Turisme i misèria

La renda familiar disponible bruta per habitant (RFDB) per comarques de l’any 2015, segons publica l’Indescat, ens mostra algunes sorpreses, ja que entre les comarques amb menys RFDB, és a dir, amb més pobresa per habitant, hi trobem comarques que sempre hauríem considerat com més aviat riques, com poden ser l’Alt i el Baix Empordà, la Selva, la Cerdanya o la Vall d’Aran. El Maresme es troba entre el primer terç de les comarques més afavorides.

Però si analitzem el Maresme més a prop, veiem que els municipis de l’Alt Maresme tenen una RFDB molt més baixa que els del Baix Maresme. Malgrat, Calella, Tordera i Pineda són a la cua dels municipis del Maresme.

Finalment, si prenem els municipis del nostre entorn, des de Calella fins a Tossa, i comparem les seves RFDB amb els percentatges que els serveis representen per la seva economia, ens trobem que, d’una part, els dos municipis amb menys percentatge de serveis, perquè tenen més indústria (Malgrat i Palafolls) són els que tenen més RFDB, i, d’altra part, Lloret, amb un percentatge molt alt de serveis, és el municipi que té una RFDB més baixa, i amb diferència.

Què vol dir tot això? Senzillament, que els municipis on el pes del turisme és important són els que tenen, grosso modo, una renda familiar disponible més baixa. I és natural, ja que els llocs de treball generats pel turisme acostumen a tenir uns sous baixos (la majoria requereixen poca formació) i, sobre tot als llocs on el turisme és estacional, aquests llocs de treball no es necessiten durant tots els mesos de l’any.

És una llàstima que l’Indescat, quan desglossa l’economia de cada municipi, no separi el turisme del total de l’apartat serveis. Llavors podríem fer una estadística molt més acurada sobre la relació entre l’activitat turística i la renda familiar. Però amb les dades de que disposem és força evident que, almenys al nostre país, com més turisme, sobre tot si és un turisme de sol, platja i de "low cost", més misèria.

L’interès pel que passa a Veneçuela

Quan llegim el diari, escoltem la ràdio, mirem la tele o ens fiquem a les xarxes socials, Veneçuela surt sempre. Hi ha un interès inusitat pel que està passant en aquell país. Aquí a Espanya, tractem els assumptes de Veneçuela com si fossin nostres, les declaracions dels líders polítics com Casado, Rivera i Sánchez ho demostren. Als Estats Units i a Europa, el que interessa és que el règim del president Maduro (aquell que parla amb els ocells i que viatja al futur) sigui substituït el més ràpidament possible per una “democràcia” que sigui del seu gust.

Perquè Veneçuela interessa tant? Serà perquè hi ha hiperinflació, o serà per pal·liar la catàstrofe humana deguda a la falta de productes essencials? Si fos així, seria una bona notícia que la comunitat internacional es preocupés dels problemes dels estats on pateix la població. Però, desgraciadament, les causes d’aquest interès són ben diferents.

A Espanya, l’interès dels senyors Casado i Rivera són clars: volen destruir Podem. Podem està a favor del règim bolivarià i, si aquest cau, també caurà Podem. Sánchez s’ha afegit a aquesta posició. Res a veure amb el sofriment del poble veneçolà, només tristes raons de política interna.

Resulta que Veneçuela, segons les darreres estimacions de British Petroleum és, des de fa pocs anys, el país del món amb més reserves provades de petroli. Les reserves provades són aquelles quantitats de petroli que, mitjançant l'anàlisi de dades geològiques i d'enginyeria, es poden estimar, amb un alt grau de confiança, que es poden recuperar comercialment a partir d'una data determinada de les reserves conegudes i en les condicions econòmiques actuals.

Atès que les reserves provades inclouen el petroli recuperable en condicions econòmiques actuals, sense que les reserves totals varïin, hi pot haver grans augments de les reserves provades quan l'explotació esdevé econòmica. D'aquesta manera, les reserves provades de Canadà van augmentar sobtadament el 2003, quan les sorres petrlíferes d'Alberta es van considerar econòmicament viables. De la mateixa manera, les provades reserves de Veneçuela van saltar a la fi dels anys 2000 quan el petroli pesat de l'Orinoco va ser considerat econòmic, tal com ho podem veure al gràfic. A partir d’aquest moment, l’interès de les grans potències per controlar el que passava a Veneçuela va augmentar sensiblement.

Doncs bé, degut al boicot financer al que els estats Units i Europa han anat sotmetent a Veneçuela, aquest país s’ha anat girant cap a la Xina i cap a Rússia. Això vol dir que, ara per ara, aquests dos països tenen un avantatge important per poder controlar els 303 milers de milions de barrils de petroli que es podrien treure de Veneçuela. El consum diari de petroli a tot el món és de 98 milions de barrils diaris, i les reserves mundials provades són de 1.697 milers de milions de barrils (el que vol dir que amb les reserves provades avui dia hi ha petroli per 47 anys, al consum actual, i que Veneçuela té el 18 % del total d’aquestes reserves). I que aquestes reserves puguin estar controlades per russos i xinesos és quelcom que ni els Estats Units ni la Unió Europea poden permetre.

Per aquestes raons, és molt difícil que el futur de Veneçuela pugui estar, com hauria de ser, en mans dels veneçolans. Podríem afirmar que el preu de Veneçuela és de 303.000 milions de barrils de petroli. I d’això en diem democràcia.

Lluitant contra l’impossible

Fa un parell de dies, al blog La Natura a la Baixa Tordera s’hi publicava aquesta fotografia del delta de la Tordera, a la zona de Malgrat, on es pot veure l’evolució de la costa durant els darrers deu anys.

El canvi és evident: la distància de la carretera a l’aigua ha disminuït de manera important. I això malgrat la gran quantitat de diners que cada any es gasta el ministeri per impedir aquest retrocés de la costa. Diners que, ja ho hem dit moltes vegades, van directament a les escombraries.

Com pot ser que persones raonablement intel·ligents insisteixin, temporada rere temporada, en demanar actuacions sobre aquesta platja quan tothom sap que seran inútils? L’única explicació que hi trobo és que els diners que es gasten són d’una altre administració, no són diners del pressupost del municipi. I, políticament, és molt rendible poder dir al ciutadà que s’han obtingut subvencions milionàries de Madrid (si no fos així, ja s’encarregaria l’oposició de denunciar que, quan ells manaven, sí que obtenien aquestes subvencions).

