Els preus de l’electricitat a Europa

Segons publica Eurostat, els preus de l’electricitat espanyols figuren entre els més elevats d’Europa, tant els preus per la indústria mitjana (les indústries grans consumidores d’energia, com la fabricació d’alumini, d’acer, etc., tenen preus especials) com els preus per usos domèstics. Només el Regne Unit i Irlanda, dues illes, tenen uns preus més elevats que els espanyols. Això no contribueix gens a que tinguem una indústria competitiva.

 Com és natural, els preus per a la indústria són més econòmics, tant per raons tècniques (moltes indústries s’alimenten en alta tensió) com per raons de competitivitat.

I el pitjor del cas és que l’anomenat dèficit de tarifa, és a dir, la diferència entre el que paga el consumidor i el que costa produir l’electricitat segueix existint, malgrat que l’únic objectiu important del govern de PP, pel que fa a l’energia, era d’eliminar-lo. Si haguéssim de pagar l’electricitat al preu que realment costa, la pagaríem més cara que al Regne Unit o que a Irlanda.

Amb un preu així, no és estrany que la indústria espanyola estigui ofegada. I els consumidors, també. I tot és per falta d’una política energètica planejada a llarg termini, cosa que no han fet ni els governs del PSOE ni els del PP.

El que sí hem de dir és que el preu de l’electricitat no augmenta a Espanya des de fa tres anys. Però això no té pas gaire mèrit, ja que passa el mateix a gairebé tots el països europeus importants, amb l’excepció del Regne Unit.

La pregunta de moda seria la de si una Catalunya independent tindria una electricitat més cara o més barata que actualment. En principi, com que Catalunya té un percentatge més elevat que Espanya d’energia nuclear, podríem dir que sí, però aquest és un tema en el que no sembla haver-hi massa estudis publicats.

Una paràbola sobre la independència

Estic acabant de llegir el llibre “És l’hora dels adéus?”, de Xavier Sala i Martin. Al començament hi ha una mena de paràbola sobre les reaccions d’un pare quan el seu fill es vol independitzar, que he trobat molt interessant, i que l’autor no dubta en aplicar al cas català. Diu així:

Recordeu els dies feliços en què els vostres fills us feien cas? Que maco que era tot, oi? Aquells de vosaltres que tingueu la meva edat ja sabeu de què parlo (i els altres ho sabreu tard o d’hora): arriba un dia a la vida de tots els fills i totes les filles en què decideixen deixar d’obeir els seus pares. Decideixen treballar en alguna feina que no agrada als progenitors. Es compren aquella moto «perillosa» que vosaltres sempre els havíeu negat. O anuncien que se’n van a viure amb un noi que, des del punt de vista dels pares, «no els convé». Normalment, la reacció dels pares és la que sempre els ha funcionat: «No ho pots fer, i punt!».

L’actitud dels pares és fins a cert punt comprensible. Al cap i a la fi, fins en aquell moment, la negativa sempre ha anat a missa i sempre ha posat fi a la discussió. Però arriba el dia en què el fill es rebota i diu que ho farà igualment. Al principi, el pare, que és qui es pensa que té l’autoritat màxima de la llar, posa cara de sorpresa davant la rebel·lia però insisteix en la prohibició: «Mentre visquis a casa meva, faràs el que jo et digui!», exclama el molt il·lús. «Però, pare, em sembla que no ho entens respon el fill— . No t’estic demanant permís, t’estic dient que marxo de casa! I no té sentit que em diguis que les normes de casa teva impedeixen que marxi quan, precisament, t’estic dient que marxo de casa teva i que, per tant, a partir d’ara em regiré per les normes d’una altra casa!»

Quan el pare veu que la prohibició no funciona, utilitza l’estratègia de l’amenaça: «Si te’n vas, no comptis que jo et doni diners per a res. I sense el meu ajut, no arribaràs a final de mes, hauràs de viure en un pis minúscul i inhabitable i seràs infeliç i miserable. De fet, trucaré als meus amics i m’encarregaré que ningú no et doni feina al nostre poble!». El pare intenta que la por faci canviar l’opinió del fill i que sigui el mateix noi el que decideixi no marxar. Pensa que, d’aquesta manera, s’estalviarà obligar- lo a quedar- se a la força.

Però el noi ja té presa la decisió i va cap a la seva habitació, fa la maleta i comença a marxar. I aleshores al pare, quan veu que la marxa del fill és inevitable, li entra el pànic i canvia la seva actitud de manera radical: «Bé… parlem- ne! Si necessites diners digues-m’ho: no vull que passis gana o que visquis en condicions de precarietat. Ah, i sempre seràs benvingut a dinar els diumenges. Ja saps que fem la paella que tant t’agrada!», exclama en un intent de minimitzar les pèrdues per al fill i per als mateixos pares.

Aquest canvi d’actitud per part del pare reflecteix un fenomen molt estudiat a la teoria dels jocs: la inconsistència temporal. Fixeu- vos que l’estratègia del pare és totalment inconsistent: primer, li nega el dret a marxar i l’amenaça amb tota mena de catàstrofes, perquè, en aquest primer estadi del joc, l’objectiu del pare és que el noi tingui tanta por que ell mateix decideixi no marxar. Però un cop veu que la decisió del fill és irrevocable, el millor que pot fer el pare és canviar l’estratègia i intentar ajudar el fill. Al cap i a la fi, si no l’ajuda, el fill trencarà relacions amb la família i els que en sortiran més perjudicats seran els pares, que no veuran els fills ni tan sols per fer la paella dels diumenges. La millor estratègia del pare, doncs, és «inconsistent en el temps»: el que és òptim abans que la decisió del nen sigui irrevocable, deixa de ser òptim un cop és irrevocable.

