Les despeses de recerca als programes electorals

Un dels elements clau per assegurar el benestar d’un país és l’esforç de recerca, innovació i desenvolupament que fa. La recerca no assegura el benestar, però la manca de recerca assegura un país on la competitivitat es basa només en salaris baixos, que no poden finançar l’estat del benestar i que no permeten a les famílies arribar a final de mes.

Els partits polítics que es presenten a les properes eleccions tenen un objectiu comú: tots volen augmentar les despeses en recerca, innovació i desenvolupament (R+I+D) fins el 2 % del PIB.

Partit Popular: Promourem un Acord sobre la Ciència a Espanya entre les administracions i la societat civil que incorpori un compromís financer plurianual que permeti assolir durant la legislatura una inversió del 2% del PIB en R+D+I.

Partit Socialista: Es recuperarà en aquesta nova legislatura el nivell de despesa del 2,5% dels pressupostos generals de l'Estat en R+D+I civil assolit entre 2007 i 2010, i que en 2018 es va situar en l'1,5%. Facilitar i estimular la inversió privada per arribar a una inversió total en innovació i R+D que representi com a mínim el 2% del PIB, la mitjana actual de la UE.

Podem: Convertir la ciència i la R+D+I en un puntal de la nostra economia augmentant la inversió pública en R+D+I al 2% del PIB al final de la legislatura per liderar sectors com la producció de vehicles elèctrics, energies renovables, intel·ligència artificial, fàrmacs i biotecnologies. Assignar al sector públic un paper d'impuls i de coordinació estratègica de la R+D+I.

Ciutadans: Elevarem el pressupost en R+D+I per arribar al 2% del PIB al final de la legislatura. Prioritzarem la inversió en R+D+I en aquelles CCAA que parteixen de nivells més baixos per evitar una Espanya a dues velocitats.

ERC: Per una futura república catalana es proposa una política de finançament estable del sistema de recerca, amb l'objectiu d'assolir un finançament del 3,5 % del PIB, una aportació pública del 40-50 % del finançament global, amb contractes programa de finançament per objectius, finançament directe de contractació  de captació/retenció de talent i amb actuacions anticícliques per garantir l’estabilitat del finançament independent de la conjuntura econòmica.

JxC: Incrementar la inversió pública en R+D en un 10% anual amb un primer objectiu: destinar-hi, com a mínim, el 2% del PIB al final de la legislatura; i, segon objectiu, el compromís d’establir una Estratègia per a la Recerca a mitjà i llarg termini que contempli destinar-hi el 3% del PIB en el lapse més breu possible.

La situació actual de la recerca a Espanya es troba en un estat que podríem denominar catatònic: l’any 2017 les despeses totals (incloses les públiques i les privades) van ser del 1,20 % del PIB, de les més baixes de la Unió Europea.

Durant el govern socialista del president Rz. Zapatero, aquest percentatge va augmentar del 1,02 al 1,35 %. Aquest augment va costar molt de dur a terme, ja que la formació d’equips d’investigació no s’improvisa fàcilment. En arribar el govern popular del Sr. Rajoy es va iniciar una etapa de destrucció de la recerca espanyola, que va baixar fins representar 1,20 % del PIB, del que un 55 % prové de les empreses. Aquesta actuació irresponsable del govern del partit popular ens dona una pista sobre el nul interès que els populars tenen sobre aquest tema. La seva proposta, doncs, és molt poc creïble.

Donada la complexitat de formar equips d’investigació, dir que en quatre anys es passarà del 1,20 al 2 % del PIB és, quan menys, difícil de creure.

ERC vol que una futura república catalana destini el 3,5 % del PIB a la recerca. Objectiu lloable, però digne de gent que somnia desperta. L’any 2016, el darrer del que Eurostat ha publicat dades a nivell regional, Catalunya hi dedicava només un 1,45 % del PIB.

Ciutadans vol promocionar la recerca a les regions més pobres. Això farà que la recerca serà menys eficaç, ja que els investigadors són més productius en ambients on hi ha molta gent del seu nivell. Es tracta d’una proposta purament demagògica.

Els únics que diuen quines serien les seves prioritats de recerca són Podem. És important augmentar el pressupost de recerca, però ho és tant o més senyalar objectius i pensar en gran quan es parla de la recerca finançada pel diner públic. Cap dels altres partits ho fa; demostren que parlen per parlar.

El problema de l’energia a Espanya

Com que Catalunya no es podrà independitzar durant els propers anys, faríem bé, si volem veure el que el futur ens depara, que llegíssim els programes dels partits polítics espanyols, que són, ens agradi més o menys, els que tallaran al bacallà. El tema de l'energia és molt important, ja que si la quantitat d'energia de la que disposem disminueix, també ho farà el nostre nivell de vida.

