Logaritmes

Gairebé cada dematí escolto una estona el programa de la Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Normalment, ho faig fins a les nou, que és quan acostuma a començar la tertúlia. No m’agraden les tertúlies, més que res, pel poc nivell de bona part dels que hi participen.

Avui, per raons que no venen al cas, he escoltat la radio fins a les deu. Això vol dir que m’he empassat bona part, sinó tota, la tertúlia. Han anat derivant fins a parlar de les xarxes socials i de l’efecte perniciós de la possibilitat de posar-hi comentaris anònims. Tot correcte, fins que una tertuliana ha parlat del problema dels “logaritmes”, que posen comentaris fent-se passar per persones reals.

D’entrada, he pensat que no ho havia sentit bé. Però no, ho ha repetit tres o quatre vegades. Que si logaritmes aquí, que si logaritmes allà. No havia estat un lapsus, era un error intrínsec de la tertuliana en qüestió.

Que un professional, a una tertúlia de la radio, confongui algoritmes i logaritmes pot semblar una anècdota sense importància, una anècdota que ens pot fer més o menys gràcia. Però penso que no és així, sinó que és una prova del nivell tan elevat d’ignorància on ens troba molta gent, entre ells molts tertulians. I en un país on bona part dels polítics han fet part, en un o altre moment, de la població tertuliana, podria ser una explicació del nivell actual de la política, tant espanyola com catalana.

Com voleu que algú que confon algoritmes i logaritmes pugui tenir una opinió mínimament informada sobre els problemes socials, econòmics, energètics, etc., que té el país?

Ara que tinc vint anys

Llegeixo al facebook del PDeCAT Malgrat de Mar: “Ahir en Jofre Serret va assistir a l’acte d’inici de la campanya per a les properes Eleccions Espanyoles del 28A. Hi anem junts per la independència, la República i la llibertat!”

La meva primera reflexió, al llegir això, és em pensava que també, encara que fos només una mica, anaven a aquestes eleccions per ocupar-se del benestar dels catalans.

La resposta del PDeCAT Malgrat de Mar a aquesta reflexió és clara i contundent: “la República és la millor forma de millorar el benestar de tots els catalans”. I m’adjunten el programa electoral de JuntsxCatalunya.

Deixant de banda l’acudit fàcil del galimaties de lletres entre partits (PDeCAT), coalicions (JuntsxCatalunya) i altres ens polítics (La Crida), trobo que la resposta que donen (la República és la millor forma de millorar el benestar de tots els catalans) és com un acte de fe. No sé si no veuen (o no volen veure) que hi ha bastantes probabilitats que una Catalunya independent trigui força temps a ser admesa a la Unió Europea, de manera que es pot dubtar que la república millori el benestar de tots els ciutadans, almenys durant el període transitori en que seriem fora de la UE.

Aquesta fe cega em recorda la lletra de la cançó d’en Serrat, Ara que tinc vint anys, on diu allò de “Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus...” No hi ha cap dubte que tinc enveja de la gent del PDeCAT Malgrat de Mar per això mateix, perquè actuen com si tinguessin vint anys, i són capaços de tenir fe. I més quan, justament després de Ara que tinc vint anys, al meu disc hi ha una altra cançó, La Tieta.

Sí, tinc enveja dels que encara tenen vint anys, ja que “un mirall esquerdat m’ha dit: Ja et fas gran. Com ha passat el temps! Com han volat els anys! Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut! Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!...”

Només em queda felicitar el PDeCAT Malgrat de Mar per conservar la seva joventut, per encara tenir força, per no tenir l'ànima morta, i per sentir bullir la sang. Per cantar l'amor, al primer, al darrer, al que et fa patir, al que vius un dia.

Però, què voleu que us digui, m’estimo més tenir pagat el nínxol i el taüt, els salms dels capellans, les misses de difunts i les flors que seguiran el meu enterrament. M’estimo més ser realista que utòpic. Sóc més de La Tieta que d’Ara que tinc vint anys. No sempre he estat així, i la raó del meu canvi és clara: d’aquí a uns dies faré 77 anys.

Que tingueu sort.

Un article sobre el delta de la Tordera

S’acaba de publicar un article sobre el delta de la Tordera, “Consecuencias a Largo Plazo de la Gestión Desintegrada en Zonas Costeras: el Caso del Delta de la Tordera”, dels autors Enric Sagristà, Rafael Sardá y Jordi Serra. Es tracta d’un article molt interessant, on s’estudia les variacions que s’han produït sobre el delta des de l’any 1956 fins al 2006, les causes d’aquestes variacions i, fins i tot, es fa una prospecció del que pot passar en un futur relativament pròxim (van fins al 2050) si no varien les actuacions que l’home ha fet i continua fent a la conca de la Tordera.

Durant els darrers 70 anys s’han produït una sèrie d’actuacions humanes que han impactat molt sobre els sediments que porta, no solament la Tordera, sinó alguns altres corrents que porten (millor dit, portaven) molts sediments al mar, com la riera de la Vall de Burg, actualment completament canalitzada i que, com a resultat, ja no aporta sediments al mar (algú recorda que la riera de Sant Genís també s’ha canalitzat al seu tram final?). Resultat, menys sediments han arribat a les platges.

S’ha tret sorra de la llera de la Tordera; s’ha impermeabilitzat el sòl de la conca amb construccions; s’ha construït el passeig de S’Abanell sobre la mateixa platja; s’ha més o menys canalitzat la desembocadura del riu, dirigint els sediments d’una manera diferent de com era la desembocadura natural; s’han tret molta sorra del davant del delta per regenerar platges, creant un enorme esvoranc que modifica les corrents, etc.

Totes aquestes actuacions s’han fet, bé per particulars amb o sense permís, bé per diferents estaments públics sense cap connexió entre ells (d’aquí la frase Gestió Desintegrada del títol de l’article).

Impactant les previsions de com les platges del delta es modificaran els propers anys si no fem res. A Malgrat, la platja davant del poble augmentarà notablement, mentre que, a la zona dels càmpings, la seva erosió serà catastròfica per aquests negocis. Potser seria el moment de prendre’n consciència.

