat dels rics, que van deixar una majoria de la població als límits de la pobresa, i quinze anys d’un règim que, en reacció, ha aprofitat els enormes recursos naturals per distribuir-los entre les capes més necessitades, creant, a la vegada, una enorme corrupció. Aquests enormes recursos s’han malbaratat, sense crear institucions eficaces, ja que els beneficiaris de la corrupció eren els primers a no estar interessats en que les institucions funcionessin, ja que se’ls acabaria la “mamandúrria”. De manera que el país, quan ha arribat un problema climàtic, s’ha col·lapsat.

I Síria i Veneçuela només són els primers graons de la catàstrofe ambiental que estem preparant. L'escassetat mundial d'aigua es preveu que disminueixi el producte intern brut mundial fins a un 14 % l’any 2050, segons un informe recent del Banc Mundial, que prediu que aquest "cop dur" estimularà el conflicte i la migració a tot l'Orient Mitjà, Àsia Central i Àfrica. Fins i tot els països rics en recursos que abans es considerava que tenien economies estables, com el Brasil i Rússia, han arribat a ser més susceptibles als desequilibris ambientals. L'any passat la producció de cafè, un dels productes més importants del Brasil, va caure un 15 % com a conseqüència de la sequera. La manca de pluja a Rússia aquesta tardor ha danyat una quarta part dels seus cultius de cereals. L'última vegada que la collita del país va fallar, l’augment dels preus mundials va contribuir a la Primavera Àrab als països que depenen de gra importat. Fins i tot el poder polític de l'Estat Islàmic aviat es pot veure afectat per la sequera. A mesura que els nivells d'aigua al llac Assad a Síria es desplomen, Raqqa, bastió del grup, s'enfronta a una greu escassetat. L'any passat, el cap de premsa de l'Estat Islàmic, Abu Meuse, va dir que consideraria atacar Turquia per tenir accés als recursos d'aigua addicionals.

El problema dels refugiats que avui dia té Europa només és un aperitiu del que, molt probablement, tindrem d’aquí poc temps, ja que, als estats febles, l’estrès ambiental pot conduir a la societat cap a la catàstrofe, com ho veiem a Veneçuela i a Síria.

Campanya electoral

Diuen que ha començat una altre campanya electoral. Durant sis mesos, els polítics han sigut incapaços de formar un govern amb els resultats que els ciutadans vam decidir just abans de Nadal. Això vol dir que, o bé els ciutadans som molt animals, per no votar amb seny, o bé que els polítics són molt poc polítics, ja que no saben posar-se d’acord seguint les pautes que els ha donat el ciutadà. Personalment, penso que el problema es troba més aviat del costat dels professionals de la política, que, per molts d’ells, veuen que se’ls hi acaba la rifeta. I, és clar, no es volen conformar a pactar, ja que, per a molts, seria el tornar a casa seva.

Tal com jo veig les coses, tant el Partit Popular com els Socialistes com els Convergents són partits del passat, acabats. Han governat aquests darrers anys, ens han ficat de peus a la crisi, per acció o per omissió, i no han sabut prendre les decisions adequades per sortir del marasme econòmic. I, el que és pitjor, no tenen solucions pel futur. Sinó, pensem en les pensions, els el problema de l’energia, en l’educació per preparar el país als reptes futurs, en una acció clara i contundent per alliberar les institucions de la política.

Es tracta de partits corruptes, que s’han finançat fora de la legalitat. I que no han donat cap explicació al ciutadà, ni els principals responsables de la disbauxa han dimitit. Al contrari, es veuen imprescindibles. No és gens estrany que la gent els voti cada vegada menys.

No estic segur que els partits nous tinguin solucions adequades als molts problemes de la societat actual, tant catalana, com espanyola, com europea, però el que és segur és que els partits citats no en tenen cap. Almenys, quan llegim el que diu l’economista i ex ministre grec Varoufakis, sembla que té un sentit, mentre que si escoltem als representants del PP, PSOE i CDC, no s’entén res del que proposen, ni parlen dels problemes que realment tenim.

Haurem d’assajar l’aplicació de noves idees, i deixar enrere les idees que ens han portat a la situació actual i que no serveixen per sortir del marasme ni per donar un xic d’esperança a la gent. El problema és que, durant els quinze dies de la campanya electoral, es debatrà poc de propostes i molt de Veneçuela o d’Iran.

De tota manera, la campanya electoral m’importa més aviat poc, perquè ja he votat. Ho he fet per correu, ja que, a la data de les eleccions, molt probablement seré lluny del domicili on estic empadronat.

Per cert, he vist amb una certa llunyania els improperis que molts convergents i alguns esquerrans dediquen als de la CUP. Potser s’ho haurien de fer mirar, ja que, segons sembla, no es van adonar que un pacte amb un grup assembleari sempre està sotmès a moltes sorpreses. Això és una altra demostració de lo bons polítics que són, al no preveure les decisions erràtiques d’un grup assembleari. És clar que el problema ve de quan van dir que havien guanyat les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, quan, en realitat, les havien perdut.

Les emissions de CO2 de l’any 2015

Les emissions globals de CO₂ de l’any 2015 han sigut més o menys les mateixes que les de l’any 2014: 33.508 milions de tones contra els 33.472 milions de tones de l’any 2014.

Els països que han emès més CO₂ han sigut:

País	Milions de tones	% del total
Xina	9.154	27,3
Estats Units	5.486	16,4
Índia	2.218	6,6
Rússia	1.483	4,4
Japó	1.208	3,6

Per ara, doncs, no es veu que les emissions es vagin reduint, mentre l’escalfament del planeta continua imparable.

http://www.bp.com/en/global/corporate/energy-economics/statistical-review-of-world-energy.html

Mentrestant, la concentració de CO₂ a l’atmosfera, al mes de desembre del 2015, va ser de 401,9 parts per milió, mentre que un any abans, al desembre de 2014, era de 398,8. Un augment de 3,1 parts per milió, el que vol dir que la quantitat de CO₂ a l’atmosfera ha augmentat durant l'any 2015 en 26.000 milions de tones aproximadament: 7.500 milions de tones emeses durant l’any 2015 no es van quedar a l’atmosfera, sinó que una part va anar cap als oceans i una altra va ser absorbida pels vegetals.  