No hi ha cap dubte que en Sala i Martin és un polemista intel·ligent i hàbil. Tampoc hi ha massa dubtes que, si Catalunya decideix anar-se’n d’Espanya, la reacció espanyola seria, si els espanyols fessin servir el cap per pensar, la mateixa que la del pare amb el fill que s’independitza. El que em fa creure que en Sala i Martin és massa optimista quan pensa que els espanyols reaccionaran d'una manera intel·ligent.

Malgrat 1914 – Detenen un estafador

A la secció Serveis dels Mossos d’Esquadra de La Vanguardia del dissabte 31 d’octubre de 1914 hi figura la detenció d’un estafador malgratenc pels Mossos de Pineda.

Com serà una Catalunya independent

El grup Societat Civil Catalana acaba de publicar un estudi econòmic sobre la independència de Catalunya del que les grans xifres es poden resumir de la següent manera: una Catalunya independent perdria el 45 % (entre el 38 i el 52 %) de les seves exportacions a Espanya, el 25 % de les exportacions a Europa i el 20 % de les exportacions a la resta del món, amb una baixada del PIB del 7 al 23 % i un augment de 445.000 persones aturades. En resum, una situació catastròfica.

És difícil, per no dir impossible, saber si les exportacions d’una Catalunya independent disminuiran, i és encara més complicat quantificar aquesta hipotètica disminució, ja que la part de l’economia que estudia l’efecte de les fronteres sobre les compres dels consumidors no ha arribat a cap conclusió que no sigui la de dir que les xarxes comercials són més importants que les fronteres. De manera que aquest estudi és, segons la meva humil opinió, d’un valor molt escadusser. Té les mateixes possibilitats d’encert que si traiessim números aleatoris per endevinar la variació de les exportacions d’una Catalunya independent; és a dir, que la disminució de les exportacions tant podria ser del 45 com del 15 o del 0 % . El que no vol dir que sigui impossible que  pugui encertar amb què es podria trobar una Catalunya independent. Si una Catalunya independent sortís de la UE podríem preveure una disminució de les exportacions a Espanya o als països de la UE a causa de la possibilitat que posin arancels als productes catalans, però més difícilment amb la resta del món.

En el camp contrari, l’inefable senyor Oriol Junqueras declarava a la televisió que no es plantejava que a una Catalunya independent li pogués anar pitjor qu’ara mateix. Una manera de veure les coses que defineix el personatge com un polític irresponsable i incompetent, dels que enraonen de grans principis de com haurien de ser les coses, sense que es plantegini l’aspecte pràctic de les decisions que prenguin.

Entre uns estudis econòmics amb poca base com el que hem comentat al principi i declaracions teòriques com les que acabem de comentar hi ha un camp molt ampli. Ni és segur que a una Catalunya independent les coses li anirien molt malament ni és acceptable que un dirigent polític de primera línia digui que no es planteja que una Catalunya independent li pugui anar pitjor que actualment.

Entre uns i altres, resulta que volen que decidim una cosa sense que s’ens argumenti d’una manera seriosa com serà el futur i com pensen gestionar una Catalunya independent. Fa falta un llibre blanc sobre aquest important tema. Ni el senyor Oriol Junqueres ni els que defensen la independència han tingut el valor ni la capacitat per publicar-lo. Almenys, els antiindependentistes publiquen coses, amb més o menys fonament, per defensar la seva posició. Aquesta és la gran feblesa del moviment independentista.

Enquesta de Població Activa del tercer trimestre (1)

S’acaba de publicar l’Enquesta de Població Activa del tercer trimestre d’enguany, que reflexa una disminució del percentatge d’atur a Espanya i a Catalunya, així cm un augment de la població ocupada.

Comencem per la població ocupada. A Espanya hi ha 17,5 milions de persones ocupades, 270.000 més que un any abans. A Catalunya hi ha 3,1 milions de persones ocupades, 70.000 més que un any enrere. L’ocupació augmenta, el que és important, però estem lluny de la que hi havia al punt màxim del boom econòmic, a l’any 2007.

Passem a la població aturada. A Espanya la quantitat de persones aturades ha disminuït de mig milió des de fa un any, passant de 5,94 a 5,43 milions, i una mica menys d’un milió des del màxim del primer trimestre de l’any 2013. A Catalunya, la quantitat de persones aturades ha baixat, en 12 mesos, de 880.000 a 730.000 persones, és a dir, 150.000 persones. Comparant amb el màxim del primer trimestre del 2013, l’atur a Catalunya ha baixat de 220.000 persones.

En percentatge del número de persones actives (és a dir, que podrien treballar), a Espanya hi ha un 23,6 % de persones aturades, quan aquest percentatge era del 25,7 fa un any. A Catalunya aquest percentatge ha passat del 22,6 % fa un any al 19,1 %, una disminució més important que la del total d’Espanya.

 Per comunitats autònomes, la que té menys percentatge d’aturats és Navarra, seguida pel País Basc. La que en té més és Andalusia.

 Un punt important és l’atur dels joves de 16 a 25 anys, dels que Espanya té el rècord europeu (dades del segon trimestre 2014) amb un 53,1 %. Aquest darrer trimestre aquest percentatge ha disminuït fins al 52,4 %, quan era del 54,1 fa un any, mentre que a Catalunya és del 47,0 %, pràcticament igual que fa dotze mesos.

Per comunitats autònomes, la que té menys percentatge d’aturats de 16 a 25 anys és les Illes Balears, seguida pel Astúries, el que és sorprenent. La que en té més és Andalusia.

Històricament, aquest percentatge d’atur dels joves de 16 a 25 anys és el més alt des de que es tenen dades més o menys fiables, més elevat que durant la crisi del 92-93: el problema és molt greu.

Al segon trimestre d'enguany (darrera data actualitzada d'Eurostat) Espanya era la "campiona" de l'atur dels joves.

En resum, sembla que l’atur baixa poc a poc, ció ocupada creix, però també massa poc a poc. L’atur del joves de 16 a 25 anys fa pensar que estem en un país sense cap futur: som els que més atur dels joves tenim a Europa.