Els diners que cada any es tiren a les escombraries són diners, recordem-ho, dels nostres impostos. I també hauríem de recordar que la causa del retrocés de la costa al delta de la Tordera és ben coneguda: ve de l’alteració dels espais de la zona de la Tordera, que han fet que aquest riu no porti la sorra necessària per regenerar les platges. Mentre això no es resolgui, que no es resoldrà mai, ja que tocaria massa interessos particulars, les nostres autoritats locals seguiran demanant subvencions milionàries al ministeri, que les seguirà donant, amb el resultat que podem contemplar a les imatges.

I encara hi ha gent que pensa que l’espècie humana és intel·ligent!

La temperatura global de l'any 2018

Els valors de la temperatura global anual mesures per satèl·lit es publiquen per la Universitat d'Alabama a Huntsville (UAH) i per Remote Sensing Systems (RSS), una companyia privada fundada l'any 1974, i que explota les dades dels satèl·lits de la NASA.

La sèrie de temperatures mesura per satèl·lits no és totalment homogènia, ja que es construeix a partir d'una sèrie de satèl·lits amb instrumentació similar però no idèntica. Els sensors es deterioren amb el temps, i les correccions són necessàries per a la deriva del satèl·lit i la modificació (decadència) de la seva òrbita.

Els satèl·lits no mesuren directament la temperatura. Mesuren les radiacions en diverses bandes de longitud d'ona, que després han de convertir-se matemàticament per obtenir mesures indirectes de la temperatura. Els perfils de temperatura resultants depenen dels detalls dels mètodes que s'utilitzen per obtenir temperatures de les radiacions. Com a resultat, s'han calculat diferents conjunts de dades de temperatura segons qui ha analitzat les dades de satèl·lit.

Dades d'UAH

Les anomalies es calculen respecte del període que va de 1981 fins a 2010. L'anomalia de l'any 2018 ha estat de + 0,23 °C. La tendència des que es tenen dades (des de l'any 1979) és d'un augment de 0,127 °C/dècada.

Dades d'RSS

El període per al càlcul d'anomalies va de l'any 1979 fins al 1998. L'anomalia de l'any 2018 ha estat de + 0,51 °C, i la tendència des de l'any 1979 és d'un augment de 0,197 °C/dècada.

Comparatiu entre les dues mesures

Si calculem les anomalies d'una manera homogènia, per exemple, respecte a la base 1981 - 2010, l'anomalia de RSS per a l'any 2018 passa a ser de + 0,38 °C, és a dir, superior en 0,15 °C a l'anomalia observada per UAH.

Als gràfics podem veure com les anomalies publicades per RSS són inferiors a les d'UAH en el període 1979 - 2000. En aquest període les mesures de RSS són, de mitjana, 0,05 °C inferiors a les d'UAH. Mentre que a partir de l'any 2000 les mesures de RSS són superiors a les d'UAH: de l'any 2003 fins a l'any 2018 la diferència ha estat de 0,12 °C. Aquesta diferència s'ha vist accentuada des de l'última revisió de les dades efectuada per RSS al juny del 2017. Abans d'aquesta data, la diferència entre la tendència de les dades de temperatura d'UAH i RSS eren molt petites.

En aquest moment segueix la polèmica entre les dues entitats, ja que la diferència entre les dues tendències és tan important que, d'una part, l'augment de les temperatures és relativament poc important (UAH), mentre que d'altra part, si RSS té raó, l'augment de temperatures és molt significatiu i, a llarg termini, perillós.

Malgrat 1919 - Temporals

La Vanguardia del dilluns 6 de gener de fa cent anys publicava que, degut al temporal, el llagut Enriqueta havia sigut destrossat a Malgrat.

Dos dies més tard, el dimecres 8 de gener, publicava l’odissea de la balandra malgratenca Paquito a Palamós, també degut al temporal de mar.

Demografia i pensions

Dins de l'ambient pessimista que ens ha deixat la recent crisi econòmica, una de les preocupacions dels espanyols és la sostenibilitat de les pensions públiques. Aquesta sostenibilitat està lligada a la demografia i a l'evolució de l'economia. Aquesta preocupació és del grat dels financers i dels especuladors, que creuen que si pensem que les pensions públiques són insostenibles, tindran l'oportunitat de col·locar entre els seus clients plans de pensions privats, el que els permetria fer-se amb una part cada vegada més gran del pastís de l'estalvi.

Les previsions demogràfiques de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) indiquen un estancament de la població espanyola en els propers 30 anys, així com el seu envelliment. D'aquesta previsió es dedueix, de forma gairebé matemàtica, que hi haurà menys persones en edat de treballar i més en edat de jubilació. Com que les cotitzacions dels treballadors són les que paguen les pensions dels jubilats, el sistema de pensions col·lapsarà de manera irremeiable. Ja actualment la despesa anual en pensions és més grossa que les entrades anuals de les cotitzacions.

Les previsions de l'INE es basen en les xifres dels últims anys: l'índex de fecunditat, que l'any 2017 va ser de 1,36 fills per dona, es mantindrà baix en l'any 2050, amb 1,40, mentre que el mínim necessari per a una taxa de reposició de la població és de 2,1 fills per dona. D'altra banda, l'INE preveu una entrada d'immigrants relativament baixa, de l'ordre dels 100.000 nous immigrants per any. Amb aquestes dades, l'INE anticipa una contracció de la població en edat de treballar de 7 milions de persones. Amb aquestes dades, és evident el col·lapse de les pensions públiques.

No és la primera vegada que les anàlisis catastrofistes derivats d'una lectura lineal de les estadístiques demogràfiques prediuen el col·lapse del sistema públic de pensions. No fa tant de temps, als anys 90 del segle passat, també durant una crisi econòmica, es va arribar a posar una data per a aquesta hecatombe. L'error d'aquests malastrucs va ser majúscul, ja que a l'any 2011, el sistema públic de pensions no només no hi havia col·lapsat, sinó que havia generat un superàvit de 67.000 milions d'euros, l'anomenada guardiola de la Seguretat Social.

Per què aquestes previsions catastrofistes van fallar tan estrepitosament? Senzillament, perquè van ser fetes extrapolant les dades de la situació del moment: l'INE no realitza previsions, sinó que fa "projeccions". Les previsions demogràfiques han d'integrar no només la taxa de natalitat del moment, sinó que també, si volen ser fiables, han d'integrar variables econòmiques i socials. Exemple d'això és l'acció dels governs sobre l'índex de natalitat a França, que se situa entre 1,9 i 2,0 des de fa 20 anys, o a Alemanya, que tenia un índex de natalitat de 1,25 fills per dona en els anys 90, i el va augmentar a 1,60 en 2016.