Malgrat 1916 – Fàbrica de sulfat de coure

A la Vanguardia del divendres 9 de juny del 1916 hi podem llegir que la fàbrica de sulfat de coure que s’havia creat feia poc, i de la que la Vanguardia ja n’havia parlat el 3 de maig del mateix any,  ja funcionava activament.

Un setmanari centenari

Aquesta setmana fa cent anys que es publica, de manera ininterrompuda, el setmanari La Voz de Ortigueira. El primer número es va publicar el 4 de juny del 1916. El darrer publicat, el de la setmana passada, porta el número 5.212. Quan hem vist a Malgrat que les publicacions han anat sortint i desapareixent, fa una mica d’enveja el veure que un poble com Ortigueira tingui un setmanari que té cent anys.

Hi podem llegir al primer número, el del 4 de juny de 1916: "¿La nostra política? Cap. Nosaltres no podem fer política perquè no la sentim. Aspirem a fer país". Aquesta frase revela que, en els anys 10 del segle passat, la política estava en crisi. En efecte, la restauració monàrquica de l'any 1875, en la persona d'Alfons XII, va fer possible un prolongat període de relativa pau social i de creixement econòmic, protagonitzat per dos partits que s'alternaven en el poder, els conservadors i els liberals que eren, de fet, dues cares de la mateixa moneda. Però, transcorregut un terç de segle, el sistema s'estava enfonsant, a causa de la impotència dels partits per governar un sistema incapaç de regenerar-se.

D'aquí que, en el seu primer número, els editors de La Voz de Ortigueira expressessin el seu desencís amb la política al continuar dient: "Creiem fermament que els pobles que fien la seva vida a la política són pobles que caminen a l'esclavitud, que és pitjor de caminar a la mort". Una frase amb l’estil del seu temps, però actual en el fons.

Cent anys després, Espanya ha canviat molt. L'any 1975 es va restaurar la monarquia en la persona de Joan Carles I, el que va fer possible, com cent anys abans, un període prolongat de relativa pau social i de creixement econòmic, protagonitzat per dos partits que s'han anat alternant en el poder , els populars i els socialistes, que han estat, de fet, dues cares de la mateixa moneda. Però, transcorregut un terç de segle, el sistema s'està enfonsant, a causa de la impotència d'aquests partits per governar un sistema que sembla incapaç de regenerar-se.

Per això, avui com fa cent anys, el que deia una publicació centenària com és La Voz de Ortigueira i que tenia l'aspiració de fer país, ja que "els pobles que anhelen fer-se forts es fien d’ells mateixos", com acabava dient el paràgraf citat, segueix sent tan actual, malgrat haver-se redactat ara fa un segle.

Malgrat 1966 – Projecte d’un nou centre parroquial

La Vanguardia del dissabte 21 de maig del 1966 portava la notícia del projecte de la construcció d’un nou centre parroquial.

Les altes temperatures globals i El Niño

El Niño i La Niña són les fases càlides i fredes d'un patró climàtic que es repeteix a través de l'Oceà Pacífic tropical anomenat El Niño-Oscil·lació del Sud o ENSO. Les fases càlides i fredes canvien d'anada i tornada cada dos a set anys, i cada fase de desencadena modificacions previsibles de la temperatura, del vent i de la pluja a tot el món. Durant els esdeveniments del Niño, les temperatures de l'aigua a la superfície del mar són més altes del normal, i els vents de superfície, que normalment bufen d'est a oest al llarg de l'equador, anomenats vents de l'est o alisis, bufen cap a la direcció contrària, d'oest a est. Aquests fenòmens poden ser d’intensitat variable.

A la primavera del 2015 es van produir episodis de fortes ràfegues de vent de l’oest, que es van fer més freqüents al llarg de l'estiu: començava un nou fenomen de El Niño. Seguint un patró establert durant els grans fenòmens de El Niño, 2015-2016 es va convertir en un dels tres fenòmens de El Niño més importants que es recorden, juntament amb 1982-1983 i 1997-1998.

Com podem veure als croquis, sense l’efecte El Niño, a les costes d’Equador i de Perú hi ha altes pressions, un clima sec, i les aigües de l’oceà són fredes, ja que venen del fons (upwelling), el que aporta molts nutrients i l’oceà s’omple de sardines. En canvi, amb el Niño, a l’Equador i a Perú hi ha pluges anormalment elevades, l’aigua de l’oceà és més calenta, i no hi ha nutrients pels peixos: és un drama pels pescadors de la zona.

Amb el fenomen El Niño, les temperatures globals del planeta tendeixen a augmentar. El màxim de El Niño precedeix d’uns quants mesos el màxim de les temperatures globals. Recordem que, durant uns quants anys, el rècord de temperatura global el tenia l’any 1998, just després d’un Niño anormalment important. Tenint en compte que El Niño actual és tant fort com el de l’any 1998, no és gens d’estranyar que les temperatures globals d’aquests darrers mesos siguin les més elevades que s’han registrat des de que se’n tenen dades, és a dir, des de l’any 1880, ja que, a El Niño de forta intensitat, s’hi afegeix l’escalfament global.