Un altre tema a analitzar és el de la qualitat de la ocupació creada, que no és, ni de bon tros, la ideal. Ho deixarem per una propera entrada.

Nota: és molt interessant llegir l’article “Midiendo el paro como los americanos: aún más líderes” del blog “Nada es gratis” sobre la manera de mesurar l’atur.

I si ens preocupéssim del futur?

Mentre per aquestes latituds estem entretinguts pensant què passarà el 9 de novembre, discutint sobre els lladregots de les targetes dites negres de Bankia, polemicant sobre les responsabilitats polítiques per la crisi de l’Ebola, el món segueix girant, i no espera per nosaltres. Hi ha temes importants que ni veiem ni volem veure, com és la lluita entre França i la Comissió europea a propòsit del pressupost francès del 2015 o la tercera revolució industrial que, com sempre, passarà davant nostre sense que ens en donem compte.

França ha presentat un pressupost que la Comissió diu que no és suficientment auster. La Comissió segueix pensant, malgrat que totes les evidències ens porten a la conclusió que l’austeritat és contraproduent per la recuperació econòmica, que els mercats volen el sofriment de les persones, volen que es destrueixin els avantatges socials i que es disminueixi la part de l’estat a l’economia. Com diu l’economista Paul Krugman, els creuats actuaven al crit de “Déu ho vol”, i Déu no ho devia de voler tant, ja que les creuades van acabar com van acabar, i els que ara criden “els mercats ho volen” tenen tanta idea del que volen els mercats com la que tenien els creuats sobre el que volia Déu. És a dir, no en tenen cap. Per això la lluita entre França i la Comissió és tant important, ja que ens juguem una bona part del nostre futur immediat, encara que el senyor Rajoy Brey vulgui per els francesos i per tots nosaltres cada vegada més retallades i més sofriment, tal com li mana la seva amiga Àngela, al crit de "és el que demanen els mercats".

D’altra part, sembla que la deslocalització de les indústries occidentals cap a la Xina hagi arribat a un punt d’inflexió. Les màquines intel.ligents estan revolucionant la indústria, de manera que les noves fàbriques occidentals ja comencen a produir productes de gran qualitat al mateix preu o més barat que les deslocalitzades als països en desenvolupament. Els Estats Units estan invertint molts diners en fàbriques dites 4.0, amb màquines intel.ligents (robots) i impressores 3D. D’aqui a dos o tres anys consumirem productes barats i de poc valor afegit xinesos i productes de molt valor afegit que vindran dels Estats Units, i les poques fabriques que ens queden acabaran com el rosari de l’aurora. Els alemanys ja fa dos anys que tenen el pla Manufactura 4.0, finançat amb diner públic, per poder estar presents a aquesta tercera revolució industrial, mentre nosaltres continuem dient que les administracions públiques no tenen un duro per invertir en el futur.

Ni a Espanya ni a Catalunya els governants semblen estar preocupats pel que està passant al món. Si no els canviem aviat, i per això hem de ser conscients de la realitat i no hem de deixar-nos distreure per crisis més aviat artificials, el nostre futur o, millor dit, el futur dels joves, serà clar i net: treballs de poc valor afegit i cada vegada més mal pagats. Si això és el que volem, podem seguir parlant del 9N, de les targetes de Bankia i de l’èbola...

Els preus del petroli a la baixa

Des de fa un parell de mesos els preus del petroli estan baixant. Avui mateix el petroli Brent, el que habitualment es consumeix a Europa, es cotitzava, al mercat spot, a 86,4 $ per barril, quan a principis de setembre estava a més de 100 $.

Diuen alguns que és perquè els Estats Units, com a conseqüència del fracking, treuen molt més petroli que abans, raó per la que hi ha un excés de producció que fa baixar els preus. D’altres, en canvi, diuen que és una conseqüència directa de la recessió que s’està començant a entreveure una altre vegada.

El fet és que el preu del petroli està baixant i ningú sap de veritat perquè.

Al gràfic podem veure l’evolució dels preus del petroli des de l’any 1987. No fa pas tants anys que anava a 20 $ per barril.

L’extensió de gel marí ja no disminueix

Segons dades de la Universitat de Colorado Boulder, l’extensió mínima de gel marí àrtic es va produir el passat dia 16 de setembre, amb una extensió de 5,0 milions de km², molt semblant al de l’any 2013, però superior als d’anys anteriors, on semblava que el mínim s’acostava al zero. Sembla, doncs, que la tendència a anar disminuint l’extensió del gel marí àrtic s’ha aturat.

Comparant aquestes xifres amb l’extensió mitjana del mínim anual dels anys 1979-2010, s’ha perdut una extensió gelada d’uns 1,5 milions de km².

A l’Antàrtic, com que fa poc que s’ha acabat l’hivern, el dia 21 de setembre es va arribar a l’extensió màxima anual del gel marí, que va ser de 20,1 milions de km², marcant el rècord des de que es fan mesures par satèl·lit. L’extensió màxima de l’any 2013 també va ser rècord. Contràriament al que passa amb el gel àrtic, a l’Antàrtic l’extensió màxima del gel marí augmenta, ja que comparant-la amb la dels anys 1979-2010 s’han guanyat uns 1,2 milions de km².

Entrevista a l’alcaldessa: política i maneres de governar

Seguim amb l’entrevista a l’alcaldessa publicada al Punt Avui el passat dia 6. Deixem el tema dels quartos per anar cap al tema polític i a les maneres de governar.

La política ha canviat?, li pregunten.

Lamento dir que la política agafa camins molt estranys i molta gent s'hi acosta per altres interessos que no són el servei al poble que va marcar la meva generació. I això s'acabarà pagant. Els plens s'han convertit en un mercat en què tothom crida i en què molt pocs defensen arguments sòlids i raonats.