L'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), que és l'organisme encarregat d'analitzar la viabilitat de les finances públiques, ha publicat fa pocs mesos un estudi demogràfic que difereix substancialment del de l'INE, titulat "Previsions Demogràfiques: una visió integrada". Es basa en un augment de la natalitat, estimulat per les polítiques públiques (aquest organisme estima que es pot arribar a un índex de fecunditat d'1,8 a 2 fills per dona en l'any 2050) i en un flux net d'immigrants anuals en el període 2018 - 2050 de 250.000, sempre que l'economia espanyola es revitalitzi, ja que la immigració és un fenomen demogràfic clarament condicionat pels factors econòmics, inclosos els de curt termini. Amb l'avantatge que els immigrants solen tenir una taxa de natalitat superior a la de la població autòctona. Això sí, el pes dels immigrants en la població espanyola passaria del 9,8% l'any 2017 al 12% en el 2033 i al 15% el 2050.

Si les previsions de la AIREF es compleixen, la població espanyola no disminuiria ni quedaria estancada, sinó que augmentaria fins a situar-se entre 50 i 60 milions l'any 2050, i la població en edat de treballar es mantindria estable entre 29 i 32 milions. Dins d'aquesta població en edat de treballar, la AIREF preveu un augment de la taxa d'activitat, que a Espanya és actualment del 64,7%, mentre que a la zona euro és del 71%. La combinació d'una estabilitat en la població en edat de treballar i un augment de la taxa d'activitat permetrà un augment del nombre de cotitzants, contràriament al que es dedueix de les previsions de l'INE.

Amb aquestes previsions de la AIREF, el dèficit de la Seguretat Social es podria mantenir en límits tolerables, pel que caldria restar dramatisme a la situació actual. Certament, continuarà la pressió de la despesa en pensions (jubilats amb una paga major i més anys d'esperança de vida, que requeriran més recursos del sistema sanitari públic), que es compensaria amb un augment de la població activa, que generarà més cotitzacions. La reforma del sistema continuarà sent necessària, però la seva viabilitat no estaria en qüestió.

No serà fàcil aconseguir-ho, però no és impossible: per això cal estimular l'economia productiva en detriment de l'especulativa, augmentar l'índex de fecunditat i permetre un augment de la immigració. En aquest sentit, els partits polítics que s'oposen a l'entrada d'immigrants, i als quals se'ls omple la boca dient que defensen als espanyols, en realitat són els enterradors del seu futur.

El gel de l'Antàrtida es fon cada vegada més de pressa, augmentant el risc d'un augment del nivell del mar

S'acaba de publicar l'article "Four decades of Antarctic Ice Sheet mass balanç from 1979-2017", en el qual els autors informen d’un augment de sis vegades de la pèrdua anual de massa de gel de l'Antàrtida entre 1979 i 2017.

Els resultats d'aquest estudi són que, entre 1979 i 1990, l'Antàrtida va perdre una mitjana de 40 ± 9 milers de milions de tones de massa de gel per any. Entre 1989 i 2000, aquesta quantitat va ser de 50 ± 14 milers de milions de tones anuals. Entre 1999 i 2009, aquesta quantitat va augmentar a 166 ± 18 milers de milions de tones. Finalment, entre 2009 i 2017, aquesta quantitat augment fins 252 ± 27 milions de tones per any sis vegades més.

Tradicionalment, es considerava que el costat occidental de l'Antàrtida era la font més important d'aigua que anava de l'Antàrtida als oceans. Però aquest estudi mostra que un vast quart de l'Antàrtida oriental s'està convertint en una font molt important d'aigua que va als oceans. En el període 2009 - 2017, aquesta pèrdua massiva de gel va ser dominada pels sectors de la mar d'Amundsen / Bellingshausen, a Antàrtida de l'oest (159 ± 8 milers de milions de tones per any), terra de Wilkes, a Antàrtida de l'est ( 51 ± 13 milers de milions de tones per any), i península de l'oest i del nord-est (42 ± 5 milers de milions de tones per any).

Les dades es van calcular analitzant fotografies aèries d'alta resolució preses per l'Operació IceBridge de la NASA, les dades d'interferometria de radar per satèl·lit de múltiples agències espacials i la sèrie d'imatges que el satèl·lit Landsat està realitzant actualment.

En els últims 40 anys, la contribució de l'Antàrtida a l'augment global del nivell del mar ha estat només 14 ± 2 mm des de 1979 fins avui. Però a mesura que el clima s'escalfa més de pressa, la massa de gel que perd el continent antàrtic augmenta ràpidament, el que fa témer que l'augment global del nivell del mar pugui arribar als 4 metres en l'espai d'un segle.

L’extrema dreta

Per sort o per desgràcia, m’ha tocat viure durant més de vint anys a França. Una de les coses que vaig poder observar va ser el tractament que les forces polítiques feien del partit de Jean Marie Le Pen, el Front National, un partit d’extrema dreta. 

A França, les eleccions a diputats es fan per districtes electorals relativament petits, on s’elegeix un diputat, el diputat del districte. Cadascú té, doncs, el seu diputat. Si a la primera volta cap candidat ha obtingut la majoria absoluta dels vots emesos, es passa a una segona volta, on es presenten els candidats que han obtingut més del 12,5 % dels vots a la primera volta. Si només n’hi ha un, o cap, que hagi obtingut aquest 12,5 %, a la segona volta es presenten els dos candidats que han obtingut més vots. Quan un dels candidats a la segona volta era del Front National, si l’altre era de dretes, els d’esquerres el votaven, i viceversa, per intentar que no guanyés el candidat de l’extrema dreta. D’aquesta manera, a l’Assemblea Nacional, de 577 diputats, només n’hi ha 8 del Front National. Una manera de fer-los insignificants, políticament parlant.

De la mateixa manera, a l’elecció presidencial, si a la primera volta cap candidat no té la majoria absoluta, els dos candidats més votats es presenten a la segona volta. L’any 2002, a la primera volta, Jacques Chirac va obtenir 5,7 milions de vots, Jean Maria Le Pen en va obtenir 4,8 i, de manera sorprenent, el primer ministre Lionel Jospin va quedar tercer, amb només 4,6 milions de vots. Hi havia la possibilitat que l’extrema dreta obtingués la presidència de la república, de manera que els candidats d’esquerra, encara que tapant-se el nas, van aconsellar els seus simpatitzants que votessin per Jacques Chirac, per impedir el que consideraven un desastre. A la segona volta, Jacques Chirac va guanyar amb 25,5 milions de vots, per 5,5 milions per Jean Marie Le Pen.

A Espanya, el Front National francès es diu Vox. Salvant les diferències, tant culturals com polítiques, entre França i Espanya, el panorama és el mateix. Els programes d’aquestes dues formacions d’extrema dreta són semblants. Per això el candidat a alcalde de Barcelona, en Manuel Valls, s’oposa frontalment a qualsevol pacte amb Vox. Penso que té raó. Però, d’una banda, el PP ha ofert a l’extrema dreta algunes conselleries a Andalusia, i Ciutadans s’ho està pensant, però es guarda molt de dir que prefereix no governar si ha de dependre de Vox.