Comparació dels Niños dels anys 2015 i 1997, dos dels més forts de la història, a l'octubre de cada any respectiu. Les observacions de l’altura de la superfície del mar i de les temperatures, així com els patrons de vent, mostren que les aigües superficials es refreden al Pacífic Occidental i s’escalfen de manera significativa a la zona tropical del Pacífic Oriental.

Dues mesures de la importancia de El Niño: les temperaturas a les costes del Perú i de l'Equador, i l'índex MEI, mostren que El Niño actual és molt fort.

Malgrat 1966 - Inauguració del CIT i cobertura del Pavelló

La Vanguardia del dijous 19 de maig del 1966, ara fa cinquanta anys, duia la notícia de la inauguració de les oficines del Centre d’Iniciatives i Turisme, situades a la Placeta, així com la del projecte de cobertura de Pavelló.

Pugem o no pugem impostos?

Davant la dramàtica situació de les arques de la Generalitat, el vicepresident econòmic, com a bon militant d’esquerres, ha pensat en augmentar l’impost de la renda als que tenen uns ingressos més alts. Els seus socis de govern, els convergents, com a bons militants de dretes, s’han escandalitzat d’aquesta proposta. Qui té raó?

Comencem per mirar com ha progressat el deute de la Generalitat: només l’any passat ha augmentat de gairebé 8.000 milions d’euros, passant dels 64.466 milions a 72.274.

I el dèficit dels comptes de la Generalitat de l’any 2015 ha sigut de 5.334 milions d’euros, dels que 4.341 milions es corresponen a operacions corrents.

Aquestes xifres són molt preocupants, i no és estrany que, a un vicepresident econòmic, no el tranquil·litzin gens ni mica.

Davant d’aquest daltabaix, els convergents presenten un quadre de reclamacions a l’estat central. Quadre que, si comptem tot el que diuen que l’estat central deu a la Generalitat, no cobriria més que el dèficit d’un any, quan el deute citat correspon a uns quants anys (6 o 7 per la primera línia, que és la més important). Amb aquestes xifres, la conclusió és que els convergents, potser perquè tenen altres preocupacions, no han entès bé ni s’han mirat gaire els comptes que, en teoria, han gestionat aquests darrers anys.

No sé quan s’ingressaria de més amb l’augment de l’impost de la renda que proposa el vicepresident. I no ho sé perquè, que jo sàpiga, no ho ha fet públic. I, per tant, no puc dir si s’ha d’apujar l’impost de la renda als que ingressen més, però el que han presentat els convergents a l’opinió pública no té ni cap ni peus, ja que, si mirem la xifra més important, 3.811 milions, es corresponen a inversions de l’estat que no s’han fet a Catalunya, però que, si s’haguessin fet, no haurien aportat ingressos substancials als comptes de la Generalitat (a no ser per petites quantitats d’impostos indirectes deguts a les obres). Posar aquesta xifra al mateix nivell que d’altres que sí que tenen importància pels comptes públics catalans és una manera d’enredar el lector, el que se’n diu demagògia barata.

 Potser seria hora de que algú, a Catalunya, es preocupés seriosament de com van els comptes públics, i presentés propostes realistes, en comptes de presentar quadres més o menys esotèrics.

(Per cert, els 3.811 milions que reclamen els convergents no són per cap disposició addicional de l’estat, sinó de l’estatut. No són capaços ni de presentar quadres ben fets)

Malgrat 1916 – Esquela

Un parell de dies després de publicar la notícia de la mort del metge i jutge municipal Alfred Bonaplata i Martín, el divendres 5 de maig del 1916, es publicava la seva esquela a La Vanguardia.

Malgrat 1916 – Fàbrica de coure

La Vanguardia del dimecres 3 de maig del 1916 porta la notícia d’una nova fàbrica a Malgrat, que produïa sulfat de coure.

També porta la notícia del passament d’un metge, el doctor Bonaplata i Martin, que també era jutge municipal i caporal del sometent.

L’economia de la zona euro

Per què els efectes després de la crisi financera global estant sent molt pitjors a la zona de l'euro que als Estats Units? Als Estats Units, la recuperació ha sigut una mica lenta, però no hi ha hagut cap recaiguda en la recessió i, al cap de pocs anys, la desocupació ha tornat a baixar a prop de nivells molt anteriors a la crisi. En canvi, a la zona euro, s’està molt lluny d'aconseguir el nivell de desocupació que hi havia abans de la crisi i hi ha hagut una doble recessió. Per què?

Hi ha una raó principal, i és que la zona euro no és el que els economistes anomenen una àrea monetària òptima. Tenim més d'una moneda al món. Ningú pensa, o almenys ningú que estudia aquesta qüestió pensa que hi ha d’haver una sola moneda al món. És útil tenir múltiples monedes. És útil tenir diverses monedes, perquè si ve un xoc econòmic que impacta un lloc particular, és bo ser capaç de tenir una política monetària que pugui reaccionar a aquest xoc. Aquesta és l'avantatge de tenir la seva pròpia moneda, i és que si passa alguna cosa i cal tenir una política més flexible, es pot fer-ho.

Per descomptat, el tenir la seva pròpia moneda presenta uns quants desavantatges:

·         Crea costos de transacció addicionals amb altres països, les persones necessiten intercanviar dins i fora de la seva moneda.

·         Crea una certa quantitat d'incertesa, perquè quan algú inverteix en un país amb la seva pròpia moneda, no sap què passarà amb aquesta moneda i aquest és un risc al que han de fer front en la seva inversió.

·         I també es corre el risc que un país no gestioni bé la seva política monetària.

Van ser aquests inconvenients els que van portar a molts dels països del que avui és la zona de l'euro a decidir que estarien millor amb una moneda única. També va ser per impulsar una política i un experiment social per assolir tot un seguit d'objectius per lligar cada vegada més els països de la zona euro amb la moneda única i l'augment del comerç que se’n deduiria.