Havent llegit (que és una manera millor per apreciar el que diu cadascú que escoltar en directe la discussió d’un ple) moltes actes dels plens de l’ajuntament de Malgrat, he arribat a la conclusió que hi ha amb molta freqüència arguments sòlids i raonats, tant de la part de l’oposició com de la part del govern municipal. El que passa, i això també es constata llegint les actes, que hi ha qui només veu arguments sòlids i raonats quan coincideixen amb la seva opinió. I l’alcaldessa moltes vegades n’és una.

Marxa decebuda?

No. Marxo satisfeta de la feina ben feta i de no haver traït els valors que em van ensenyar a casa. Sempre he dit que si per guanyar vots he de dir una mentida, agafo i me'n vaig. Mai he enganyat la població. Hi ha qui pot pensar que és prepotència, jo penso que és personalitat.

Fa bé la senyora alcaldessa de no trair els valors que li van ensenyar a casa seva.

Segueix l’entrevista:

És bo governar amb majoria?

Sí. L'alcalde que no serveix tant és que tingui majoria com que no la tingui. Si intentes fer les coses bé i tens majoria, vas més de pressa.

No es perd la perspectiva?

No ho crec. Quan l'oposició fa un debat intel·ligent i ben fonamentat, jo sóc la primera que hi paro atenció. Ara, no vull perdre el temps escoltant bestieses. A casa em van ensenyar a escoltar només aquelles persones que em podien ensenyar alguna cosa. I per això he après tant.

Miri, senyora alcaldessa, si vostè hagués parat atenció als arguments intel·ligents i ben fonamentats de l’oposició, que n’hi ha hagut uns quants, probablement Malgrat hi hauria sortit guanyant. Però, sempre llegint les actes, poques vegades li he vist fer-ho. Sempre li han semblat bestieses. I a l’oposició hi ha i hi ha hagut persones que, en un moment o l’altre, li podien ensenyar alguna cosa, però vostè, moltes vegades, ho ha passat per alt, única i exclusivament perquè no estaven d’acord amb el que vostè proposava. En aquesta matèria, potser hauria estat millor que hagués parat més atenció als ensenyaments que va rebre de casa seva.

Només el fet de dir “no vull perdre el temps escoltant bestieses” retrata el tarannà d’una persona. Per no parlar d’insults, de vegades grossos, als membres de l’oposició, de denúncies a mitjans de comunicació perquè criticaven les seves actuacions, etc, que formen part de la història municipal de Malgrat dels darrers 24 anys. Dubto que això es pugui definir com a “personalitat”.

Es veu clarament que la senyora alcaldessa i un servidor no tenim el mateix punt de vista del que són bestieses o debats intel·ligents i raonats.

Què pensa del moment que viu el país? Continua preguntant l’entrevistadora.

No pot ser que tot giri al voltant del xoc de trens amb Madrid. “Madrid ens roba”, repetim. I no trobem cap debat crític amb la gestió que s'ha fet a Catalunya. Fa quatre anys que anem a toc de xiulet de la independència i deixem de banda conflictes socials molt més greus. La independència està tapant els problemes reals de Catalunya, que demanen a crits la intervenció dels polítics. Falten polítics de talla. Allò que la Generalitat denuncia que li fa Madrid, és el mateix que ens fa constantment als ajuntaments. I hem de recordar que aquest país s'ha canviat gràcies a la gent del territori, als alcaldes i alcaldesses, i en els inicis de la democràcia molts eren socialistes.

Aquí podem tenir punts de convergència: massa estelada i insuficient atenció a les coses de menjar. Però no oblidi, senyora alcaldessa, que el problema actual ve de la negativa del PP a recolzar l’estatut proposat pel senyor Maragall, i que vostè ha estat governant amb el PP.

Estem d’acord en que fan falta polítics de talla, però els partits polítics (tots, inclòs els PS, tant el PSE com el PSOE) fan el possible perquè aquests polítics de talla no surtin. Potser a la seva nova feina com a membre del comitè federal del PSOE podrà influir per obrir el seu partit a la societat, no tallant les ales als que opinen diferent que el que diu la línia oficial, i que desterraran per sempre la famosa (i trista) frase”el que se mueva no sale en la foto”, encara que ho dubto molt. Si, de veritat, falten polítics de talla, no només al govern central i a la Generalitat, sinó també als ajuntaments i als aparells dels partits.

Entrevista a l’alcaldessa: un problema de quartos

Al Punt Avui pregunten a l’alcaldessa: Què pensa del moment que viu el país?, i respon:

No pot ser que tot giri al voltant del xoc de trens amb Madrid. “Madrid ens roba”, repetim. I no trobem cap debat crític amb la gestió que s'ha fet a Catalunya. Fa quatre anys que anem a toc de xiulet de la independència i deixem de banda conflictes socials molt més greus. La independència està tapant els problemes reals de Catalunya, que demanen a crits la intervenció dels polítics. Falten polítics de talla. Allò que la Generalitat denuncia que li fa Madrid, és el mateix que ens fa constantment als ajuntaments. I hem de recordar que aquest país s'ha canviat gràcies a la gent del territori, als alcaldes i alcaldesses, i en els inicis de la democràcia molts eren socialistes.

Potser recordarà la senyora alcaldessa la situació en què van quedar les arques de la Generalitat després dels governs d’esquerra, sobretot del darrer. Situació que s’ha anat millorant (el deute creix menys de pressa), però a canvi d’una austeritat de cavall en les despeses i d’una dependència total de l’economia pública catalana del ben voler de l’Estat espanyol. 

Continua la conversa: Ara no té el suport de les administracions superiors?

Em sento sola, desemparada i desconcertada. No et poden retallar d'un dia per l'altre les ajudes a les escoles bressol, ni anunciar-te que només et reconeixen la meitat del deute que arrosseguen perquè “la resta pactada només són papers”. Què vol dir això? No és seriós ni és justificable.