Tenim un coneixement que no teníem fa anys de com gestionar de manera adequada el delta. Ho hauríem d’aprofitar. Però em sembla que no ho farem: d’una part, cadascú defensarà la seva petita parcel·la de poder (ajuntaments, ACA, Generalitat, Ministeri), i d’altra part, el poder dels diners es continuarà imposant, com ho ha fet fins ara, quan s’hagi de prendre una decisió que perjudiqui els interessos particulars d’algú.

Les emissions de CO2 de l’any 2018

Segons l’Agència Internacional de l’Energia, les emissions de CO₂ a l’atmosfera relacionades amb la producció d’energia de l’any 2018 han sigut de 33.200 milions de tones, l’emissió més alta de la història. 

L’augment tant important d’aquestes emissions ha sigut degut a l’augment de la utilització de combustibles fòssils. Des del 2013 al 2016, malgrat l’augment del consum d’energia, les emissions gairebé no havien augmentat. Aquesta dissociació entre l’augment de la producció d’energia i el de les emissions de CO₂ va ser principalment el resultat de fortes millores en eficiència energètica i de desplegament de tecnologies baixes en carboni, el que va provocar una disminució de la demanda de carbó. Però la dinàmica va canviar el 2017 i el 2018. No es va aconseguir el creixement econòmic per una productivitat energètica més elevada, sinó que les opcions més baixes en carboni no es van incrementar prou ràpidament per satisfer l'augment de la demanda.

D’altra banda, la concentració de CO₂ a l’atmosfera ha passat de 407 a 409 parts per milió (ppm). Tenint en compte que venim d’una concentració de 316 ppm l’any 1958, l’augment és molt important, i ja comença a tenir conseqüències observables.

Es a dir, queda clar que, per ara, les amenaces de l’escalfament global degut a l’augment de la concentració de CO₂ a l’atmosfera no semblen tenir cap importància pràctica sobre la manera com ens estem desenvolupant. I després volen que siguem optimistes.

La desigualtat i les seves conseqüències

Fa uns mesos, el geògraf i escriptor Jared Diamond publicava un article molt interessant sobre la desigualtat. Sabem que als països desenvolupats la desigualtat interna no fa més que augmentar, els rics ho són cada vegada més, i les classes mitjanes s’estan empobrint. Com a conseqüència, el nivell de vida mitjà no solament no augmenta, sinó que està disminuint; els nostres fills probablement viuran pitjor que nosaltres, almenys pel que fa al PIB per persona.

D’altra banda, la desigualtat a nivell mundial està disminuint. Els països subdesenvolupats van augmentant, molts d’ells, el nivell de vida de la seva població. A la majoria d’aquests països, l’augment del nivell de vida és un objectiu principal de la seva política. Però milions de persones d'aquests països no s’esperen quietes a veure si el seu govern els pot oferir nivells de vida més alts durant la seva existència. Al contrari, busquen estils de vida millors immigrant a països desenvolupats, amb o sense visats: especialment a Europa occidental, Estats Units i Austràlia. Venen especialment d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. L’emigració no para. Les guerres i el terrorisme, tampoc.

Ens hem de preguntar si serà possible que tothom aconsegueixi el somni de l’estil de vida del món desenvolupat. Trobarem la resposta fent alguns càlculs senzills.

Un consum mitjà per persona significa la quantitat de petroli i altres recursos que la persona mitjana consumeix a l’any. Als països rics, aquestes taxes són molt més altes que als països pobres. Si multipliquem la població actual de cada país per la taxa mitjana de consum per persona per un recurs, per exemple, el petroli, i sumem aquestes quantitats a tot el món, la suma resultant és la taxa de consum actual del món d'aquest recurs.

Si fem aquest càlcul perquè tots els països en desenvolupament aconsegueixin taxes de consum com la dels països desenvolupats trobarem el consum total d'un món on tothom hagi assolit el nivell de vida dels països desenvolupats. El PIB és un bon indicador del consum da cada país.

Segons dades del Banc Mundial, el PIB (Producte Interior Brut) per càpita (corregit per la paritat del poder ce compra – PPP) total mundial de l’any 2017 ha sigut de 16.910 $. Si dividim els països entre els que tenen un PIB per càpita de menys de 35.000 $ i els que el tenen de més de 35.000 $, trobem que a la primera categoria hi ha 6.220 milions de persones, amb un PIB per càpita mitjà de 11.500 $, mentre que a la segona categoria hi ha 1.050 milions de persones, amb un PIB per càpita mitjà de 51.100 $. (A les dades del Banc Mundial hi ha alguns països, com Veneçuela, Síria, Somàlia i altres de menys importants dels que no hi ha valors del PIB de l’any 2017)

Si detallem per països o zones, el PIB de 2017 per càpita, corregit pel PPP), trobem:

País	Habitants	PIB 2017 per càpita(corregit pel PPP) en $
Xina	1.386.000.000	16.760
Índia	1.339.200.000	7.060
Amèrica llatina	644.100.000	15.310
USA	325.700.000	60.200

(Aquestes dades no es corresponen exactament amb les del gràfic d'evolució del PIB per càpita, ja que són en $ corrents del 2017, mentre que el gràfic està fet en $ del 2011)

A Espanya, aquesta xifra és de 38.000 $.                 

Ara mateix al món som, sobre el planeta, uns 7.500 milions de persones. Si els 6.220 milions que tenen un PIB inferior a 35.000 $ han d’arribar al nivell de vida dels que en tenen més, passaran de 11.500 a 51.100 $ per càpita, és a dir, augmentaran el seu consum en 4,5 vegades. Multiplicant 6.220 milions per 4,5, troben un consum equivalent a més de 27.000 milions de persones. Si, entretant, els 1.050 milions de persones que tenen un PIB per càpita superior a 35.000 $ mantenen el seu nivell de consum, ens trobarem amb un equivalent a una població  mundial de prop de 28.000 milions de persones amb la distribució actual de les taxes de consum. 