Moltes persones, al voltant d'aquest moment de l’any 1992 en el que es va signar el tractat, van veure que podria haver-hi problemes. El repte és que, en absència dels països que tenen la seva pròpia política monetària, el procés d'ajust davant d’un xoc econòmic requereix que es moguin altres coses:

·         O bé hi ha una mobilitat del treball i dels diners a tota la zona de la moneda única,

·         O bé cal provocar reduccions de salaris i preus, és a dir, deflació.

Aquestes coses són més fàcils de fer en alguns llocs que en d'altres. Comparem i contrastem el que succeiria, per exemple, amb un xoc econòmic als Estats Units, amb el que passaria a la zona euro.

Si a Connecticut, per exemple, els arriba un xoc econòmic fort,

·         Hi ha estabilitzadors automàtics al sistema federal dels Estats Units que els permeten recuperar-se d'aquest xoc. Els ciutadans dels altres estats paguen impostos al govern federal, i el govern federal fa transferències als desocupats de Connecticut. Si Connecticut, de sobte, és l’estat amb més persones desocupades del país, Connecticut rebrà automàticament  l'ajuda de Washington. No fa falta que els ciutadans ni els parlaments dels altres estats hagin de votar per tenir aquesta ajuda.

·         De la mateixa manera, si bé hi ha diferències culturals als Estats Units, hi ha moltes persones a Connecticut amb arrels, amics o familiars a d’altres estats dels Estats Units, i que són, per tant, si hi hagués un xoc econòmic a Connecticut, serien capaços de moure’s a altres parts dels Estats Units sense que fos un gran problema per a ells.

Comparem això amb el que passa a Europa. Quan hi ha un xoc econòmic a Grècia o Portugal, si bé és legalment possible que la gent de Grècia i Portugal vagi a Alemanya o a França, en molts casos hi ha diferències culturals, diferències lingüístiques, diferències religioses. Això i la manca de tenir arrels en els altre països fan que el moviment sigui més difícil. Així que si una persona es troba a l'atur a Grècia o Portugal, no és tan senzill per a que vagi i trobi un lloc de treball a Alemanya. No és tan simple com ho seria per a algú de Connecticut, per exemple, per moure’s a Califòrnia.

A més de la reducció de la mobilitat laboral, hi ha una manca de federalisme fiscal a Europa que es troba molt lluny del nivell del que actualment hi ha els Estats Units. El que passa amb l'assegurança d'atur als Estats Units si la gent perd la feina a Connecticut, on es transfereix de forma automàtica el flux de diners dels ciutadans d'altres estats, no passa a la zona euro. Per contra, si un estat de la zona euro té enormes problemes d’atur, no hi ha cap transferència directa dels països que, com Alemanya i França, tenen una situació millor. En comptes d’això, els estats en dificultats han de demanar un rescat als altres països.

La manca d'aquest ajust fiscal, de transferències fiscals automàtiques, o la manca d’una mobilitat laboral fàcil, vol dir que els països de la zona euro que s'enfrontin a aquest xoc econòmic, com que no tenen la seva pròpia política monetària, han de confiar en el que hem dit al principi. És a dir, han de provocar la reducció dels salaris nominals i de preus o deflació. Aquest tipus de deflació també és anomenat un ajust dels preus interns. Així que en lloc d'ajustar tots els preus de cop, que és el que es fa quan la moneda es deprecia, el que significa automàticament que els seus preus passaran a ser més baixos en relació amb tots els altres països que no tinguin la seva moneda, i es fa d'una sola vegada, en lloc de ser capaç de fer això, s’ha d'anar d'empresa a empresa i d'individu a individu perquè reconeguin els problemes econòmics i així es redueixin els preus i els salaris. L’eficàcia del mètode és molt discutible.

Això crea un problema addicional per a qualsevol economia que estigui molt endeutada. Si la meva hipoteca i els meus deutes estan en una divisa de paritat fixa i es redueixen els meus ingressos obtinguts en la mateixa moneda, llavors el meu deute sembla encara més gran del que era abans. Aquest és un problema del deute pendent que es veu agreujat per qualsevol tipus de deflació.

Sovint ens preocupem per la inflació. La inflació és normal per a nosaltres; ho hem vist en moltes economies diferents en molts moments diferents. La deflació és una cosa que passa molt rarament quan es fa servir una moneda no metàl·lica (és a dir, basada en el patró or), tal com  l’hem tinguda des de la dècada de 1930. Però fixem-nos que tenir una moneda que no podem devaluar és, en cas de necessitat, com tenir una moneda metàl·lica.

El problema és que la deflació és extremadament dolorosa. I quan passa, vol dir que les persones que tenen deutes que es troben amb que els seus salaris cauen, i veuen que aquests deutes queden igual: és a dir, en relació amb els seus ingressos, augmenten. I qualsevol empresa o persona que consideri fer una inversió ha d'entendre que, si s’endeuten, necessitaran obtenir un rendiment més important que si ho hi hagués deflació.

Aquest problema, aquest repte d'una situació de deflació quan hi ha una gran quantitat de deute, sent aquesta deflació l'única manera de que realment es pugui fer un ajust després d'un xoc econòmic en una regió, és la raó per la qual en el que és ara el l'àrea de la zona euro, no és un lloc on inicialment es pogués pensar que hi hauria d'haver una sola moneda.

Això és una debilitat estructural que ha estat en vigor des de 1992. Va ser efectivament una aposta per part dels autors de la zona euro, el pensar que serien capaços d'arribar a un nivell d'unitat cultural i d’unitat fiscal suficient abans de ser colpejats per un xoc econòmic prou gran que pogués trencar la unió sencera. Aquesta aposta no era necessàriament una aposta dolenta si es té en compte totes les raons polítiques i socials per les quals una unió seria valuosa. Però el quid de la qüestió és que aquesta aposta no ha recompensat, ja que al final el xoc econòmic ha arribat abans que la unió fos suficientment avançada. I ara ens trobem davant els efectes d’aquest xoc. El futur de la zona de l’euro, i el nostre, està en perill.