El deute que la Generalitat arrossega amb l’ajuntament de Malgrat quin és? Fonamentalment, el degut a la llei de barris, que a Malgrat ha permès rehabilitar carrers, façanes d’habitatges o la construcció del nou centre cívic o l’ascensor inclinat. De les dades que tenim, la Generalitat devia 244.000 € de les obres fetes l’any 2011 i 843.000 € de les obres realitzades l’any 2012. A finals de l’any 2012 el deute era de 1.087.000 €. Al mes de març d’aquest any el deute havia augmentat fins a 1.280.000 €, segons declaracions del regidor d’economia. L’any 2013 l’ajuntament va gastar 246.000 € al barri del Castell, dels que la meitat corresponen a la Generalitat, és a dir, 123.000, i 1.087.000 + 123.000 = 1.210.000 €, als que segurament hauríem d’afegir alguna despesa del 2014 per arribar als 1.280.000. Però el problema és que la Generalitat no reconeix una bona part d’aquest deute, la meitat, diu l’alcaldessa, és a dir, més de 600.000 euros.

Aquesta llei de barris fa ser feta l’any 2004, sota el govern del president Maragall, en un moment de bonança econòmica i de bombolla urbanística, en una època en que sobraven els quartos, i les diferents convocatòries es van perllongar fins el 2010, quan ja no hi havia un duro, on el govern del president Montilla encara va comprometre, d’una manera totalment inconscient, 99 milions d’euros. La inversió total pública de la llei de barris estava prevista en 1.300 milions, dels quals la meitat aproximadament, eren a càrrec de la Generalitat. Aquest deute es ve generant des de l'any 2009, durant el govern del president Montilla, quan les quantitats justificades pels municipis van quedar molt per sobre dels recursos pressupostaris disponibles. Situació que s'ha repetit al llarg dels anys següents.

Faria bé la senyora alcaldessa d’especificar i fer pública quina és aquesta part no reconeguda per la Generalitat i, quins són els arguments de la Generalitat per no reconèixer aquest deute i, si no hi està d’acord, anar als tribunals. El queixar-se sense precisar el com i el perquè es podria considerar com demagògia barata.

Producció industrial

Tot i que la política sembla enviar-ho tot, les coses de menjar segueixen funcionant. Unes millor i altres pitjor. Si mirem l’índex de producció industrial, Catalunya es porta sensiblement millor que el conjunt de l’estat espanyol. En efecte, prenent la base 100 per l’any 2010, l’índex de producció industrial del període setembre 2013-agost 2014 ha sigut de 96,1 % a Catalunya per 91,1 % pel conjunt de l’estat espanyol.

Això vol dir que Catalunya “només” ha perdut un 3,9 % de la seva producció industrial respecte de l’any 2010, mentre que el conjunt de l’estat ha perdut un 8,9 %. I Catalunya sembla anar-se recuperant poc a poc, mentre el conjunt de l’estat està estancat.

 Al gràfic podem veure l’evolució d’algunes de les CCAA: Madrid en caiguda lliure, ha perdut un 18 % respecte del 2010, Galícia un 13 % i baixant, el País Basc un 10 % i estancat, el País Valencià, en canvi, sembla recuperar posicions: ha perdut un 4,4 % i el seu índex ha anat augmentant, i l’Aragó es troba al mateix nivell que Catalunya. Veiem, doncs, que el quadrant NE de la península (Catalunya, Aragó i País Valencià) van millor que la resta.

És a dir, no tot va malament. Dintre de la pèrdua de producció industrial del país, Catalunya és la comunitat que menys ha perdut, després de l’Aragó, i té, per ara, una tendència continuada a la recuperació.

Un diagnòstic sensat

Entremig de tot el maremàgnum  de declaracions d’uns i altres, uns parlant d’eleccions anticipades, altres de desobediència civil, els de més enllà aferrant-se a una legalitat que és la seva, ja que no accepten la dels altres, alguns parlant de confederacions, fa goig sentir declaracions sensates, com la del conseller Mas-Colell, probablement de les poques persones que val la pena escoltar, perquè parla poc de coses hipotètiques i més de coses concretes.

Així, en una entrevista a El País d’abans d’ahir, el conseller d’Economia diu algunes coses que són les que en realitat importen. En trec algunes frases:

ú       El 2015 les comunitats rebran 10.390 milions menys que el 2013 en transferències i endeutament. I el 2013 va ser un any de recessió i el 2015 esperem que sigui un any de creixement. No té cap ni peus. Amb el mateix nivell d’impostos, el govern central comptarà amb 6.500 milions més.

ú       Ens tracten igual de malament que a la Comunitat Valenciana.

ú       No contemplo cap possibilitat de sortir de la UE passi el aue passi, ni nosaltres farem moviments que ens puguin deixar fora ni Espanya demanarà mai que ens expulsin de la UE.

ú       L’austeritat era la única sortida possible de la crisi. Catalunya portava una acceleració de despeses completament insostenible. S’havia de parar i es va parar. Si s’observa la corba d’acumulació del deute, aquesta sempre augmenta, però fins el 2010 s’accelera. Des de llavors es modera el ritme de creixement. Entre els anys 2007 i 2010, el deute públic va créixer, en mitjana, un 27,9 % anual. Entre 2010 i 2013, el ritme s’ha reduït a més de la meitat, amb una variació interanual mitjana del 12,1 %. Havia de passar: s’havia de reduir l’endeutament bé d’una manera catastròfica bé ordenadament. Hem tractat de fer una implementació ordenada del que era inevitable.

ú       Catalunya no té cap autonomia fiscal, per això estem tan enfadats. Què és autonomia fiscal? Per una banda, autonomia d’ingressos. Podem crear impostos petits que moltes vegades ens impugnen i que sumen 2.500 milions. Per l’altra banda, autonomia de despeses: sí, encara hi ha una caixa única, però quan els pressupostos estan tan justos hi ha poca flexibilitat. Encara ens queda un cert marge, però cada llei que promulga l’Estat treu competències. Tractem de ser creatius i d’adaptar les polítiques a la nostra realitat, però tot és molt precari. No pretenc fer veure que tenim un govern amb capacitat de governar.