Alguns optimistes afirmen que la Terra pot donar suport a 9.500 milions de persones amb el consum actual. Però cap optimista no ho és prou per afirmar que el món pot donar suport a l’equivalent a 28.000 milions de persones.

Prometem als països en vies de desenvolupament que si adopten bones polítiques, com ara un govern honest, també podran gaudir de la riquesa, però aquesta promesa és una broma pesada. El món no conté suficients recursos. Ja tenim dificultats per donar suport a un estil de vida del món desenvolupat, quan només uns 1.000 milions de persones del món l’han assolit.

Sovint diem que el fet que el consum cada vegada més gran a la Xina i a altres països en vies de desenvolupament és "un problema" i desitjaríem que aquest "problema" no existís. Per descomptat, persistirà: la gent dels altres països vol gaudir de les mateixes taxes de consum que nosaltres. No ens escoltaran si els diem que no facin el que ja fem nosaltres, i tindran tota la raó. L'únic resultat sostenible pel nostre món globalitzat, si volem evitar el terrorisme, l’emigració descontrolada i les guerres, és què les taxes de consum siguin gairebé iguals a tot el planeta. Però no es pot elevar el món en desenvolupament al nivell actual del món desenvolupat.

Això garanteix que acabarem en un desastre? Molt probablement. Però podríem tenir un resultat estable en què tots els països convergissin a les taxes de consum per sota del que ara gaudeixen les nacions desenvolupades. Segurament que no estarem d’acord en sacrificar els nostres nivells de vida en benefici d’aquestes altres persones. Però les realitats dels nivells de recursos mundials garanteixen que la nostra forma de vida canviarà, ens agradi o no. Hi ha realitats que no es poden obviar.

Tot això pot semblar molt alarmant, però potser no ho és tant. Les taxes de consum i el benestar, encara que estiguin relacionats, no estan estretament units. Molts consums són inútils i no contribueixen a la qualitat de vida. Haurem de canviar i, si no ho fem per nosaltres mateixos, ens canviaran per força.

La veritat és que, dins de les nostres vides, les taxes de consum per càpita al món desenvolupat seran més baixes del que són ara. L’única pregunta és si arribarem a aquest resultat mitjançant mètodes de la nostra elecció o per mètodes desagradables que no seran de la nostra elecció. També és cert que dins de les nostres vides, les taxes de consum per càpita als països en desenvolupament ja no seran 4,5 vegades inferiors a les dels països desenvolupats, sinó que estaran gairebé igualades.

Jared Diamond veu el nostre món com una cursa de cavalls entre un cavall de destrucció i un cavall d’esperança. La cursa no és normal, en la qual els dos cavalls corren a una velocitat constant. En canvi, és una carrera accelerada exponencialment en la que cada cavall corre més i més ràpidament. Dins d'unes dècades sabrem quin dels dos cavalls haurà guanyat la cursa.

Evidentment, cap dels polítics actuals no ens parlarà mai d’això.

Malgrat 1919 - Permís per ampliar l’habilitació de la platja pel cable de les mines de ferro

La Vanguardia del 15 de març del 1919 publicava una Real Ordre per ampliar l’habilitació de la rada de Malgrat pel pas del cable de transport del mineral de les mines de ferro.

És curiós que aquesta ampliació es publiqués quan la mina ja havia tancat.

Viatge en tren

Val a dir que sempre m’ha agradat viatjar en tren, encara que, de vegades, el trajecte se m’ha fet llarg, llarguíssim. Recordo quan, dos dies abans de Nadal, l’any 1966, vaig agafar el tren de nit a l’estació de França per anar a Còrdova a fer el que em restava de mili. Un tren atapeït, on encara que tingués un seient reservat (i pagat per l’estat) de segona classe, ens anàvem rellevant per seure, ja que hi havia molta gent que anava dreta. En arribar a Chinchilla, la noia amb qui més o menys anàvem compartint el seient, va baixar. Feia molt de fred: “Chinchilla, la ciudad donde se hielan las palabras”, em va dir, a manera de comiat. Cada vegada que passo per Chinchilla, que és bastant sovint, recordo aquesta frase. Vaig arribar a Còrdova cap a les quatre de la tarda del dia següent.

Per això admiro en Kim Jong Un, aquest xicot que governa a Corea del Nord, que no s'ho ha pensat gens quan va haver de decidir com anava a la reunió amb el president Trump a Hanoi, a uns 4.000 km de Pyongyang, que és on ell viu: hi anirà en tren. No un tren qualsevol, sinó un tren blindat. Un tren que pesa tant que no pot anar, diuen, a més de 80 km per hora. I resulta que 4000 dividit per 80 fan 50. Amb el tren a tota velocitat, trigaria 50 hores per arribar al seu destí. Probablement en trigarà més.

A diferència del meu viatge a Còrdova, no és previsible que el mestre Kim hagi de compartir seient amb ningú. Ni que ningú s’acomiadi d’ell quan baixi a una estació del camí. Ell s’ho perd.

Però el que sí trobo admirable és que s’estimi més passar dos dies i mig dins d’un tren que agafar un avió. En això ens assemblem: no perquè a un servidor li faci por l’avió, sinó perquè el plaer de viatjar en tren és, al meu parer, infinitament superior al de fer-ho en avió, sempre que no tinguis massa pressa.

La insuportable levitat del ser

El numeret que es va muntar ahir davant de la casa del senyor Puigdemont a Bèlgica per part de la senyora Arrimadas i altres comparses del seu partit hauria estat divertit si l’hagués fet en Boadella, però el problema és que el va fer una candidata a diputada al Congrés. Una candidata al Congrés que, fa tres setmanes, declarava que la seva prioritat era ser presidenta de la Generalitat. Una política que, davant la greu situació en la que viu Catalunya, ja que segons ella se l’hi ha d’aplicar l’article 155 de manera total, se’n va a Madrid. Una líder d’un partit que va ser el més votat a les darreres eleccions al Parlament, però que no va gosar presentar-se a la investidura ni per presentar el seu programa de govern, si és que en té cap. Des que va guanyar les eleccions, la seva activitat política s’ha limitat a treure llaços grocs.