Serà perquè he viscut més de vint anys a França, que trobo que, al donar el seu recolzament explícit (el PP) o implícit (Ciutadans) a l’extrema dreta, aquests dos partits estan jugant amb foc. Per desgràcia, un foc que ens pot cremar a tots.

Malgrat 1918 - Defunció

La Vanguardia del 5 de desembre del 1918, ara fa un segle, anunciava la defunció, als 35 anys, de l’Antonieta de Garriga i d’Anglada. L’esquela es va publicar al mateix diari el dia 8 de desembre.

Malgrat 1918 - Epidèmia de grip

Fa cent anys, la grip espanyola feia estralls. El 7 de novembre del 1918 la Vanguardia publicava que a Malgrat no hi havia hagut ni defuncions ni nous casos de grip, però que encara quedaven 28 malalts.

El 10 de novembre, els 12 malalts que quedaven a Malgrat van ser donats d’alta.

I, finalment, el 12 de novembre, es deia que es podia donar per acabada l’epidèmia.

Malgrat 1918 - Epidèmia de grip

El mes d’octubre de l’any 1918 va arribar l’epidèmia de grip espanyola, que també va afectar, i bastant, Malgrat. La Vanguardia publicava, el 23 d’octubre, que un dels focus principals estava a Malgrat.

 El 24 d’octubre publicava les estadístiques de Malgrat, amb 63 afectats i dues defuncions.

 El 2 de novembre deia que a Malgrat ni hi havia hagut nous casos els 4 dies anteriors.

Sabatines Intempestives

Fa una mica més d’un any que La Vanguardia, de manera més o menys correcte, acomiadava el seu col·laborador de feia molts anys, en Gregorio Morán, que cada dissabte ens regalava una de les seves Sabatines Intempestives. 

Doncs bé, des del dissabte passat, aquestes Sabatines Intempestives es tornen a publicar, no a La Vanguardia, sinó al diari digital Vozpopuli (https://www.vozpopuli.com/gregorio_moran/)

La sabatina del dissabte passat es titula “Una guerra civil no armada” i tracta de l’independentisme català. Podrem, com sempre, estar o no d’acord amb el que diu l’autor, però penso que és una bona notícia que, d’ara endavant, cada dissabte puguem tornar a llegir el que pensa un escriptor intel·ligent.

L'extensió del gel marí àrtic i antàrtic

Segons les dades de la Universitat de Colorado, el passat 21 de setembre l'extensió del gel marí àrtic va arribar al seu mínim anual, que va ser de 4,56 milions de km², lleugerament inferior a la de l'any anterior. La tendència des que es tenen mesures per satèl·lit és d'una disminució anual de 82.100 km²/any, tot i que des de l'any 2007 fins avui, aquesta extensió mínima s'ha estabilitzat al voltant de 4,47 milions de km².

Pel que fa al gel marí antàrtic, el seu màxim anual es va assolir el passat 30 de setembre, amb una extensió de 18,92 milions de km², significativament superior a la de l'any anterior. Des de l'any 1979, la tendència anual és d'un augment de la superfície màxima de 14.500 km².

Irresponsables al Palau de la Generalitat

L’independentisme no té sort. Els presidents de la Generalitat que s’han declarat favorables a la independència de Catalunya han estat poc encertats. El primer, el senyor Mas, va convocar eleccions anticipades per augmentar la seva majoria i la va disminuir. També havia sigut el campió de les retallades.

El segon, el senyor Puigdemont, no va saber aprofitar l’enorme capital polític que tenia després del que va passar el primer d’octubre de l’any passat, va canviar la decisió que havia pres un vespre per fer el contrari l’endemà, fent cas a quatre exaltats que li deien botifler i a alguns tuitàires com el senyor Rufian, i es va trobar amb l’aplicació del 155, amb polítics a la presó i ell mateix a l’exili. El pitjor del cas és que l’estat ha perdut la por d’aplicar l’article 155, que tant de mal ha fet, en tots els aspectes, a Catalunya.

I ara, el senyor Torra sembla que no ha après res. D’una banda impulsa els CDR a actuar (a collar el govern, diu), i d’altra envia els mossos a carregar contra els que volien envair el Parlament. Ahir va donar un ultimàtum al govern central. O bé aquest senyor és ximple, o bé vol que es torni a aplicar l’article 155. I dic això perquè em sembla que alguns dels que es diuen independentistes es senten molt confortables amb l’aplicació d’aquest ditxós article.

Més que governar el dia a dia, els que no estan a l’alçada del càrrec que tenen prefereixen dedicar-se a obviar els problemes que han de resoldre i cultivar utopies. I la independència exprés de Catalunya n’és una, i grossa. No s’atreveixen a dir la veritat a la gent, no volen veure que només dient la veritat serveixen la causa que diuen defensar. La veritat és alliberadora.

Deia al principi que l’independentisme no té sort. Potser seria més encertat dir que l’independentisme, tal com s’ha plantejat, és la causa de que els presidents de la Generalitat que han sigut independentistes hagin estat tan mediocres. No tenen visió a llarg termini. Volen imposar la independència amb la meitat de la població en contra, en comptes d’anar treballant per augmentar els partidaris d’una Catalunya independent. Amb les idees i les accions del Partit Popular i de Ciutadans tindrien molt senzill, si governessin correctament, d’augmentar  els partidaris de la independència fins a un percentatge que la fes veure com la única sortida. Però no: al no governar (i al no governar bé, preocupant-se de resoldre els greus problemes plantejats a Catalunya ara mateix) serà molt complicat convèncer més gent que amb la independència els aniria millor.

I ara, com a tot moviment d’aquest tipus, l’independentisme es divideix. Comencen a sortir gent més violenta. El mateix president els anima. Així, amb irresponsables a la direcció, ens estavellarem.

Malgrat 1918 - Malgrat perd la duana marítima

Ara fa cent anys, Malgrat perdia la duana marítima, que passava a ser afectada a la de Mataró. La Vanguardia del 27 de setembre del 1918 publicava la notícia. Una època s’acabava.

Un nou Estatut?

Aquest article d'en Miquel Puig, publicat avui a La Vanguardia, coincideix bastant amb el que jo penso sobre el tema.

Un nou Estatut?