ú       La capacitat de Catalunya per governar és molt limitada. L’Estat de les autonomies va ser real, però un segment important de la dreta espanyola mai hi va estar d’acord.

ú       La pressió a les comunitats autònomes és una combinació de varies coses. No van a cegues, és gent competent. Deuen pensar que exercint pressió sobre les comunitats, aquestes potser no compliran, però es podrà compensar i complir globalment. Però per sota d’això hi ha un pla per desmuntar l’Estat de les autonomies. La fase intermèdia passa per l’asfixia fiscal per després convertir-les en una barreja de diputacions i administracions perifèriques.

Davant de polítiques emocionals com les que estem vivint, una negociació basada en moltes de les coses que diu el conseller podria ser un joc en el que tothom hi sortís guanyant. Però comprenc que ara és temps d’emoció. Després del 9 de novembre, potser serà el moment de plantejar les coses d’una manera més racional. Tot esperant que abans no hi hagin desgràcies irremeiables, que complicarien, i molt, una situació ja suficientment complicada.

Ocupació juvenil

A Espanya, el percentatge de desocupació juvenil supera el 50 %, i és un dels percentatges més elevats d’Europa: exactament un 54 %, només superat a Europa per Grècia, que té un 56 % dels joves entre 15 i 25 anys en situació d’atur. Tothom està d’acord que aquest és un dels problemes més importants que el país té plantejats. Totes les iniciatives que es prenguin per disminuir aquest percentatge són bones.

Tothom hi està d’acord? Doncs sembla que el govern del senyor Mariano Rajoy i Brey no, ja que no va enviar cap delegació a la cimera tècnica europea per aprendre de la implantació del pla comunitari de Garantia Juvenil, que es va celebrar dies passats a Finlàndia, que és el país pioner a la Unió Europea pel desenvolupament d’aquest sistema. Les autoritats espanyoles deuen considerar que no tenen res a aprendre de l’experiencia dels altres països en el tema de l’atur juvenil, segurament perquè deuen considerar que tenir el 54 % de joves de 15 a 25 anys és un gran èxit de govern del PP.

A aquesta reunió  s’han debatut temes de tanta importància com la millora de la cooperació entre els centres d’ensenyament, els serveis públics d’ocupacio i les empreses, posant en comú les diferents propostes nacionals per perfeccionar la formació dels joves. El govern del PP ha degut considerar que tenint dos ministres tant rellevants com la senyora Báñez a Treball i el senyor Wert a l’Ensenyament, cap altre país de la Unió podia presentar proposicions més eficaces que les que estan duent a terme aquestes dues lluminàries de ministres.

L’excusa que han donat ha sigut que no enviaven cap delegació a aquesta cimera perquè no es tractava d’una reunió d’alt nivell. Els polítics del PP deuen considerar que tenen un nivell tant alt que no poden anar a reunions que no es corresponguin a la seva gran importància. En realitat, han demostrat que el que el 54 % del joves entre 15 i 25 anys no tingui ocupació els interessa molt poc. Cosa que, per altre part, no ha de sorprendre ningú.

Malgrat 1914 – Un Te Deum, dos vaixells i una defunció

A la Vanguardia del dissabte 19 de setembre de l’any 1914 es publicava una ressenya de Malgrat. És una llàstima que, per culpa d’un error tipogràfic, ens hàgim hagut de quedar sense saber la causa de l’acció de gràcies per la que es va celebrar el Te Deum.

Per altra banda, un parells de vaixells que varen arribar a Malgrat per carregar, ens assenyalava que fa cent anys, tal com avui, a Malgrat hi havia una crisi industrial.

Finalment, la mort del senyor Emili Turró i Comas.

El primer acte s’ha acabat

El primer acte de la comèdia (o del drama, deixem-ho en tragicomèdia) s’ha acabat: Escòcia ha votat no a la independència. I ara què? Es votarà o no es votarà a Catalunya? Penso que això és perfectament indiferent. El més probable és que no es voti, però encara que, per un casual, es votés, no passaria res, almenys de manera immediata.

Tant si es vota com si no es vota, aquí com a Escòcia s’ha posat en marxa un canvi important. Veurem com es maneguen els escocesos. Tant ells com els anglesos tenen molt més “savoir faire” polític que el que puguem tenir aquí, i és molt probable que facin alguna cosa intel·ligent que pugui satisfer als uns i als altres.

Per aquestes terres, al contrari, no sabem conjugar el verb negociar. No el sap negociar el PP, que considera un deshonor (aquí hi trobem la vella Castella) cedir res de res. No sap negociar ERC, que fora de la independència no vol cap altre cosa. I no sé si CiU té alguna habilitat amagada per poder arribar al sol punt al que és possible arribar, allò que deia en Pasqual Maragall d’un federalisme asimètric (notem que en José Bono ha acusat descaradament a en Maragall en un article publicat fa uns dies al País, ara que sap que no es pot defensar), federalisme asimètric que no es pot aconseguir d’un sol cop, sinó pas a pas.

La tercera via és, ara mateix, la única sortida possible. Una tercera via que s’ha de negociar amb intel·ligència, aplicant, ja ho he dit una altre vagada, la teoria dels jocs, és a dir, s'ha de negociar sobre elements racionalitzables (i, per tant, quantificables), i no sobre sentiments. El problema és que, per negociar d'aquesta manera fan falta polítics que siguin estadistes, que tinguin les idees clares i que entenguin que tots han de cedir. Ara mateix, de polítics d'aquesta mida no en veig ni d'una banda ni de l'altre (entre nosaltres, no veig possible a Espanya una foto com aquesta).

Ah, i parlant dels propers actes d’aquesta comèdia, tant l’aprovació de la llei de consultes, com la convocació de la consulta, com les decisions que prengui el Tribunal Constitucional no són més que un entreacte. El segon acte el veurem cap al 9 de novembre. Serà curiós saber si es manté la consulta o no i, si es manté, què farà el govern central per impedir-la. Però com sempre, l’acte important serà el tercer, el que vindrà després del 9 de novembre. És un acte que durarà molta estona.