Què hi va fer aquesta senyora a Bèlgica? Una foto, unes paraules als mitjans de comunicació, deu minuts de show mediàtic. El que deia Cervantes:

Y luego, in continente,

caló el chapeo, requirió la espada,
miró al soslayo, fuese y no hubo nada.

La comèdia d’ahir de la senyora Arrimadas és un exemple clar de la insuportable levitat del ser. Si en Milan Kundera l’hagués conegut, probablement l’hauria fet protagonista de la seva novel·la.

Baixades d’impostos

Dèiem l’altre dia que el conseller d’hisenda de la Junta d’Andalusia, quan li van preguntar quins eren els seus plans per baixar els impostos, tal com el nou president Moreno Bonilla havia promès durant la campanya electoral, va confessar que no en tenia cap, ja que, referint-se a aquestes promeses, va afirmar: “això és un llenguatge, una forma d'expressar-se durant una campanya electoral”.

Doncs bé, ahir mateix, el president del PP, partit al que pertanyen tant el president com el conseller d’hisenda de la Junta andalusa, afirmava que el seu partit ja té un pla dissenyat per governar Espanya que, en matèria econòmica, buscarà afavorir la competitivitat de les empreses i impulsar una “revolució fiscal”, “baixant tots els impostos”. “Hi haurà una revolució fiscal a Espanya perquè on estan més bé els diners és a la butxaca dels contribuents”.

Va detallar aquesta “revolució fiscal”: limitar l’IRPF al 40% i l’impost de societats al 20%, i suprimir els impostos de successions, donacions, patrimoni i dels actes jurídics documentats. Tot un programa, del que no va xifrar els resultats, i que està dissenyat, no per afavorir la majoria dels contribuents, que ni paguen el 40% d’IRPF, ni tributen com a societats, i que no tenen un patrimoni tan important com per pagar impostos de successions, donacions o patrimoni, sinó per afavorir el 10% més ric de la població, que són els que, de manera més o menys legal, financen el seu partit.

No ens enganyem, això no és més que un llenguatge, una forma d'expressar-se durant una campanya electoral. O potser no, ja que es tracta de baixar impostos als que més tenen. I això sí que es troba, ara que està de moda l’expressió, a l’ADN del Partit Popular. En diuen neoliberalisme, i té com a resultat retallades a les prestacions de l’estat del benestar.

Mentiders compulsius

El nou govern andalús és, diuen, un govern liberal, format pel PP i per Ciutadans. Va guanyar les eleccions al parlament andalús fa poques setmanes, duent dues promeses importants: baixar els impostos dels andalusos i creant 600.000 llocs de treball. La primera promesa és una qüestió eminentment liberal, almenys dels liberals que s’han quedat ancorats al passat: el seu “leit motiv” és que els diners estan millor en mans del ciutadà que en mans del govern. Això repeteixen, dia sí i dia també, els líders nacionals d’aquests dos partits, els senyors Casado i Rivera, que, en contra de totes les evudències, tenen una fe cega en les baixades d'impostos.

Doncs bé, al senyor Rogelio Velasco, flamant conselles d’Economia del govern andalús, li van preguntar com pensava a abordar el Govern andalús la promesa que va fer en campanya el president andalús, Juanma Moreno, de crear 600.000 llocs de treball i de portar a terme una baixada massiva d'impostos. La seva resposta va ser clara, referint-se a aquestes promeses: “Això és un llenguatge, una forma d'expressar-se durant una campanya electoral”.

El bon home va reconèixer que el seu cap va mentir durant la campanya electoral. Ja sabíem que durant una campanya electoral es diuen moltes mentides, però, quan després les promeses no es poden complir, dissimulen, diuen que no sabien que les finances públiques estaven tant malament, o coses per l’estil. Però aquesta és la primera vegada que sento que un polític reconeix que durant les campanyes electorals es diuen moltes coses per enganyar el votant, sabent que després, si es guanyen les eleccions, es farà exactament el contrari del que s’ha promès.

Això és un avís per a navegants per les properes eleccions, on tant el PP com Ciutadans, liberals, ens estan dient que baixaran els impostos. I això, en un país que té una pressió fiscal més baixa que la dels altres països del nostre entorn, només vol dir una cosa: faran exactament el contrari i, a més, molt probablement augmentaran les retallades.

2018, el quart any més càlid de la sèrie històrica

Les anàlisis de temperatura de la NASA incorporen mesures de temperatura de la superfície de 6.300 estacions meteorològiques, observacions de les temperatures de la superfície del mar basades en vaixells i boies i mesures de temperatura de les estacions d'investigació antàrtiques.

Aquestes mesures sense processar s'analitzen per diversos organismes, entre els quals figura Goddard Institute for Space Studies (GISS), que utilitza un algoritme que considera la diferent densitat d'estacions de mesura a les diverses parts del planeta i els efectes de les illes de calor urbà que podrien esbiaixar les conclusions. D'aquests càlculs es dedueixen les anomalies de temperatura mitjanes prenent com a referència de 1951 a de 1980.

A causa de que les ubicacions de les estacions meteorològiques i les pràctiques de mesurament canvien al llarg del temps, la interpretació de les diferències de temperatura mitjana globals específiques any a any té algunes incerteses. Tenint en compte això, la NASA estima que el canvi mitjà global de 2018 té una precisió de de 0,06 °C, amb un nivell de certesa del 95%.

Un altre organisme que analitza les dades sense processar de la NASA és la National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA). Els científics de la NOAA utilitzen un període de referència diferent (base 1901 - 2000) i una interpolació diferent per les regions polars i altres regions del planeta pobres en dades.

Per a l'any 2018, l'estimació de GISS és d'una anomalia de +0,83 °C. Es tracta del quart any amb una major temperatura global des que es tenen mesures. L'hemisferi nord ha tingut una anomalia de +1,01 °C: es tracta també del quart any amb més temperatura. A l'hemisferi sud l'anomalia ha estat de +0,66 °C, igualment el quart any amb més temperatura des de 1880.