I un es pregunta quina és la resposta dels polítics d’aquest país a aquest problema.

Malgrat 1966 – Ballet a Holanda i noves instal·lacions de la Caixa

La Vanguardia del diumenge 1er de maig de l’any 1966, ara fa cinquanta anys, portava la notícia que el ballet de la Secció Femenina de Malgrat havia sortit cap a Holanda per fer actuacions a aquell país.

També duia el diari la inauguració de les noves instal·lacions de la Caixa, al carrer de Mar.

El TTIP

Ja fa uns anys, i a l’esquena de la població, van començar les negociacions entre la Unió Europea i els Estats Units per promoure un Acord Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversions (també conegut com TTIP per les seves sigles en anglès Transatlantic Trade and Investment Partnership) Amb aquest tractat busquen crear la "zona de lliure comerç més gran del planeta", una manera com una altra de declarar una "guerra comercial" a altres potències econòmiques (com la Xina, Rússia o l'Índia) i recuperar part del poder econòmic que tant Europa com els estats Units han anat perdent aquesta darrers anys.

Han sigut les multinacionals, com la indústria automobilística, química, farmacèutica i agroalimentària, empreses energètiques i de serveis, bancs, fons d'inversió, etc. a banda i banda de l'Atlàntic, les que més han pressionat per impulsar aquestes negociacions. De fet, la majoria de reunions que ha mantingut la Comissió Europea sobre el tractat ha estat amb grups de pressió de les grans empreses.

Atès que els aranzels entre la UE i els EUA són ja molt baixos, el tractat es centra en l'eliminació de lleis a banda i banda de l'Atlàntic amb la finalitat de reduir costos per a les empreses. Així, el TTIP pot desembocar en la supressió de regulacions socials, laborals, ambientals o de seguretat alimentària i sanitària i suposar una disminució de les llibertats digitals.

Un capítol especialment polèmic és el de la protecció de les inversions, pel qual qualsevol inversor privat internacional pot desafiar, davant dels tribunals, qualsevol legislació (ambiental, laboral o social) que interfereixi amb els seus beneficis. Per exemple, una moratòria al fracking o una regulació sanitària per prohibir l'ús de substàncies tòxiques poden ser objectes de demandes. Pel que sembla, aquests tribunals no seran els tribunals de justícia, sinó un arbitratge format per una persona elegia per l’estat demandat, una altra elegida per l’empresa demandant, i una tercera persona de comú acord antre ambdós. De manera que els governs elegits democràticament aniran perdent força davant les grans empreses.

No hi ha debat perquè el TTIP s'està negociant a l'ombra. Després de diverses rondes de negociació la transparència i la comunicació amb la societat civil ha estat nul·la. Els eurodiputats poden tenir accés per fullejar els documents, però no els poden copiar i estan obligats a mantenir en secret el que hagin pogut llegir. Els únics documents que es coneixen es deuen a filtracions. Les dues potències s'han compromès a no publicar els documents relacionats amb les negociacions durant una quants anys després de la seva signatura.

L'harmonització legislativa pot portar a una equiparació a la baixa de la protecció de la població, afectant a les normes de protecció social, laboral, de la salut i del medi ambient. Així, podríem veure augmentar la producció i la venda de transgènics, de toxines o de substàncies químiques perilloses (com els alteradors hormonals que causen càncer i altres malalties). El tractat podria servir per augmentar la vigilància cibernètica o les penes per compartir arxius a Internet.

Pel que fa a les liberalitzacions i privatitzacions, ja n’estem patint les conseqüències: retallades, acomiadaments, pèrdua de drets i de qualitat dels serveis, posant-se la rendibilitat econòmica per sobre de tot, el que genera més càrregues per a les persones amb menys recursos econòmics.

I com gota que fa vessar el got amb els mecanismes de protecció de les inversions, lligarien de mans qualsevol política de futur destinada a protegir a la ciutadania.

La Unió Europea parla que el TTIP és la clau per "superar la crisi" i "crear ocupació". Però no en tenim cap seguretat. Al contrari, el TTIP segurament no suposarà un avantatge a les petites empreses i autònoms, ja que l'acord augmentarà la capacitat de les grans corporacions per desplaçar, encara més, al petit comerç.

Un acord que es negocia en secret, i al que els màxims representants de la democràcia europea hi poden accedir amb moltes dificultats és un acord sospitós. Ni a la campanya electoral passada ni durant els quatre mesos de negociacions per formar un govern no s’ha parlat de TTIP, i això que ens pot canviar molt la vida. Al pacte entre Ciutadans i el PSOE no se’n parla. El PP, Ciutadans i CiU es van oposar, al Congrés, a fer un referèndum sobre aquesta qüestió.

Al dia d’avui, no podem acceptar aquesta situació. Les condicions d’aquest tractat, que alguns voldrien signar aquest any, s’han de debatre públicament. I ha de ser la ciutadania qui l’ha d’aprovar. Si és tant bo com diuen, no hi haurà cap problema en fer-ho. El no voler fer-ho és molt sospitós.

El “núvol misteriós” de l’any 536

Els cronistes de l'època van escriure sobre un “núvol misteriós", que difuminava la llum del sol sobre el Mediterrani als anys 536 i 537 de la nostra era. Els anells dels arbres donen testimoni de les males condicions de creixement dels arbres al llarg de tot l'hemisferi nord. Diríem que a l’any 536 i els següents  hi va haver una opacitat a l’atmosfera deguda a un fenomen natural inusual. Les crisis socials, incloent la primera plaga pandèmica europea, que va començar 541, s'associen a aquest fenomen.