     He sostingut des d’un principi que l’Estat té la capacitat de neutralitzar el moviment independentista a base de proposar un nou Estatut que doni satisfacció –encara que sigui parcial– d’una banda als catalans més preocupats pels elements identitaris –protegint llengua i símbols– i, de l’altra, als catalans molestos per la discriminació fiscal: el català emprenyat que es va reunir a l’Iese per l’aeroport (2007), que va protagonitzar el boicot als peatges (2012), que ha patit les avaries de Rodalies i que va aprendre que els successius governs espanyols estaven boicotejant la connexió ferroviària de la costa mediterrània.

La fórmula tindria èxit per dos motius. En primer lloc, perquè el consens a Catalunya no és ni a favor (ni en contra) de la independència, sinó a favor que els catalans decideixin el seu futur, i això es pot materialitzar de moltes maneres, i una d’elles és votant un Estatut. D’altra banda, perquè, fins i tot entre els simpatitzants de la independència, el sentiment conservador faria que molts preferissin una millora parcial però segura a una millora total però incerta.

Encara que amb la boca petita i amb força circumloquis, el PSOE ha passat el tràngol del procés defensant aquesta solució, i ara Pedro Sánchez hi insisteix.

Des del punt de vista econòmic, el que hauria de proposar l’Estat no és impossible. Psicològicament, l’eliminació dels peatges a l’AP-7 tindria un impacte importantíssim, i el seu cost no seria inassumible un cop finalitzi la concessió (d’aquí tres anys): uns 20 milions/any (una altra cosa és si és racional que sigui el contribuent qui pagui el manteniment de les vies ràpides). Pel que fa a invertir a Catalunya una xifra propera al pes del PIB (com exigia la disposició addicional 3a de l’Estatut del 2006) hauria de ser de sentit comú, igual com hauria de ser-ho que la Generalitat estigués finançada, per habitant i a serveis homogenis, aproximadament igual que qualsevol altra comunitat autònoma, tenint en compte la diferència en el nivell del cost de la vida (i aquest és l’escull més important).

És indubtable que neutralitzar el moviment independentista és condició sine qua non per estabilitzar políticament Espanya, la qual cosa, a la seva vegada, és imprescindible per abordar amb possibilitats d’èxit els reptes de l’envelliment i de l’endeutament públic, que constitueixen amenaces greus per al futur de l’Estat.

L’Estat espanyol pot neutralitzar el moviment independentista durant una generació, i Pedro Sánchez sembla que vol fer-ho, però Pedro Sánchez no és l’Estat espanyol. Dins l’Estat conviuen els que pensen –com Patrícia Botín– que del que es tracta és de “tornar a enamorar tots els catalans”, amb els que pensen que del que es tracta és d’eliminar el catalanisme i, de pas, d’eliminar Pedro Sánchez. Si els últims prevalen –i són molts més– Espanya no s’estabilitzarà.

El final dels cotxes dièsel?

L’alcaldessa de Paris ha anunciat que no podran circular par la capital de França autos amb motor dièsel a l’any 2020. Fa pocs dies, la ministra espanyola de Transició Ecològica ha assegurat que el motor dièsel té els dies comptats a Espanya.

El motor dièsel és un dels invents importants de finals del segle XIX. La tècnica desenvolupada per l'enginyer Rudolf Diesel patentada a Berlín el 27 de febrer de 1892 es va convertir en la base de l'èxit del transport modern per ferrocarril, vaixell o automòbil. Aquest enginyer, constatant el baix rendiment del motor d’explosió (el de gasolina), va pensar que una combustió a alta temperatura augmentaria notablement el rendiment. I així va ser.

Els dièsel tenen un sistema d'autoignició del combustible que s'aconsegueix a causa de les altes temperatures de fins a 900 °C derivades de la compressió de l'aire a l'interior del cilindre. D'aquesta manera el combustible s'encén de manera espontània, sense necessitat d'una espurna i per tant d'un sistema d'encesa amb bugies com passa amb els motors a gasolina. Amb una potència semblant els dièsel tenen generalment una eficiència més gran. El consum de dièsel és menor i, conseqüentment, també menors les quantitats de diòxid de carboni emeses pel tub d'escapament.

No obstant això, les emissions de contaminants de l'atmosfera com els òxids de nitrògen i les partícules són més importants als motors dièsel que als motors de gasolina, degut a una combustió incompleta del combustible, un problema que la indústria intenta solucionar a través de catalitzadors i filtres.

Com la gasolina, el dièsel és una barreja de diversos hidrocarburs procedents del processament del petroli, però la composició és diferent. Els hidrocarburs de la gasolina solen tenir de 5 a 9 carbonis, mentre que els del dièsel en tenen entre 17 i 20. Els hidrocarburs de la gasolina tenen un punt d’ebullició entre 40 i 150 °C, mentre que els del gasoil el tenen entre 250 i 320 °C. La gasolina, doncs, és un producte més lleuger que el gasoil per motors dièsel.

A Espanya, el preu de la gasolina súper de 95 octans és gairebé sempre més elevat que el preu del gasoil per dièsel, malgrat que el cost dels dos productes és sensiblement el mateix. Ara mateix, el preu del gasoil per dièsel és 10 cèntims més barat que el de la gasolina súper 95. La diferència ve donada pels impostos: el gasoil té menys impostos que la gasolina.

El que volen fer molts països europeus és començar a taxar més el gasoil, de manera que els consumidors es decantin cap a la compra de cotxes amb motor de gasolina. Per què ho fan? Donen l’excusa de la pol·lució atmosfèrica del gasoil, amb els seus òxids de nitrogen i les partícules. Però això ja fa temps que se sap, i mai cap govern s’ha preocupat per aquestes qüestions, al contrari, han afavorit fiscalment el consum de gasoil. A més, els catalitzadors són cada vegada més eficients, i les emissions dels motors dièsel són cada vegada més reduïdes.

Molt probablement la veritable raó sigui que, degut a que molts jaciments de petroli estan rendint cada vegada menys, s’han hagut d’explotar nous recursos de petroli, com és ara el fracking, i el petroli que produeixen aquest nous jaciments és més lleuger que el dels jaciments clàssics, raó per la que cada vegada és més complicat produir suficient gasoil per motors dièsel, que és un producte que requereix un petroli no tan lleuger.

Els governs són sabedors d’això, però no volen que la gent sàpiga que el consum de gasoil és cada cop més difícil de satisfer, ja que podria generar pànic, de manera que, als països on el consum gasoil per motors dièsel era, fins ara, afavorit fiscalment, s’ha de fer marxa enrere (Espanya, França, Alemanya, etc.). Però ho han de fer de manera dissimulada, volent convèncer-nos de què el gasoil és molt contaminant. La realitat és que aquesta escassedat de petroli amb les característiques necessàries per produir gasoil és la primera etapa de la crisi energètica que, d’aquí a pocs anys, ens caurà a sobre, amb unes conseqüències que poden ser desastroses per l’economia. Una economia basada en un consum cada cop més elevat d’energia.