L'estimació de la NOAA per a l'any 2018 és d'una anomalia de +0,79 °C, el quart any amb major temperatura de la sèrie històrica. L'anomalia de l'hemisferi nord ha estat de +0,92 °C i la de l'hemisferi sud de +0,65 ° C; en tots dos hemisferis ha estat el quart any més càlid des del 1880.

En ambdues sèries de dades, la tendència des de 1980 fins 2018 és d'un augment de 0,17 °C per dècada.

Cada cop es confirma més que l’escalfament global és una realitat, no una teoria.

De banderes i de ciutadans

Diumenge passat hi va haver manifestacions a Terol i a Santiago en defensa d’una sanitat pública de qualitat. Aquestes manifestacions no van estar a la portada de cap diari important.

 Diumenge passat hi va haver una manifestació a Madrid per la unitat d’Espanya, que tots els diaris importants duien a la primera plana.

 Les dues manifestacions de Terol i de Santiago defensaven el benestar dels espanyols, la de Madrid defensava una idea d’Espanya.

 Al congrés dels diputats, el president del PP acusava al president de govern de traïdor a Espanya, mentre que el seu partit i el de Ciutadans boicotegen, a la mesa del mateix congrés, la discussió de la llei de l’eutanàsia, que podria evitar el sofriment de molts espanyols en fase terminal.

 Es discuteixen els pressupostos del govern central, més favorables als ciutadans de Catalunya que els dels darrers anys, i els partits dits independentistes probablement els tombaran perquè des de Madrid, el govern no s’avé a parlar de l’autodeterminació de Catalunya.

 Exemples de com molts polítics i no pocs periodistes pensen que la bandera (espanyola o catalana, tant s’hi val) és més important que el benestar del ciutadà.

 Des de la meva posició de vell jubilat, que era partidari de la independència de Catalunya des d’abans que molts dels polítics actuals tinguessin ús de raó o fins i tot haguessin nascut, penso que el benestar del ciutadà ha d’estar per sobre de les idees de Catalunya i d’Espanya que uns i altres puguin tenir. Lamentablement, aquí i allà, estem dirigits, política i mediàticament, per gent que pensa que la pàtria està per sobre dels ciutadans. En comptes d’avançar, estem reculant.

Turisme i misèria

La renda familiar disponible bruta per habitant (RFDB) per comarques de l’any 2015, segons publica l’Indescat, ens mostra algunes sorpreses, ja que entre les comarques amb menys RFDB, és a dir, amb més pobresa per habitant, hi trobem comarques que sempre hauríem considerat com més aviat riques, com poden ser l’Alt i el Baix Empordà, la Selva, la Cerdanya o la Vall d’Aran. El Maresme es troba entre el primer terç de les comarques més afavorides.

Però si analitzem el Maresme més a prop, veiem que els municipis de l’Alt Maresme tenen una RFDB molt més baixa que els del Baix Maresme. Malgrat, Calella, Tordera i Pineda són a la cua dels municipis del Maresme.

Finalment, si prenem els municipis del nostre entorn, des de Calella fins a Tossa, i comparem les seves RFDB amb els percentatges que els serveis representen per la seva economia, ens trobem que, d’una part, els dos municipis amb menys percentatge de serveis, perquè tenen més indústria (Malgrat i Palafolls) són els que tenen més RFDB, i, d’altra part, Lloret, amb un percentatge molt alt de serveis, és el municipi que té una RFDB més baixa, i amb diferència.

Què vol dir tot això? Senzillament, que els municipis on el pes del turisme és important són els que tenen, grosso modo, una renda familiar disponible més baixa. I és natural, ja que els llocs de treball generats pel turisme acostumen a tenir uns sous baixos (la majoria requereixen poca formació) i, sobre tot als llocs on el turisme és estacional, aquests llocs de treball no es necessiten durant tots els mesos de l’any.

És una llàstima que l’Indescat, quan desglossa l’economia de cada municipi, no separi el turisme del total de l’apartat serveis. Llavors podríem fer una estadística molt més acurada sobre la relació entre l’activitat turística i la renda familiar. Però amb les dades de que disposem és força evident que, almenys al nostre país, com més turisme, sobre tot si és un turisme de sol, platja i de "low cost", més misèria.

L’interès pel que passa a Veneçuela

Quan llegim el diari, escoltem la ràdio, mirem la tele o ens fiquem a les xarxes socials, Veneçuela surt sempre. Hi ha un interès inusitat pel que està passant en aquell país. Aquí a Espanya, tractem els assumptes de Veneçuela com si fossin nostres, les declaracions dels líders polítics com Casado, Rivera i Sánchez ho demostren. Als Estats Units i a Europa, el que interessa és que el règim del president Maduro (aquell que parla amb els ocells i que viatja al futur) sigui substituït el més ràpidament possible per una “democràcia” que sigui del seu gust.

Perquè Veneçuela interessa tant? Serà perquè hi ha hiperinflació, o serà per pal·liar la catàstrofe humana deguda a la falta de productes essencials? Si fos així, seria una bona notícia que la comunitat internacional es preocupés dels problemes dels estats on pateix la població. Però, desgraciadament, les causes d’aquest interès són ben diferents.

A Espanya, l’interès dels senyors Casado i Rivera són clars: volen destruir Podem. Podem està a favor del règim bolivarià i, si aquest cau, també caurà Podem. Sánchez s’ha afegit a aquesta posició. Res a veure amb el sofriment del poble veneçolà, només tristes raons de política interna.

Resulta que Veneçuela, segons les darreres estimacions de British Petroleum és, des de fa pocs anys, el país del món amb més reserves provades de petroli. Les reserves provades són aquelles quantitats de petroli que, mitjançant l'anàlisi de dades geològiques i d'enginyeria, es poden estimar, amb un alt grau de confiança, que es poden recuperar comercialment a partir d'una data determinada de les reserves conegudes i en les condicions econòmiques actuals.