Només recentment els investigadors han trobat proves concloents d'un origen volcànic de la disminució de la llum solar de l’any 536, basant-se en traces de sofre volcànic en nuclis de gel de Groenlàndia i l'Antàrtida, procedents de dues grans erupcions recentment datades als anys 536 i 540.

L'impacte del doble esdeveniment volcànic dels anys 536 i 540 sobre el clima de l'hemisferi nord va ser més fort que qualsevol altra esdeveniment documentat dels últims 1200 anys. Només una de les dues erupcions hauria donat lloc a un significatiu refredament de la superfície de la Terra. Però dues erupcions, tan properes en el temps, van causar la que va ser probablement la dècada més freda dels últims 2000 anys.

Utilitzant les dades disponibles dels nuclis de gel i les descripcions de la claror solar fetes pels estudiosos d’aquella època, els científics han pogut simular l'impacte de les erupcions dels anys 536 i 540. Amb aquestes dades es va estimar la magnitud de les erupcions i la seva ubicació aproximada a la Terra i, a continuació, van simular la propagació i els efectes dels núvols d'aerosols resultants de la injecció volcànica de sofre a l'estratosfera. Això va revelar que després de les erupcions, la radiació solar a la superfície de la Terra es va reduir fortament sobre l'hemisferi nord durant diversos anys, i va causar una disminució en la temperatura mitjana hemisfèrica de fins a 2º C.

A – variació de les temperatures a l’hemisferi nord

B i C – variació geogràfica de les temperatures a l’estiu (B) i a l’hivern (C)

La relació entre el "núvol misteriós" del 536 i la transició de l'Antiguitat a l'Edat Mitjana és un tema de gran interès històric. Les erupcions volcàniques en el passat més recent han impactat les societats humanes. Per exemple, en 1815 el volcà Tambora d'Indonèsia va llançar tanta cendra i sofre a l'atmosfera que l'any 1816 és conegut com "l'any sense estiu" a Europa i Amèrica del Nord, on les temperatures inusualment baixes van conduir a la pèrdua de collites i a una fam generalitzada, tal com a casa nostra ho explica el Baró de Maldà.

Els científics van utilitzar les seves simulacions de models climàtics per a estimar directament l'impacte de les erupcions sobre l'agricultura a Europa, i van identificar el nord d'Europa i, en particular, els països escandinaus com els llocs que probablement van patir més sota les condicions de fred després de les erupcions. Aquest resultat dóna suport a la teoria d'una connexió entre les erupcions i l'evidència arqueològica d'una crisi social a gran escala en els països escandinaus al segle VI.

Quins van ser exactament els volcans responsables d'aquests aerosols núvols segueix sent un enigma. S'estan discutint diversos candidats, incloent volcans a Amèrica Central, Indonèsia i Amèrica del Nord. Futurs estudis seran necessaris per mostrar la font exacta dels núvols d'aerosol dels anys 536/540.

Climatic and societal impacts of a volcanic double event at the dawn of the Middle Ages

Les idees econòmiques dels nostres polítics

L’altre dia, el periodista Jordi Évole va entrevistar el president del govern. En un moment determinat, la conversa va ser així:

Rajoy: Quin país del món té una infraestructura de trens com aquest?

Évole: De vegades aquests trens van una mica buits.

Rajoy: Si, si, bé, buits, si. Però els tenim!

Aquesta resposta del president en funcions explica com pensen els polítics espanyols, i no només els del PP, sobre la despesa dels diners públics en infraestructures, independentment de que siguin o no utilitzades pels ciutadans. Aquesta manera de pensar sobre l’economia s’adiu molt poc amb les idees econòmiques modernes. Està basada en la Llei de Say, de l’any 1803, que diu que no hi pot haver demanda sense que hi hagi oferta, i que quants més bens es produeixin (en aquest cas vies de tren d’alta velocitat), més bens existiran (usuaris), que constituiran una demanda per altres bens, és a dir, que l’oferta crearà la seva pròpia demanda.

El problema és que aquesta forma de pensar és compartida a Espanya tant a la dreta com a l’esquerra, i es troba a la base d’un malbaratament important dels diners públics. I tot això en una circumstància de dèficit públic i de deute públic que hauria de fer que fóssim molt curosos sobre com fem les despeses.

Tota aquesta gent de la que parlem no han entès el concepte de cost d’oportunitat. I són els que dirigeixen el país...

En el cas dels trens d’alta velocitat espanyols, ja s’ha demostrat abastament que no tenen cap racionalitat econòmica, i la seva rendibilitat social és negativa, però encara segueixen pensant que la sola oferta de serveis de transport crea una demanda per ella mateixa, beneficiant, per exemple, a la indústria turística.

A França s’han fet estudis sobre l’efecte del TGV sobre el turisme a les destinacions del tren des de Paris, i han arribat a la conclusió que, després d’un temps curt de curiositat del públic, l’alta velocitat no té cap efecte sobre el turisme de les ciutats o regions on arriba el TGV.

A Espanya, un estudi semblant fet sobre el període 2005 a 2012, ha donat com a resultat que la alta velocitat ha augmentat la quantitat de visitants a Barcelona i a Màlaga, però que la quantitat de visitants ha quedat igual o ha disminuït a totes les altres destinacions, confirmant que l’alta velocitat el que fa és centralitzar l’activitat econòmica a les principals ciutats, disminuint la de les ciutats i regions mitjanes.

Lamentablement, no és l’oferta la que crea la demanda, com pensa el senyor Rajoy i tutti quanti. Tenir trens buits o infraestructures que no es fan sevir no contribueix al desenvolupament d’un país. En canvi, invertir els escassos recursos en alternatives socialment més rendibles (com el corredor mediterrani, per exemple, que permetria abaratir les exportacions), si que hi contribuiria.