Malgrat 1918 - Dues notícies del mes de juliol

El dimarts 16 de juliol del 1918, La Vanguardia publicava la concessió de la encomienda d’Isabel la Catòlica a l’ex alcalde de Malgrat, el senyor Joan Serra Gastó.

 I el dijous 25 de juliol del mataix any, publicava la millora de la carretera entre Calella i Malgrat.

Coses de l’idioma

Durant els mesos que m'estic a Galícia el diari que llegeixo és El Progreso, de Lugo. M’assabento de les festes dels pobles, dels preus del mercat de Lugo i, de tant en tant, hi puc llegir algun article interessant. Com aquest del diumenge passat, firmat per en Rodrigo Cota, sobre el menyspreu que molts espanyols senten per l’idioma gallec. No em puc estar de reproduir-lo en l’idioma original.

Per cert, una miñoca és un cuc de terra, i licorca és el licor cafè, molt popular per terres gallegues.

Fortes coma unha miñoca

O español, ou castelán, que tanto me ten, é o quinto idioma máis falado na Unión Europea. Non é gran cousa. Por enriba están o alemán, o inglés, o francés e o italiano, nesta orde. Así que se Europa segue a coller folgos, Deus non o queira, o español collerá categoría de lingua máis minoritaria do que xa o é. Os máis patriotas dirán que o español sempre será importante porque o falan máis de 500 millóns de persoas. Non se fíen, queridos e queridas. Na lingua materna dos galegos expresámonos 230 millóns e xa ven de que nos serve, cando vostedes en lugar de vir a aprendela veñen a queixarse de que nós a falemos. Saiban que para un alemán, un inglés, un francés ou un luxemburgués, o español é un idioma inútil. Tarde ou cedo impoñeranse en Europa o inglés, a pesares do Brexit, e o alemán, e farano en detrimento de todas as demais linguas, entre elas o español. Dirán os da plataforma "Wir sprechen deutsch", que o lóxico é que todos os europeos falemos na lingua que nos une e non nas que nos separan, como o español ou o polaco. Achtung.

Virán de fóra a queixarse de que en Burgos os sinais de tráfico ou os rótulos dos comercios non estean escritos en alemán e si "nese dialecto que non serve para nada e só entenden os nativos". Sucederá. Será dentro de 15 anos ou dentro de dous séculos, pero acontecerá. Non teñan a menor dúbida. Virán de toda Europa a recoller firmas para que os nenos madrileños poidan aprender soamente o inglés ou o alemán. Diranlles como teñen que pronunciar os nomes das súas cidades, pobos e aldeas. Vostedes cren que o seu idioma é poderoso en Europa porque o é en España, como o galego o é na Galiza, pero trabúcanse. O español fálano en Europa 46 millóns entre unha poboación de 512. Un 9%. Iso é case nada.

Vostedes dirán entón que o español hai que protexelo fronte ás imposicións externas dun imperialismo lingüístico que vén acabar co seu idioma e coa súa cultura. Ninguén lles fará caso fora do Estado español, créanme. E terano ben merecido, por pinflois. A Galiza viñeron ultimamente vostedes a recoller firmas para esixir o dereito a falar español, coma se ese dereito non existise desde o principio dos tempos. Vimos queixas airadas porque Mercadona ou Carrefour poñen carteis en galego ou en valenciano; á Xunta de Galicia reprocháronlle que escriba os seus chíos en galego. En Catalunya, o pasado venres, insultaron a Gemma Nierga, catalá, por falar catalán. O pianista James Rhodes, inglés afincado en Madrid, perdeu seguidores furiosos nas redes sociais porque cando vén a Galiza escribe en galego e cando vai a Catalunya en catalán: "Deixo de seguirche por escribir unha mensaxe nun idioma que non é o común de todos os españois". E dinllo vostedes a un inglés! Van vostedes pasados de licorca barato feito con alcol metílico, ou que?

Pois saiban isto: que falar español en Europa é cada día menos importante. Un idioma pequerrechiño, coma o galego, que máis aló dos Pireneos pinta menos que o euskera. Non se suban á parra; non pensen que o español vai ser máis importante en Berlín por impoñelo en Catalunya ou na Galiza. A pesares de vostedes, todos os habitantes do Estado español respectámolo e falámolo tan ben como vostedes ou mellor. O que lles molesta é que ademais teñamos unha lingua propia e lla ensinemos aos nosos fillos. Din que o español é marxinado en Catalunya, en Euskadi ou na Galiza. Iso, meus reises, é unha soberana falcatruada. Son vostedes os que veñen aos nosos países a marxinarnos o idioma, coma se o seu fose mellor que o noso ou que calquera outro que se fale en algures.

Saiban que cando a súa lingua, a de Cervantes e a de El Prenda sexa marxinada en Europa, contarán coa comprensión de galegos, vascos, navarros, valencianos, baleares ou asturianos, porque sabemos o que é aturar a xente crispada que nos menospreza por manter vivo un idioma e sentirnos orgullosos del. Saiban que teñen vostedes o mesmo dereito a dicir Sangenjo que nós a rirnos de quen o fai. Saiban que o seu idioma, que non pinta nada en Europa, merece para un galego ou un catalán o mesmo respecto que merece o noso, o chinés mandarín ou o taushiro, que por desgraza xa só o fala unha persoa, o peruano Amadeo García, porque outros como vostedes acabaron con el. Saiban que se cadra soben un día a un metro en Londres e poden atoparse con imbéciles que insultan a quen fala español, como fixeron vostedes con Gemma Nierga. Non crean que por impoñelo na Galiza gañan vostedes o respecto dun holandés ou dun alemán. Non sexan parvos. Non sexan ignorantes máis aló das súas posibilidades.

Acabarán un día como eses matóns da escola que se meten co máis débil da clase ata que chegan ao recreo e atopan outras bestas que están catro cursos por riba. Será entón cando se decaten do débiles que son vostedes, fortes coma unha miñoca.

El futur immediat de l'independentisme

Aquest matí entrevistaven a la ràdio la senyora Elisenda Paluzie, presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana. La bona senyora, a la pregunta de quins seran els propers passos per anar cap a la república catalana, ha contestat: "hem de fer una diagnosi del que va passar el passat mes d'octubre, de les seves fortaleses i flaqueses, per arribar a una estratègia guanyadora". Ha repetit aquesta frase tres o quatre vegades durant l'entrevista, com si fos un nyigo-nyigo, senyal que es tracta d'una idea que té molt assumida.