Atès que les reserves provades inclouen el petroli recuperable en condicions econòmiques actuals, sense que les reserves totals varïin, hi pot haver grans augments de les reserves provades quan l'explotació esdevé econòmica. D'aquesta manera, les reserves provades de Canadà van augmentar sobtadament el 2003, quan les sorres petrlíferes d'Alberta es van considerar econòmicament viables. De la mateixa manera, les provades reserves de Veneçuela van saltar a la fi dels anys 2000 quan el petroli pesat de l'Orinoco va ser considerat econòmic, tal com ho podem veure al gràfic. A partir d’aquest moment, l’interès de les grans potències per controlar el que passava a Veneçuela va augmentar sensiblement.

Doncs bé, degut al boicot financer al que els estats Units i Europa han anat sotmetent a Veneçuela, aquest país s’ha anat girant cap a la Xina i cap a Rússia. Això vol dir que, ara per ara, aquests dos països tenen un avantatge important per poder controlar els 303 milers de milions de barrils de petroli que es podrien treure de Veneçuela. El consum diari de petroli a tot el món és de 98 milions de barrils diaris, i les reserves mundials provades són de 1.697 milers de milions de barrils (el que vol dir que amb les reserves provades avui dia hi ha petroli per 47 anys, al consum actual, i que Veneçuela té el 18 % del total d’aquestes reserves). I que aquestes reserves puguin estar controlades per russos i xinesos és quelcom que ni els Estats Units ni la Unió Europea poden permetre.

Per aquestes raons, és molt difícil que el futur de Veneçuela pugui estar, com hauria de ser, en mans dels veneçolans. Podríem afirmar que el preu de Veneçuela és de 303.000 milions de barrils de petroli. I d’això en diem democràcia.

Lluitant contra l’impossible

Fa un parell de dies, al blog La Natura a la Baixa Tordera s’hi publicava aquesta fotografia del delta de la Tordera, a la zona de Malgrat, on es pot veure l’evolució de la costa durant els darrers deu anys.

El canvi és evident: la distància de la carretera a l’aigua ha disminuït de manera important. I això malgrat la gran quantitat de diners que cada any es gasta el ministeri per impedir aquest retrocés de la costa. Diners que, ja ho hem dit moltes vegades, van directament a les escombraries.

Com pot ser que persones raonablement intel·ligents insisteixin, temporada rere temporada, en demanar actuacions sobre aquesta platja quan tothom sap que seran inútils? L’única explicació que hi trobo és que els diners que es gasten són d’una altre administració, no són diners del pressupost del municipi. I, políticament, és molt rendible poder dir al ciutadà que s’han obtingut subvencions milionàries de Madrid (si no fos així, ja s’encarregaria l’oposició de denunciar que, quan ells manaven, sí que obtenien aquestes subvencions).

Els diners que cada any es tiren a les escombraries són diners, recordem-ho, dels nostres impostos. I també hauríem de recordar que la causa del retrocés de la costa al delta de la Tordera és ben coneguda: ve de l’alteració dels espais de la zona de la Tordera, que han fet que aquest riu no porti la sorra necessària per regenerar les platges. Mentre això no es resolgui, que no es resoldrà mai, ja que tocaria massa interessos particulars, les nostres autoritats locals seguiran demanant subvencions milionàries al ministeri, que les seguirà donant, amb el resultat que podem contemplar a les imatges.

I encara hi ha gent que pensa que l’espècie humana és intel·ligent!

La temperatura global de l'any 2018

Els valors de la temperatura global anual mesures per satèl·lit es publiquen per la Universitat d'Alabama a Huntsville (UAH) i per Remote Sensing Systems (RSS), una companyia privada fundada l'any 1974, i que explota les dades dels satèl·lits de la NASA.

La sèrie de temperatures mesura per satèl·lits no és totalment homogènia, ja que es construeix a partir d'una sèrie de satèl·lits amb instrumentació similar però no idèntica. Els sensors es deterioren amb el temps, i les correccions són necessàries per a la deriva del satèl·lit i la modificació (decadència) de la seva òrbita.

Els satèl·lits no mesuren directament la temperatura. Mesuren les radiacions en diverses bandes de longitud d'ona, que després han de convertir-se matemàticament per obtenir mesures indirectes de la temperatura. Els perfils de temperatura resultants depenen dels detalls dels mètodes que s'utilitzen per obtenir temperatures de les radiacions. Com a resultat, s'han calculat diferents conjunts de dades de temperatura segons qui ha analitzat les dades de satèl·lit.

Dades d'UAH

Les anomalies es calculen respecte del període que va de 1981 fins a 2010. L'anomalia de l'any 2018 ha estat de + 0,23 °C. La tendència des que es tenen dades (des de l'any 1979) és d'un augment de 0,127 °C/dècada.

Dades d'RSS

El període per al càlcul d'anomalies va de l'any 1979 fins al 1998. L'anomalia de l'any 2018 ha estat de + 0,51 °C, i la tendència des de l'any 1979 és d'un augment de 0,197 °C/dècada.

Comparatiu entre les dues mesures

Si calculem les anomalies d'una manera homogènia, per exemple, respecte a la base 1981 - 2010, l'anomalia de RSS per a l'any 2018 passa a ser de + 0,38 °C, és a dir, superior en 0,15 °C a l'anomalia observada per UAH.

Als gràfics podem veure com les anomalies publicades per RSS són inferiors a les d'UAH en el període 1979 - 2000. En aquest període les mesures de RSS són, de mitjana, 0,05 °C inferiors a les d'UAH. Mentre que a partir de l'any 2000 les mesures de RSS són superiors a les d'UAH: de l'any 2003 fins a l'any 2018 la diferència ha estat de 0,12 °C. Aquesta diferència s'ha vist accentuada des de l'última revisió de les dades efectuada per RSS al juny del 2017. Abans d'aquesta data, la diferència entre la tendència de les dades de temperatura d'UAH i RSS eren molt petites.