Intel•ligència artificial i ocupació

Ser jove i no tenir feina és una cosa corrent, i els sous dels joves (i dels no tant joves) que tenen la fortuna de tenir feina han anat disminuint. Aquests problemes que tenen els joves al mercat de treball, i que són comuns a molts països, són el senyal que està arribant un nou concepte del treball, en què la manca de la formació adequada significarà quedar-se sense oportunitats com mai abans havia succeït.

Aquesta tendència té com a origen diversos factors bàsics i difícils de contrarestar: l'augment de la productivitat de les noves màquines intel·ligents, la globalització econòmica i la divisió de l'economia moderna entre sectors en regressió i sectors molt dinàmics.

Per veure l'enorme canvi que està passant n'hi ha prou amb considerar que l'iPhone actual hagués estat el més gran ordinador que existia l'any 1985, fa menys de 30 anys. Mentrestant, no es pot dir que els viatges aeris siguin més ràpids avui que en els anys 1970 ni que el sistema educatiu hagi millorat massa.

Aquest creixement tecnològic tan desigual fa que els treballadors s'aniran classificant cada vegada més en dues categories. Les preguntes clau per veure en quina categoria es situarà cada un poden ser les següents: És vostè bo treballant amb màquines intel·ligents? Els seus coneixements són un complement al treball que pot desenvolupar l'ordinador o l'ordinador fa la feina millor que vostè? O, pitjor encara, està vostè competint contra un ordinador? Ajuden els ordinadors als treballadors de la Xina o de l'Índia a competir contra vostè?

Si els seus coneixements són complementaris al treball que pugui fer l'ordinador, llavors té vostè moltes possibilitats de tenir un treball ben remunerat. En canvi, si els seus coneixements no es complementen amb el treball de l'ordinador, millor seria que comencés a reciclar-se. Cada vegada més persones s'estan posicionant d'un costat o de l'altre d'aquesta frontera.

 El desenvolupament de més i més capacitats dels ordinadors està sent de moment exponencial. Estem arribant al que podem anomenar intel·ligència artificial, en què els ordinadors i les màquines estan fent treballs insospitats fa només pocs anys. Ja circulen cotxes sense conductor a Berlín, Nevada, Califòrnia i Florida; és comú que hi hagi braços robotitzats a les sales d'operacions; moltes de les ressenyes dels diaris no les fan els periodistes, sinó els ordinadors directament; hi ha programes que detecten, analitzant el llenguatge corporal, els passatgers que entren en els avions amb males intencions. I així podríem seguir fins a l'infinit. Per posar un altre exemple molt modest, aquest escrit ha estat fet gairebé sense utilitzar el teclat de l'ordinador, només dictant a Siri que, connectat amb un servidor situat qui sap on, ha escrit el que li dictava (en realitat, he hagut de dictar en castellà i després un traductor automàtic m’ho ha traduït, gairebé sense cap falta, al català)

Als Estats Units l'ús de robots experimenta un auge colossal, les inversions dedicades a l'estudi i la fabricació de nous robots són enormes, cosa que probablement els permetrà en un pròxim futur tornar a dominar la manufactura mundial. Mentrestant,, la companyia Foxconn, amb base a Taiwan i fàbriques a la Xina, que és la productora mundial més important de components electrònics, està multiplicant per deu el nombre de robots, que arribaran aviat al milió, a causa de l'augment dels salaris a la Xina, encara que a nivells que disten molt dels nostres.

En resum, les màquines intel·ligents ens ajudaran a fer més coses i més barates. Podem preguntar-nos on aniran els beneficis. La resposta és que aniran a tot el que és escàs. I què és escàs? Són escassos els recursos naturals, la propietat intel·lectual, les bones idees sobre el que cal produir i és escassa una mà d'obra qualificada amb el coneixement necessari per treballar amb màquines intel·ligents.

D'altra banda, aquests beneficis no aniran a tot el que no és escàs, com la mà d'obra no qualificada i els diners al banc o invertits en deute públic. Ja anem veient com els sous de la mà d'obra no qualificada disminueixen o com els interessos reals, un cop descomptada la inflació, fa temps que són pràcticament nuls.

Resumint, la intel·ligència artificial ha arribat per quedar-se, i només els que estiguin capacitats per aportar valor afegit a aquestes màquines intel·ligents prosperaran. Els altres aniran veient, ja estan veient, com la seva economia és cada vegada més precària. I el mateix que diem dels individus ho podem dir dels països: els que queden darrere en aquesta cursa no podran oferir un futur digne als seus ciutadans.

Malgrat 1914 – Carretera de Blanes

La Vanguardia del dimecres 16 de setembre de 1914 publicava que la secció de Foment de la Diputació s’havia ocupat de la pròrroga sol·licitada pel contractista de la carretera de Malgrat a Blanes, de la que la Diputació de Barcelona era responsable fins al límit de la província.

És a dir, que fa cent anys encara no hi havia una carretera per anar a Blanes.

El toro de la Vega

Un any més, a la ciutat de Tordesillas s’ha consumat la mort d’un toro a cops de llança per una multitud de salvatges. El carnisser oficial d’aquest any es diu Álvaro Fernández Martín, un llancer a peu, que ha necessitat tres cops de llança per abatre el pobre animal. Segons el president da la comissió de festes de Tordesillas, això “és un ritual de gent que s’estima la naturalesa”. Ens podem preguntar què farien si no se l’estimessin.

El toro de la Vega va ser declarat Festa d’Interès Turístic el 18 de gener de 1980 per la secretaria d’estat de turisme, i continua sent-ho, per vergonya d’aquest país.

Com sempre, els partidaris d’aquesta salvatjada portaven la bandera d’Espanya.