Globalment, el tema de l'energia és molt complicat: les emissions de CO2 augmenten i contribueixen a l'escalfament del planeta, pel que hauríem de disminuir l'ús de combustibles fòssils i, d'altre banda, l'economia es ressentirà si augmenta el preu de l'energia. Les companyies petrolíferes disminueixen les seves inversions perquè són conscients que no podrem pagar el cost del petroli que trobin que, al ser de més difícil extracció que fins ara, serà més car.

Un bon resum dels problemes globals de l'energia el trobem al blog Our Finit World:

1. La importància que poden assolir les energies alternatives és més petita del que ens pensem.

2. Quan els països han reduït el seu consum d'energia per càpita els resultats han sigut insatisfactoris.

3. El consum d'energia té un impacte sobre les nostres vides molt més important del que ens pensem.

4.  Probablement els combustibles fòssils ens abandonaran abans que nosaltres els poguem abandonar.

5. Els combustibles fòssils ens abandonaran quan els bancs centrals perdin la seva capacitat d'estimular l'economia amb interessos baixos.

6. Si els combustibles fòssils ens abandonen, el resultat podria ser el col·lapse del sisteme financer i el dels governs.

Aquests són problemes que afecten a tot el món i pels que ningú ha trobat, fins ara, una sortida. Per això, ens limitarem a analitzar els "petits" problemes específics a Espanya, que els partits que es presenten a les eleccions tenen ( o tindrien) l'obligació de conèixer i de proposar solucions.

L’any 2017, gairebé la meitat del consum d’energia va venir del petroli. Un 20 % del gas natural, un 10 % del carbó, un altre 10 % va ser d’origen nuclear, un 3 % hidroelèctric i un 11 % de les energies renovables. Comparant-la amb la de l’any 2010, la diferència fonamental és que les energies renovables han augmentat del 8,4 al 11,3 %, un augment relatiu molt considerable. També ha augmentat l’energia provinent del carbó, probablement per fer front a una baixa de l’energia hidroelèctrica.

Depenem molt dels recursos fòssils: el petroli, el gas natural i el carbó representen un 76 % del consum total. D’altra banda, les centrals nuclears tancaran d’aquí a pocs anys, més o menys anys segons qui governi.

Les importacions de petroli cru han anat augmentat any rere any: l’any passat s’han situat en més de 67 milions de tones, mentre que les de gas natural s’estabilitzen entre els 31 i els 35 milions de tep (tones equivalents de petroli).

Les importacions de petroli de l’any 2018 han estat més o menys equilibrades entre diferents països. No hi ha un país dominant, i podem dir que Espanya, en aquest aspecte, sofrirà les variacions del mercat, però la política d’importacions és correcta. Serà complicat disminuir el pes del petroli els propers anys, per molt que es parli del vehicle elèctric.

En canvi, pel gas natural, Espanya depèn molt d’Argèlia. La meitat del gas importat prové d’aquest país. 

Recordem que es tracta d’un país políticament inestable i que sembla haver arribat a la seva producció màxima de gas, que està estancada, en els seus millors anys, entre 75 i 80 milions de tones equivalents de petroli (tep). A més, cada vegada augmenta més el seu consum de gas, que ha passat de 16 milions de tep l’any 2000 a 33 l’any 2017, pel que queda cada vegada menys per la exportació. Espanya representa més de la quarta part de les exportacions de gas natural d’aquest país. 

Un problema polític seriós a Argèlia implicaria un enorme problema per Espanya. No es pot descartar una intervenció militar, juntament amb França i Itàlia.

En resum, el problema energètic espanyol és que haurà de trobar l’equivalent de les centrals nuclears, que representen un 10 % del consum, es tancaran, en un termini curt, la meitat de les centrals de carbó, i hi haurà probablement problemes amb el gas argelí.

Davant aquest panorama, què ens proposen els partits als seus programes electorals?

Partit Popular

Punt 333: Defensem una barreja d'energia que ens permetrà complir amb els objectius de seguretat de l'oferta, el canvi climàtic i el preu de l’energia. Això requereix aprofitar al màxim la majoria de les opcions renovables que ja són competitives, però sense sacrificar altres tecnologies que encara són útils per al nostre país. Amb aquesta finalitat, impulsem l'aprovació d'un pacte estatal per establir un mix d'energia estable a 40 anys que doni certesa al sector i al consumidor.

Probablement volen renovar per 10 anys el permís de funcionament de les centrals nuclears. Però no diuen res de com anar substituint els combustibles fòssils.