Recordo que el paer de Lleida, el socialista senyor Àngel Ros, va dir, en un altre programa d’Évole, parlant del aeroport de Lleida, que les infraestructures no han de tenir cap rendibilitat. Un altre que no s’ha adonat que, quan els diners són escassos, s’han d’invertir on siguin més rendibles, després de calcular la seva rendibilitat econòmica, social i mediambiental.

Amb personatges així al front dels governs no anirem pas gaire lluny.

Ninis

Els joves de 15 a 24 anys que ni estudien ni treballen són els que anomenem com a ninis. Representen una població que és difícil que tingui un futur en una societat que cada vegada demana més coneixements i habilitats per arribar a tenir una ocupació.

A la Unió Europea el percentatge de ninis és del 12,5 %, mentre que a Espanya, aquest percentatge és molt superior, del 17, 1 % (any 2014). De les nacions del nostre entorn (França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia o Portugal), només Itàlia té un percentatge superior a l’espanyol. Tots el altres són netament inferiors.

A Espanya, aquest percentatge ha augmentat notablement durant la crisi, passant del 12/13% abans de la crisi, al 17/18 % actual.

Amb aquestes dades, podem preveure un futur bastant negre per la nostra societat.

La població en risc de pobresa o d’exclusió social

La crisi ha fet que la població en risc de pobresa o d’exclusió social hagi augmentat de manera considerable. A Catalunya, per exemple, ha passat del 16/17 % al 21/22 %, mentre que a Espanya ha passat del 24/25 % al 29 %, segons les dades d’Eurostat.

Dintre d’Espanya, les variacions són molt importants. Per l’any 2014, que és el darrer pel que Eurostat dóna les dades, aquest percentatge va del 15 % a Navarra i el País Basc fins al 45 % (tres vegades més!) a Múrcia, o al 42 % a Andalusia, per posar la regió més poblada d’Espanya.

Si ens hi fixem bé, les regions on el risc de pobresa o d’exclusió social és més reduït són les que tenen un règim de finançament especial. Segurament hi ha una relació de causa a efecte.

El català a una Catalunya independent

Ha fet molt de soroll el manifest impulsat pel grup Koiné i titulat “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”. Uns l’han considerat un disbarat, d’altres l’han qualificat d’error tàctic, perquè debilita la base social del dret a decidir, els més (els contraris al dret a decidir), han dit que era xenòfob i neofeixista.

L’he llegit i no el veig ni cap disbarat, ni que sigui un error tàctic (els que el subscriuen no són polítics), ni que sigui xenòfob i, encara menys, feixista. És un manifest amb el que s’hi podrà estar o no d’acord, però que està escrit de manera respectuosa i educada, i que tot el que diu és, des del meu punt de vista, d’una lògica impecable. Si volem preservar la llengua catalana, diuen, s’han de seguir aquestes tres vies:

a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran),

b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castellà, i

c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.

A algú li estranya que hi hagi moltes persones que pensin d’aquesta manera? Sembla que sí. Els que pensen que el dret dels catalans a decidir el seu futur no existeix ho troben una solemne tonteria. Pensen que sabent castellà, al món modern, és més que suficient, que el català sobra (o que només val per la intimitat) Ens diuen que les llengües no tenen drets, només els tenen els ciutadans, que han de ser lliures per parlar la llengua que creguin convenient (per cert, són els mateixos que diuen que no s’han de prohibir les curses de braus, ja que s’ha de preservar la llibertat del personal per anar-les a veure o no)

Si la discussió es fes en aquests termes, no hi hauria res a dir. Cadascú exposa els seus arguments. Però el que retrata la personalitat de cada qual són els insults (xenòfob, neofeixista) que utilitza per qualificar aquest manifest.

Per cert, ara ERC, per boca del seu diputat en Joan Tardà,  fa una encesa defensa de l'oficialitat tant del català com del castellà en una hipotètica Catalunya independent. Ja tenim, doncs, la posició d’una de les dues forces polítiques independentistes més importants. Seria bo de saber quina és l’opinió de l’altra força independentista important, CDC (o com es digui ara mateix) Pel que fa a ICV, que qualifica el manifest d’error tàctic, demostra que aquest partit no vol obrir aquest debat, que és essencial, per por de perdre votants: exactament com ho fan els partits que no tenen programa.

Tota aquesta discussió ve del fet que els partidaris de la independència mai han fet un llibre blanc per explicar al contribuent quin és el seu model d’una Catalunya independent. Probablement perquè ells mateixos no ho saben.

El sistema educatiu espanyol i l’atur juvenil

Copio, de manera més o menys ordenada, algunes frases i paràgrafs del llibre de Cèsar Molinas i Pilar Garcia Perea, Posar fi a l’atur, podem? Volem?

1. El sistema educatiu espanyol és una màquina de generar aturats. La tassa d’atur juvenil supera el 50 %, i això es deu, en una bona part, a que no tenen capacitats professionals específiques, el que, dit d’una manera més clara, equival a dir que no se’ls hi ha ensenyat a fer res, i que no saben fer res.

2. La distribució del nivells educatius dels joves de 25 a 35 anys a Espanya és del 35 % que tenen un nivell educatiu baix, del 25 % que tenen un nivell educatiu mitjà i del 40 % que tenen un nivell educatiu alt. A Alemanya, en canvi, aquesta distribució és del 15 %, 60 % i 25 %, respectivament.

3. No té cap sentit que a Espanya, de la població entre 25 i 64 anys que té un nivell educatiu equivalent, com a màxim, a la educació secundària, només un 20 % tingui cursos de formació professional, mentre que a Alemanya aquest percentatge és del 75 %.