En aquest moment segueix la polèmica entre les dues entitats, ja que la diferència entre les dues tendències és tan important que, d'una part, l'augment de les temperatures és relativament poc important (UAH), mentre que d'altra part, si RSS té raó, l'augment de temperatures és molt significatiu i, a llarg termini, perillós.

Malgrat 1919 - Temporals

La Vanguardia del dilluns 6 de gener de fa cent anys publicava que, degut al temporal, el llagut Enriqueta havia sigut destrossat a Malgrat.

Dos dies més tard, el dimecres 8 de gener, publicava l’odissea de la balandra malgratenca Paquito a Palamós, també degut al temporal de mar.

Demografia i pensions

Dins de l'ambient pessimista que ens ha deixat la recent crisi econòmica, una de les preocupacions dels espanyols és la sostenibilitat de les pensions públiques. Aquesta sostenibilitat està lligada a la demografia i a l'evolució de l'economia. Aquesta preocupació és del grat dels financers i dels especuladors, que creuen que si pensem que les pensions públiques són insostenibles, tindran l'oportunitat de col·locar entre els seus clients plans de pensions privats, el que els permetria fer-se amb una part cada vegada més gran del pastís de l'estalvi.

Les previsions demogràfiques de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) indiquen un estancament de la població espanyola en els propers 30 anys, així com el seu envelliment. D'aquesta previsió es dedueix, de forma gairebé matemàtica, que hi haurà menys persones en edat de treballar i més en edat de jubilació. Com que les cotitzacions dels treballadors són les que paguen les pensions dels jubilats, el sistema de pensions col·lapsarà de manera irremeiable. Ja actualment la despesa anual en pensions és més grossa que les entrades anuals de les cotitzacions.

Les previsions de l'INE es basen en les xifres dels últims anys: l'índex de fecunditat, que l'any 2017 va ser de 1,36 fills per dona, es mantindrà baix en l'any 2050, amb 1,40, mentre que el mínim necessari per a una taxa de reposició de la població és de 2,1 fills per dona. D'altra banda, l'INE preveu una entrada d'immigrants relativament baixa, de l'ordre dels 100.000 nous immigrants per any. Amb aquestes dades, l'INE anticipa una contracció de la població en edat de treballar de 7 milions de persones. Amb aquestes dades, és evident el col·lapse de les pensions públiques.

No és la primera vegada que les anàlisis catastrofistes derivats d'una lectura lineal de les estadístiques demogràfiques prediuen el col·lapse del sistema públic de pensions. No fa tant de temps, als anys 90 del segle passat, també durant una crisi econòmica, es va arribar a posar una data per a aquesta hecatombe. L'error d'aquests malastrucs va ser majúscul, ja que a l'any 2011, el sistema públic de pensions no només no hi havia col·lapsat, sinó que havia generat un superàvit de 67.000 milions d'euros, l'anomenada guardiola de la Seguretat Social.

Per què aquestes previsions catastrofistes van fallar tan estrepitosament? Senzillament, perquè van ser fetes extrapolant les dades de la situació del moment: l'INE no realitza previsions, sinó que fa "projeccions". Les previsions demogràfiques han d'integrar no només la taxa de natalitat del moment, sinó que també, si volen ser fiables, han d'integrar variables econòmiques i socials. Exemple d'això és l'acció dels governs sobre l'índex de natalitat a França, que se situa entre 1,9 i 2,0 des de fa 20 anys, o a Alemanya, que tenia un índex de natalitat de 1,25 fills per dona en els anys 90, i el va augmentar a 1,60 en 2016.

L'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), que és l'organisme encarregat d'analitzar la viabilitat de les finances públiques, ha publicat fa pocs mesos un estudi demogràfic que difereix substancialment del de l'INE, titulat "Previsions Demogràfiques: una visió integrada". Es basa en un augment de la natalitat, estimulat per les polítiques públiques (aquest organisme estima que es pot arribar a un índex de fecunditat d'1,8 a 2 fills per dona en l'any 2050) i en un flux net d'immigrants anuals en el període 2018 - 2050 de 250.000, sempre que l'economia espanyola es revitalitzi, ja que la immigració és un fenomen demogràfic clarament condicionat pels factors econòmics, inclosos els de curt termini. Amb l'avantatge que els immigrants solen tenir una taxa de natalitat superior a la de la població autòctona. Això sí, el pes dels immigrants en la població espanyola passaria del 9,8% l'any 2017 al 12% en el 2033 i al 15% el 2050.

Si les previsions de la AIREF es compleixen, la població espanyola no disminuiria ni quedaria estancada, sinó que augmentaria fins a situar-se entre 50 i 60 milions l'any 2050, i la població en edat de treballar es mantindria estable entre 29 i 32 milions. Dins d'aquesta població en edat de treballar, la AIREF preveu un augment de la taxa d'activitat, que a Espanya és actualment del 64,7%, mentre que a la zona euro és del 71%. La combinació d'una estabilitat en la població en edat de treballar i un augment de la taxa d'activitat permetrà un augment del nombre de cotitzants, contràriament al que es dedueix de les previsions de l'INE.

Amb aquestes previsions de la AIREF, el dèficit de la Seguretat Social es podria mantenir en límits tolerables, pel que caldria restar dramatisme a la situació actual. Certament, continuarà la pressió de la despesa en pensions (jubilats amb una paga major i més anys d'esperança de vida, que requeriran més recursos del sistema sanitari públic), que es compensaria amb un augment de la població activa, que generarà més cotitzacions. La reforma del sistema continuarà sent necessària, però la seva viabilitat no estaria en qüestió.

No serà fàcil aconseguir-ho, però no és impossible: per això cal estimular l'economia productiva en detriment de l'especulativa, augmentar l'índex de fecunditat i permetre un augment de la immigració. En aquest sentit, els partits polítics que s'oposen a l'entrada d'immigrants, i als quals se'ls omple la boca dient que defensen als espanyols, en realitat són els enterradors del seu futur.

El gel de l'Antàrtida es fon cada vegada més de pressa, augmentant el risc d'un augment del nivell del mar

S'acaba de publicar l'article "Four decades of Antarctic Ice Sheet mass balanç from 1979-2017", en el qual els autors informen d’un augment de sis vegades de la pèrdua anual de massa de gel de l'Antàrtida entre 1979 i 2017.