Proposar un "mix d'energia estable a 40 anys" no sé si fa riure o plorar. És una prova de la poca consciència que té aquest partit del futur immediat que ens espera.

Partit Socialista

Punt 1.21: Augment del pes de les energies renovables en el consum energètic final, almenys fins al 35% en 2030, amb almenys 74% de la generació d'energia elèctrica d'origen renovable, amb el compromís d'arribar, a l'horitzó del 2050, un 100% de l'electricitat d'origen renovable.

Actualment el pes de l’energia renovable sobre l’energia total és del 11 %, i si comptem l’energia hidroelèctrica, arribem al 14 %. Multiplicar aquestes xifres per 2,5 serà complicat, però es podria fer. Almenys tenen un objectiu pel 2030. Passar al 100 % d’energia elèctrica renovable pel 2040 no sembla gens realista.

Ciutadans

He estat incapaç de trobar cap menció a l’energia al programa d’aquest partit.

Podem

Reduir la producció d'energia primària a partir de combustibles fòssils per la meitat en una dècada i arribar al 100% de la producció de fonts renovables en 2040. Es garantirà per llei que, amb caràcter previ a la pèrdua d'ocupació en el sector dels combustibles fòssils, es crearan dos llocs de treball amb condicions idèntiques o millors en la mateixa regió i que les persones interessades tinguin prioritat absoluta d'accés als mateixos. La transició energètica que recaptem serà justa o no serà.

Creació d’una empresa pública elèctrica.

Establir una línia d'ajuts directes a la inversió en instal·lacions renovables petites i mitjanes.

Objectius de tancament de les plantes de carbó abans del final de 2025 (i sempre garantint l'ús del carbó nacional) i de les plantes nuclears abans del final de 2024.

No ens expliquen, probablement perquè no saben com fer-ho, com reduiran a la meitat la producció d’energia de combustibles fòssils d’aquí el 2030 (recordem que la majoria va al transport). No parlem del 100 % de renovables  per l’any 2040, que és més una utopia que el que realment es pot fer.

Tancar les nuclears presenta el problema de la seva substitució, i tancar les centrals de carbó, inclòs les que s’adapten, fent inversions importants, a les noves normes de la Unió Europea pot ser il·legal. I no parlem de fer servir carbó nacional, una autèntica bestiesa, ja que les centrals s’han adaptat al carbó d’importació, menys contaminant i més energètic. No podrien tornar a fer servir el carbó nacional.

Conclusió

Molt poca concreció als programes electorals sobre aquest tema. Els més sincers son Ciutadans, que no proposen res perquè no tenen ni punyetera idea de com tractar aquest tema. I els altres, tampoc.

Ningú diu res de com es pot tractar el problema del gas natural. No volen que ens espantem.

L’energia elèctrica als programes electorals

Tothom sap que si el nivells de vida ha anat augmentant al llarg dels darrers segles és degut, fonamentalment, a que hem fet servir cada vegada més energia per poder fer més feina amb el mateix esforç. El consum d’energia, ara par ara, és bàsic per poder seguir gaudint d’un nivell de vida com el que tenim. Per tant, l’energia hauria d’estar en les preocupacions de tothom però, d’una manera molt especial, dels que ens governen o aspiren a governar-nos.

Catalunya, ara mateix, té un problema amb l’energia elèctrica: d’aquí a pocs anys les centrals nuclears hauran de tancar. Tenint en compte que actualment Catalunya és deficitària en energia elèctrica (l’any 2018 es va importar un 10 % del consum), i que les centrals nuclears proporcionen la meitat de l’energia elèctrica que consumim, hi ha un problema a la vista.

Lògicament, els partits polítics que es presenten a les properes eleccions en són molt conscients i, sense cap mena de dubte, han pensat com fer-hi front. En efecte, si mirem les programes electorals d’enguany hi trobem:

ERC

A la pàgina 96 del seu programa electoral hi trobem: “Una estratègia energètica de país i de futur sostenible amb una aposta per les energies 100% renovables, l’autoconsum, les xarxes intel·ligents de gestió i la democratització del mercat energètic amb uns preus justos i lliure de monopolis”. I això és tot. Si s’han de tancar les centrals nuclears, doncs, es tanquen, i l’energia elèctrica que ens mancarà ja la trobarem. O no. Els és ben igual.