4. No té cap sentit que a Espanya hi hagi gairebé el doble d’estudiants a la Universitat que a la Formació Professional (1,4 milions i 0,8 milions, respectivament)

5. Les empreses demanden majoritàriament un tipus d’educació que no proporciona el nostre sistema educatiu.

6. El caràcter bipolar de la distribució de qualificacions professionals i l’escassesa de competències específiques a Espanya són les mostres més clares de la disfuncionalitat del sistema educatiu espanyol:

·         Es produeix un excés d’oferta al segment de baixa qualificació. És, d’una part, el segment dels ninis, el creixement del qual ha estat alimentat per l’elevada tassa d’abandonament escolar i, molt en particular, del fracàs escolar. Però no hi ha només ninis a aquest segment. També hi ha moltes persones que es van quedar encallades al explotar la bombolla immobiliària, i que tenen unes habilitats específiques que no troben demanda. L’economia espanyola no podrà absorbir aquest excés d’oferta perquè la demanda de treball s’està produint cap a requeriments més elevats de competències cognitives bàsiques i d’habilitats especifiques.

·         Hi ha una falta clara d’oferta al sistema educatiu mitjà, especialment de persones amb habilitats específiques. Aquest és el segment més demandat per les empreses de tota Europa. I les empreses espanyoles no tenen perquè ser diferents. És molt probable que aquesta restricció d’oferta estigui condicionant l’especialització sectorial de l’economia espanyola: hi ha activitats que es podrien no estar-se desenvolupant per manca de personal adequat.

·         Es produeix també un excés d’oferta al segment d’alta qualificació educativa. Un 40 % dels joves de 25 a 34 anys tenen titulació universitària. Senzillament, no hi ha demanda per tanta oferta a cap sou positiu. Potser n’hi pot haver pels enginyers, l’educació dels quals comporta molts formació d’habilitats específiques, però no n’hi haurà, per exemple, pels filòlegs. Molts universitaris hauran de treballar, si ho aconsegueixen, en categories professionals per sota de la seva titulació, situació que no és exclusiva d’Espanya, sinó també de tots els països que tenen una inflació de títols universitaris. Però el cas espanyol és extrem: gairebé un 35 % de les persones amb estudis universitaris estan empleades en categories inferiors a la seva qualificació. Aquesta sobreproducció de títols universitaris finançada amb recursos públics és un malbaratament que s’hauria de reconsiderar.  

La meva experiència mostra que, per cada lloc de treball d’ensenyament superior fan falta bastants llocs de treball corresponents a l’ensenyament mitjà, diguem-ne, de formació professional. Amb la distribució del nivell educatiu de la població jove que tenim, i si la comparem amb la d’Alemanya, tal com diu el paràgraf 2, no és estrany que l’atur juvenil sigui el que és i, si hi afegim el que diu el paràgraf 3, que l’economia espanyola hagi quedat estancada per manca de personal qualificat.

Hi ha algun partit polític dels que s’estan disputant el govern que busqui donar solucions a aquest problema? Em fa l’efecte que no.

Malgrat 1919 – Un míting i una esquela

La Vanguardia del dissabte 8 d’abril del 1916 publicava la ressenya del míting celebrat a Malgrat un parell de dies abans, i la del diumenge 9 d’abril del mateix any, publicava l’esquela d’una senyora malgratenca.

Malgrat 1916 – Política i indústria

La Vanguardia del dimecres 5 d’abril del 1916 publicava notícies sobre Malgrat, de les que podem destacar la celebració d’un míting i la posada en servei d’una fàbrica de sulfat de coure.

El dèficit dels comptes públics

El dèficit dels comptes públics de l'any 2015 ha estat de 56,61 milers de milions d'euros, un 5,2% del PIB, ja que el PIB de l'any 2015 ha estat de 1.081,2 milers de milions.

D'aquest dèficit, l'Administració central n’ha estat responsable del 53% (29,82 milers de milions), les comunitats autònomes el 32% (17,96 milers de milions), i la Seguretat Social del 24% (13,59 milers d' milions), mentre que les comunitats locals han tingut un superàvit de 4,77 milers de milions.

En percentatge del PIB, el dèficit de l'Administració Central ha estat del 2,76%, el de les comunitats autònomes, de l'1,66% i el de la Seguretat Social de l'1,26%, mentre que les comunitats locals han tingut un superàvit del 0,44%.

Però si calculem el percentatge de dèficit sobre el total dels ingressos públics, que han estat de 413,46 milers de milions, aquest percentatge és del 13,7%. És a dir, que les administracions públiques han gastat un 13,7% més que el que han ingressat.

El dèficit de l'any 2011 va ser de 101,3 milers de milions d'euros. El de l'any 2015 ha estat de 56,6 milers de milions. En aquests quatre anys el dèficit s'ha reduït, per tant, en 44,7 milers de milions. Aquesta reducció prové d'un augment dels ingressos de 26,1 milers de milions i una disminució de les despeses de 18,6 milers de milions. De manera que l'ajust del dèficit s'ha produït més per l'augment dels ingressos que per la retallada de les despeses.

A més, el cost dels interessos del deute va ser de 26,3 milers de milions en 2011, i el deute mitjà va ser de 715 mil milions, el que dóna un interès mitjà del 3,7%, mentre que el de l'any 2015 els interessos han estat de 33,1 milers de milions i el deute mitjana de 1.058 milers de milions, el que dóna un interès mitjà del 3,1%. Sense la baixada dels tipus d'interès, a causa de l'actuació del BCE, s'haurien gastat 6.000 milions d'euros més, amb el que el deute públic hauria augmentat d’aquesta mateixa quantitat.

Podem deduir, doncs, que l’acció del govern central, durant aquests quatre anys de govern del PP, des del punt de vista del dèficit, que era la seva prioritat absoluta, ha estat més aviat poc eficaç.