Aquesta Espanya profunda fa fàstic. I després es pregunten per què hi ha cada vegada més persones civilitzades que es vulguin independitzar d’un país on no solament es permeten, sinó que consideren d’interès, aquestes barbaritats.

Un regidor dinàmic

No hi ha cap dubte que el regidor d’indústria i pagesia, obra pública, serveis i platges i urbanisme, és una persona dinàmica, almenys sobre el paper o, millor dit, sobre Facebook. No hi ha dia que no ens expliqui la seva activitat frenètica seguint obres, assistint a inauguracions i oficis solemnes, etc. Fa uns quants dies va fer un comentari sobre el manteniment que té molt de seny, ja que va dir que una de les primeres coses que va aprendre quan va començar a treballar a l’ajuntament és que el manteniment és tant o més important que fer obra nova.

Doncs bé, fa pocs dies, també per Facebook, va tenir una queixa, ja que una senyora havia pres mal al Passeig Marítim quan es va moure una rajola causant-li lesions a una cama. Pocs minuts abans una altre senyora havia caigut degut al mal estat d’aquestes rajoles. Aquí tenim la queixa:

 La resposta del regidor va ser la següent:

“Primero de todo, lamento que haya sucedido ésta situación y deseo que su mujer se recupere pronto. No dude que me gustaría hacer ése reportaje sobre la reforma del paseo marítimo (presupuesto de 8 millones de euros) pero con las circunstancias económicas actuales (sin subvenciones de Generalitat y Gobierno central) no es viable aunque es una prioridad y queramos hacerlo. No hay que olvidar que antes de hacer el paseo hay que abrir la Avenida Barcelona (2 millones).

Por otro lado, informar que la rotonda puede costar 200.000 euros y el pabellón es una subvención íntegra de la Diputación de Barcelona destinada a rehabilitación de edificios. Hablamos de cantidades muy inferiores al coste del paseo marítimo.

Si queremos hacer ya el paseo marítimo, la única opción es tirar por tierra la economía del ayuntamiento y formar parte de los muchos ayuntamientos de España arruinados; eso nosotros jamás lo haremos. Preferimos insistir a las administraciones superiores y que el ayuntamiento tenga el dinero suficiente para ejecutar el paseo marítimo de forma sostenible.

Informar también que cada año hacemos mantenimiento de baldosas.

Ésta es la situación sobre éste tema. Espero que tenga un buen día.”

Es a dir, que cada any es fa un manteniment de les rajoles, però hem de suposar que aquest manteniment no deu ser suficient si es segueixen produint aquest tipus d’accidents. Ja sabem que refer completament el Passeig costa molt i que no es pot fer a causa de la manca de subvencions del govern central i de la Generalitat (serà coincidència, però a aquests dos governs no hi ha el seu partit). El que s’ha de fer és tenir un Passeig en condicions, assegurant-ne el manteniment. I qui diu Passeig diu places i carrers i edificis públics.

Les inversions són interessants, i refer el Passeig Marítim també, però cada inversió comporta un manteniment, que s’ha de pressupostar i executar. Faria bé el dinàmic regidor d’indústria i pagesia, obra pública, serveis i platges i urbanisme, d’aplicar el que ell mateix opina, en comptes de parlar dels milions que altres administracions no volen donar, probablement perquè no els tenen. Potser així s’estalviaria molts dels comentaris que la seva resposta ha generat al Facebook, i que no són pas massa agradables.

Els comptes de l’ajuntament de l’any 2013

El pressupost d’ingressos de l’any 2013 era de 18,10 milions d’euros, mentre que el real va ser de 19,01 milions, és a dir, 900.000 euros més. I això malgrat que en transferències de capital no es va ingressar res, quan hi havia un milió pressupostat, ni hi ha hagut préstecs, pressupostats en 286.000 euros..

Aquest augment d’ingressos ha vingut per tres comptes:

- Impostos directes: s’ha comptabilitzat 1,1 milió més del pressupost, dels que 514.000 euros corresponen a la contribució (IBI) i 665.000 al impost sobre l’increment de valor de terrenys.

- Taxes i altres ingressos: s’ha comptabilitzat gairebé mig milió més que el pressupost, degut sobretot a les multes (+ 318.000 euros respecte del pressupost), però com que moltes multes no es paguen...

- Transferències corrents: s’han comptabilitzat gairebé 600.000 euros més que el pressupost, dels que 345.000 provenen de les transferències de l’estat, 110.000 del Servei d’Ocupació de Catalunya i 117.000 de la Diputació.

El pressupost de despeses de l’any 2013 era de 18,10 milions d’euros mentre que les despeses reals varen ser de 17,96 milions. Les diferències es poden veure al quadre, o observem que el capítol d’inversions ha sigut molt reduït, ja que s’havien pressupostat 1,45 milions i s’han comptabilitzat unes despeses de 1,09 milions. Al quadre següent en veiem el resum.

 L’apartat despeses financeres correspon a l’amortització de préstecs, dels que 745.000 corresponen a la cancel·lació anticipada d’un préstec de l’ICO.

Tresoreria i préstecs: Al principi d’any l’ajuntament tenia 2,6 milions d’euros al banc, i al final d’any aquesta xifra ha passat a ser de 3,1 milions.

Al principi d’any l’ajuntament tenia uns préstecs de 8,2 milions, i al final d’any aquesta xifra s’ha reduït per passar a ser de 7,0 milions. Recordem que l’any 2010 l’ajuntament tenia préstecs de les entitats financeres per valor de 16,5 milions, però que l’any 2012 es va haver d’amortitzar un crèdit que era per la construcció del Centre Cultural després que passés el termini acordat.

Resumint, un exercici amb un superàvit comptable de 1,056 milions d’euros i amb una realització del pressupost d’inversions molt deficient, ja que és el nivell més baix almenys des de l’any 2004.

El superàvit, sense tenir en compte els ingressos i les despeses financeres, és de 2,3 milions.