Diagnosi, fortaleses i flaqueses, estratègia guanyadora... Quantes vegades, durant la meva vida professional, he sentit aquestes paraules. El resultat sempre ha sigut el mateix: no s'ha fet res. Però no negarem que la frase és contundent. Es veu que prové d'una escola de gestió d'aquestes que cobren molt i no ensenyen gaire. La conclusió que en podem treure és que la senyora Elisenda Paluzie raona com un tecnòcrata de despatx.

El més estrany de tot, però, és que sembla que els dirigents independentistes, deu mesos després dels fets, encara no els han analitzat. Res que sorprengui ningú, vista la inoperància, el desgavell i la improvisació de les decisions preses l'octubre passat. Amb dirigents com aquests, l'independentisme té un futur ben incert.

Emissions de CO2 a l’atmosfera

Segons les dades publicades per BP, les emissions de CO₂ a l'atmosfera de l'any 2017, procedents de les activitats relacionades amb la combustió de carbó, gas i petroli, han estat de 33.444 milions de tones, el que representa un augment del 1,3 % respecte de l'any anterior.

El principal emissor és la Xina, que ha llançat a l'atmosfera 9.233 milions de tones, un 27,6% del total, amb un augment del 1,3% respecte del 2016. El segon emissor són els Estats Units, amb 5.088 milions de tones i una disminució del 0,8% respecte de l'any anterior.

En tones per habitant, els Estats Units han emès 15,6 tones, mentre que la Xina n’ha emès 6,7.

Pel que fa a Espanya, les emissions de 2017 han estat de 302 milions de tones, amb un augment del 6,6% respecte de l'any 2016. Per habitant, les emissions han estat de 6,5 tones.

En resum, les emissions segueixen augmentant. L'amenaça d'un canvi climàtic que faci complicada la vida de la humanitat tal com la coneixem no fa cap efecte sobre les decisions polítiques i econòmiques del món actual.

La síndrome espanyola

Les economies dels països occidentals estan en perill de sucumbir a la "síndrome espanyola", això és, a la síndrome dels rendistes.

Al segle XVI Espanya va rebre enormes fluxos de plata i or de les seves conquestes del Nou Món. Podria haver utilitzat aquesta enorme riquesa per esdevenir la principal potència industrial d'Europa. En canvi, tots aquests diners fluir a través de la seva economia com l'aigua a través d'un colador. L'aristocràcia espanyola dels terratinents va monopolitzar l'entrada de metalls preciosos i els va gastar en articles de luxe, en adquisició de terres, en guerres de conquesta i donant préstecs. La noblesa va esprémer la renda de la població rural i va afogar a impostos a la població urbana d’una manera tan exagerada que va imposar la pobresa general a la població, i no va proporcionar l'educació, la ciència i la tecnologia que començaven a florir als regnes del nord d'Europa, més democràtics i menys afogats per la seva aristocràcia terratinent. El que des de llavors es diu "síndrome espanyola" va esdevenir una lliçó del que s'ha d'evitar. Va inspirar als economistes a definir les diverses formes en què la riquesa rendista (i les polítiques impositives i bèl·liques a les que donava suport) bloquejaven el progrés i conduïen al declivi i la caiguda de les nacions.

Durant els dies de glòria del "segle d'or" d'Espanya (1525-1625), el lideratge del govern espanyol estava totalment dominat per les classes rendistes no productives: l'exèrcit, la burocràcia, l'església i la noblesa. Els líders d'Espanya es van oposar a tots els esforços per reduir costos. Els impostos es van triplicar entre 1556 i 1577. Les despeses van augmentar encara més de pressa. El 1600, l'interès en el deute nacional va arribar al 40% del pressupost. Espanya es va haver de declarar en fallida i mai més es va recuperar. Tot i les enormes entrades d'or i plata, Espanya es va convertir en el país més endeutat d'Europa, amb la seva càrrega impositiva dedicada completament a pagar als rendistes, el que impedia el desenvolupament d'un mercat intern i la creació d'una classe d'artesans i comerciants, que van ser la base del desenvolupament d'altres països europeus.

Avui dia, els polítics neoliberals que governen la major part del món occidental tendeixen a un favoritisme fiscal similar al de l'Espanya del segle XVI: traslladen la càrrega tributària a la feina i als consumidors, retallen la infraestructura pública i la despesa social, i posen als rendistes (avui són els financers) a càrrec dels governs. La principal diferència respecte a l'Espanya del segle XVI és que l'interès del sector financer ha reemplaçat a la renda que es pagava als nobles i terratinents de llavors. La teoria neoliberal posa les seves mires en el creixement de la renda nacional i el PIB, que aparentment pot ser infinit, però que es basa en la creació de deute i en polítiques d'auto-enriquiment de les elits més riques. No es vol parlar dels ingressos dels rendistes com a ingressos no productius. Els financers d'ara són tan paràsits com ho van ser l'exèrcit, la burocràcia, l'església i la noblesa a l'Espanya de fa 500 anys. Tampoc es vol discutir si aquestes polítiques poden portar al declivi i a la caiguda de les nacions.

La principal distinció entre la manera de dominar el món d'avui i el de l'Espanya del segle XVI és que ara la guerra és en gran part financera, no militar. La terra, els recursos naturals, la infraestructura pública i les corporacions industrials s'adquireixen mitjançant el préstec de diners. El cost d'aquesta dominació és tan gran com la guerra militar oberta: els propietaris paguen la seva renda neta com interès als bancs que atorguen crèdit hipotecari perquè adquireixin la propietat, els inversors corporatius també paguen el seu flux d'efectiu com interessos als bonistes que financen les seves adquisicions. Fins i tot els ingressos fiscals estan destinats cada vegada més a pagar als creditors (sovint estrangers, com en l'època medieval), i no per invertir en infraestructures, pagar pensions o gastar per a la recuperació econòmica i el benestar social.

La monopolització actual de l'opulència per part d'una classe rendista que evita els impostos i la regulació pública (ja que compren el control del govern) és el mateix problema que va tenir l'Espanya del segle XVI. Alguns economistes intenten comprendre com les economies modernes s'han anat polaritzant i s'han tornat menys productives. La seva conclusió és que la recerca de rendes absorbeix cada vegada més els ingressos del flux de despesa de l'economia, fent-la improductiva i augmentant el percentatge de pobres. És el que va passar a l'Espanya del "segle d'or" i el que està passant avui en dia a les economies occidentals: l'economia de rendes (financera) ofega l'economia productiva. Ara, tal com va passar a l'Espanya de fa 500 anys, les economies occidentals van cap al precipici.

El vano i l’Espanya dels balcons i les banderes

El Partit Popular va presentar dos candidats a presidir-lo: la senyora del vano i el senyor dels balcons i les banderes. Va guanyar el darrer. La senyora del vano no va triomfar perquè li va faltar arrencar-se per “soleares”.