Els resultats d'aquest estudi són que, entre 1979 i 1990, l'Antàrtida va perdre una mitjana de 40 ± 9 milers de milions de tones de massa de gel per any. Entre 1989 i 2000, aquesta quantitat va ser de 50 ± 14 milers de milions de tones anuals. Entre 1999 i 2009, aquesta quantitat va augmentar a 166 ± 18 milers de milions de tones. Finalment, entre 2009 i 2017, aquesta quantitat augment fins 252 ± 27 milions de tones per any sis vegades més.

Tradicionalment, es considerava que el costat occidental de l'Antàrtida era la font més important d'aigua que anava de l'Antàrtida als oceans. Però aquest estudi mostra que un vast quart de l'Antàrtida oriental s'està convertint en una font molt important d'aigua que va als oceans. En el període 2009 - 2017, aquesta pèrdua massiva de gel va ser dominada pels sectors de la mar d'Amundsen / Bellingshausen, a Antàrtida de l'oest (159 ± 8 milers de milions de tones per any), terra de Wilkes, a Antàrtida de l'est ( 51 ± 13 milers de milions de tones per any), i península de l'oest i del nord-est (42 ± 5 milers de milions de tones per any).

Les dades es van calcular analitzant fotografies aèries d'alta resolució preses per l'Operació IceBridge de la NASA, les dades d'interferometria de radar per satèl·lit de múltiples agències espacials i la sèrie d'imatges que el satèl·lit Landsat està realitzant actualment.

En els últims 40 anys, la contribució de l'Antàrtida a l'augment global del nivell del mar ha estat només 14 ± 2 mm des de 1979 fins avui. Però a mesura que el clima s'escalfa més de pressa, la massa de gel que perd el continent antàrtic augmenta ràpidament, el que fa témer que l'augment global del nivell del mar pugui arribar als 4 metres en l'espai d'un segle.

L’extrema dreta

Per sort o per desgràcia, m’ha tocat viure durant més de vint anys a França. Una de les coses que vaig poder observar va ser el tractament que les forces polítiques feien del partit de Jean Marie Le Pen, el Front National, un partit d’extrema dreta. 

A França, les eleccions a diputats es fan per districtes electorals relativament petits, on s’elegeix un diputat, el diputat del districte. Cadascú té, doncs, el seu diputat. Si a la primera volta cap candidat ha obtingut la majoria absoluta dels vots emesos, es passa a una segona volta, on es presenten els candidats que han obtingut més del 12,5 % dels vots a la primera volta. Si només n’hi ha un, o cap, que hagi obtingut aquest 12,5 %, a la segona volta es presenten els dos candidats que han obtingut més vots. Quan un dels candidats a la segona volta era del Front National, si l’altre era de dretes, els d’esquerres el votaven, i viceversa, per intentar que no guanyés el candidat de l’extrema dreta. D’aquesta manera, a l’Assemblea Nacional, de 577 diputats, només n’hi ha 8 del Front National. Una manera de fer-los insignificants, políticament parlant.

De la mateixa manera, a l’elecció presidencial, si a la primera volta cap candidat no té la majoria absoluta, els dos candidats més votats es presenten a la segona volta. L’any 2002, a la primera volta, Jacques Chirac va obtenir 5,7 milions de vots, Jean Maria Le Pen en va obtenir 4,8 i, de manera sorprenent, el primer ministre Lionel Jospin va quedar tercer, amb només 4,6 milions de vots. Hi havia la possibilitat que l’extrema dreta obtingués la presidència de la república, de manera que els candidats d’esquerra, encara que tapant-se el nas, van aconsellar els seus simpatitzants que votessin per Jacques Chirac, per impedir el que consideraven un desastre. A la segona volta, Jacques Chirac va guanyar amb 25,5 milions de vots, per 5,5 milions per Jean Marie Le Pen.

A Espanya, el Front National francès es diu Vox. Salvant les diferències, tant culturals com polítiques, entre França i Espanya, el panorama és el mateix. Els programes d’aquestes dues formacions d’extrema dreta són semblants. Per això el candidat a alcalde de Barcelona, en Manuel Valls, s’oposa frontalment a qualsevol pacte amb Vox. Penso que té raó. Però, d’una banda, el PP ha ofert a l’extrema dreta algunes conselleries a Andalusia, i Ciutadans s’ho està pensant, però es guarda molt de dir que prefereix no governar si ha de dependre de Vox.

Serà perquè he viscut més de vint anys a França, que trobo que, al donar el seu recolzament explícit (el PP) o implícit (Ciutadans) a l’extrema dreta, aquests dos partits estan jugant amb foc. Per desgràcia, un foc que ens pot cremar a tots.

Malgrat 1918 - Defunció

La Vanguardia del 5 de desembre del 1918, ara fa un segle, anunciava la defunció, als 35 anys, de l’Antonieta de Garriga i d’Anglada. L’esquela es va publicar al mateix diari el dia 8 de desembre.

Malgrat 1918 - Epidèmia de grip

Fa cent anys, la grip espanyola feia estralls. El 7 de novembre del 1918 la Vanguardia publicava que a Malgrat no hi havia hagut ni defuncions ni nous casos de grip, però que encara quedaven 28 malalts.

El 10 de novembre, els 12 malalts que quedaven a Malgrat van ser donats d’alta.

I, finalment, el 12 de novembre, es deia que es podia donar per acabada l’epidèmia.

Malgrat 1918 - Epidèmia de grip

El mes d’octubre de l’any 1918 va arribar l’epidèmia de grip espanyola, que també va afectar, i bastant, Malgrat. La Vanguardia publicava, el 23 d’octubre, que un dels focus principals estava a Malgrat.

 El 24 d’octubre publicava les estadístiques de Malgrat, amb 63 afectats i dues defuncions.

 El 2 de novembre deia que a Malgrat ni hi havia hagut nous casos els 4 dies anteriors.