El senyor que vol representar als espanyols dels balcons i les banderes té un somriure enganxat a la cara, un somriure artificial, de posa assajada una i mil vegades. En això no és gens diferent de l’Albert Rivera, d’en Pedro Sánchez o d’en Pablo Iglesias, gent de discursos sense fons on tot és forma. Té unes quantes idees fixes: quan governi crearà oficialment Tabàrnia, tindrà mà dura amb els independentistes, defensarà la família i tornarà a la llei de l’avortament dels anys 80 i baixarà els impostos. Una mica massa retrògrad, tot això que proposa, per ser un xicot jove.

Quina llàstima que el que diuen que és el partit polític més important d’Espanya (800.000 afiliats, diuen, tot i que només van votar uns 60.000) no hagi pogut presentar algun candidat sòlid. Serà perquè quan hi ha algú que destaca, el fan fora ràpidament perquè no faci ombra als que només saben viure de la política.

Podrà governar algun dia aquest xicot? Vist el que fa el seu homònim de Partit Socialista, agafant avions oficials per anar a concerts, és possible que sí. Recordem que l’Alfonso Guerra va començar el seu declivi quan va fer anar un avió oficial a recollir-lo a l’aeroport de Faro, a l’Algarve portuguès, per estalviar-se els embotellaments que hi havia per tornar a Espanya.

I és que tots són iguals. No tenen no ofici ni benefici, però quan tenen poder, se’n aprofiten, sense donar-se compte de què el personal, cada vegada més cremat, ja no accepta aquests abusos.

I queda l’altre tema del cap de setmana: la retirada de la Marta Pascal. Una desgràcia. Ho deixarem per una altre ocasió.

Els problemes d’una economia “low cost”

Dèiem en una altre entrada que les polítiques dels successius governs espanyols havien dirigit el país cap a una economia amb molts llocs de treball que requerien una qualificació baixa, el que implica que els sous d'aquests llocs de treball siguin també baixos. A la zona euro, és a dir, en el conjunt dels 19 països que tenen l'euro com a moneda oficial, el percentatge d'ocupats amb nivells de formació baixos (fins al primer cicle de secundària o el segon cicle de formació bàsica) és del 20 %, mentre que a Espanya és del 34%.

Intentarem quantificar el que signifiquen els sous baixos per als comptes publiques. Per a això analitzarem el que una persona amb un sou baix rep de l'estat del benestar que paguem amb impostos, és a dir, educació, sanitat i dependència, i com contribueix a finançar-lo. Deixarem per a una altra ocasió el tema de les pensions.

Considerem un treballador que guanya 14.000 euros bruts a l'any (1.000 euros bruts al mes per 14 pagues). Amb aquests ingressos, no paga impost de la renda, i el seu impost principal és l'IVA. L'IVA representa, a Espanya, un 12% de la renda disponible. Quan es jubili, aquest treballador tindrà una pensió d'uns 850 euros al mes, amb 14 pagues, que tampoc tributaran per IRPF, però sí per IVA. Si treballa durant 42 anys i es jubila als 67, cobrarà la seva pensió durant 16 anys (l'esperança de vida mitjana a Espanya és de 83 anys). Al llarg de la seva vida haurà ingressat 780.000 euros, i, per tant, hi haurà pagat uns 95.000 euros d'impostos.

Quant ha estat el cost per a l'estat d'aquest treballador? Anirà a l'escola pública durant 11 anys, entre els 6 i els 16, amb un cost d'uns 60.000 euros (un alumne de primària costa 4.700 euros a l'any, i un de secundària, 6.500). Tindrà problemes de salut, anirà al centre d'atenció primària i l'hospital, tindrà malalties cròniques al fer-se gran, i utilitzarà els serveis d'ajuda a la dependència, i viurà fins als 83 anys. La sanitat publica costa uns 1.500 euros a l'any per persona, de manera que un ciutadà mitjà hi haurà tingut un cost en sanitat d'uns 125.000 euros al llarg de la seva vida. Sumant-al cost de l'educació, aquest treballador mileurista haurà costat a l'estat uns 185.000 euros, el doble dels impostos que haurà pagat.

Si el treballador, en comptes de ser mileurista, cobra el salari mínim, costa el mateix en educació, sanitat i dependència, però, en tenir un sou menor, pagarà menys impostos, uns 60.000 euros al llarg de la seva vida, aproximadament una tercera part del que rep. És a dir, des del punt de vista dels comptes públics, un mileurista és un mal negoci. Una persona que cobri el salari mínim és un negoci encara pitjor.

A partir de quin sou una persona equilibra el que paga en impostos amb el que rep de l'estat en educació, sanitat i dependència? Fent els mateixos càlculs i les mateixes hipòtesis que anteriorment, trobem que aquest equilibri se situa en 18.000 euros bruts anuals aproximadament, gairebé 1.300 euros per 14 pagues, ja que, amb aquest sou, a més de tributar per l'IVA, també es tributa pel IRP. Ingressarà, durant la seva vida, entre sous i pensions, al voltant d'un milió d'euros, dels quals tributarà 120.000 en concepte d'IVA i 60.000 per IRPF.

És a dir, qualsevol ocupació amb un sou inferior a 18.000 euros bruts anuals està generant dèficit en els comptes de l'estat del benestar. Els països del nostre entorn poden compensar el dèficit creat per un 20% de llocs de treball de baixa qualificació, però a Espanya, amb un 35% d'aquests llocs de treball, no és d'estranyar que tinguem un dels majors dèficits dels comptes públics de l'eurozona .

Per disminuir aquest dèficit, els governs de dretes donen com a solució retallar les prestacions i els governs d'esquerres creuen que cal augmentar els impostos. Tant uns com els altres ofereixen solucions equivocades. L'única possibilitat de mantenir el nostre estat del benestar consisteix en que hi hagi molts més llocs de treball que requereixin una qualificació mitjana, com en la majoria dels països del nostre entorn. No és fàcil ni ràpid aconseguir-ho, però cal treballar en aquest sentit.

El turisme és un exemple d'aquesta política equivocada. Donem molta importància al nombre de turistes que arriben al nostre país, ens sentim orgullosos de ser el segon país que rep més turistes del món, i estem convençuts que és bo per a l'economia, ja que el turisme representa més del 10% del nostre producte interior brut i crea molta ocupació. Però el turisme tal com està concebut a Espanya és un turisme barat, que ofereix llocs de treball amb una baixa qualificació i amb sous de misèria. Amb aquests sous, com més turistes vinguin, més gran serà el desequilibri dels comptes públics. I no baixarem l'atur, ja que aquests llocs de treball de baixa qualificació estan ocupats, cada vegada més, per emigrants, menys exigents que els treballadors espanyols.