JxC

Junts per Catalunya, en canvi, són conscients del problema de l’energia elèctrica. El seu programa electoral té un apartat titulat  “Política energètica: una energia sostenible, competitiva i segura”. Hi trobem uns paràgrafs on parlen del tancament de les nuclears:

Sobre el tancament de les nuclears  

·         És el Parlament de Catalunya qui ha de marcar el calendari de l’apagada nuclear a Catalunya. La llei catalana del canvi climàtic l’ha fixat per l’any 2027, qualsevol modificació que es pretengui fer sobre aquesta data, ha de ser el Parlament qui la determini, prèvia consulta amb els ens responsables de seguretat nuclear i de la política energètica.

·         L’apagada nuclear a Catalunya ha de ser acompanyada per una estratègia de transformació del mapa de la generació i de distribució elèctrica a Catalunya, ja que en aquests moments, pràcticament el 50% de l’energia elèctrica que produïm és d’origen nuclear.

·         El tancament ha d’anar acompanyat d’un fons per afrontar el desmantellament i correcte gestió dels residus el cost dels quals ha d’anar a càrrec dels operadors de les centrals i d’un pla de reindustrialització de les comarques amb centrals nuclears i en el qual es prioritzi la subrogació dels llocs de treball actuals als centres productors.

I com ens ho farem quan tanquin les centrals nuclears? La resposta és “Augmentar l’ús de les fonts d’energia renovables, fonamentalment les autòctones”. De veritat creuen que, d’aquí a 8 anys, l’augmentació de les fonts d’energia renovables a Catalunya podrà compensar el tancament de les centrals nuclears? Què han fet fins ara? Han governat durant els darrers anys, la producció d’energia fotovoltaica, eòlica i altres renovables no ha augmentat gens ni mica, i ens volen fer creure que, gràcies a la seva bona gestió d’ara endavant, els parc fotovoltaics i eòlics creixeran a Catalunya com si fossin bolets. No s’ho creuen ni ells. Actualment, el total d’energia elèctrica solar, eòlica i altres renovables no arriba al 10 % de l’energia elèctrica neta generada a Catalunya.

Conclusió

Els principals partits catalans es prenen molt a la lleugera el problema energètic català. ERC ni l’esmenta, i JxC el veu venir però no té solucions. Concentren els seus esforços en assolir una independència política, però no fan res quan veuen que, molt probablement, perdrem independència pel que fa a l’energia elèctrica. D’on vindrà l’energia elèctrica que ens mancarà ben aviat? Chi lo sà? No vindrà d’Espanya, que també tancarà les seves centrals nuclears, ni de França, al que li passarà més o menys el mateix. Sense un subministrament elèctric garantit a un preu assequible, el benestar dels catalans en patirà, i la independència política, si arriba, només serà per tapar la misèria.

I no hem parlat de l’energia que no és elèctrica, que té un futur més aviat negre, i que cap dels dos partits esmenta: només diuen que volen crear, un cop independents, un ens que s’encarregui de l’energia. Cap anàlisi de la situació, cap mena de proposta de solució.

És clar que a Espanya el problema energètic també existeix. I els partits polítics espanyols són tan cecs com els catalans. 

Nota final

Un bon exemple del interès que el govern de la Generalitat té pel tema de l’energia és que les estadístiques del Institut Català d’Energia (ICAEN) s’acaben l’any 2014.

Logaritmes

Gairebé cada dematí escolto una estona el programa de la Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Normalment, ho faig fins a les nou, que és quan acostuma a començar la tertúlia. No m’agraden les tertúlies, més que res, pel poc nivell de bona part dels que hi participen.

Avui, per raons que no venen al cas, he escoltat la radio fins a les deu. Això vol dir que m’he empassat bona part, sinó tota, la tertúlia. Han anat derivant fins a parlar de les xarxes socials i de l’efecte perniciós de la possibilitat de posar-hi comentaris anònims. Tot correcte, fins que una tertuliana ha parlat del problema dels “logaritmes”, que posen comentaris fent-se passar per persones reals.

D’entrada, he pensat que no ho havia sentit bé. Però no, ho ha repetit tres o quatre vegades. Que si logaritmes aquí, que si logaritmes allà. No havia estat un lapsus, era un error intrínsec de la tertuliana en qüestió.

Que un professional, a una tertúlia de la radio, confongui algoritmes i logaritmes pot semblar una anècdota sense importància, una anècdota que ens pot fer més o menys gràcia. Però penso que no és així, sinó que és una prova del nivell tan elevat d’ignorància on ens troba molta gent, entre ells molts tertulians. I en un país on bona part dels polítics han fet part, en un o altre moment, de la població tertuliana, podria ser una explicació del nivell actual de la política, tant espanyola com catalana.

Com voleu que algú que confon algoritmes i logaritmes pugui tenir una opinió mínimament informada sobre els problemes socials, econòmics, energètics, etc., que té el país?

Ara que tinc vint anys

Llegeixo al facebook del PDeCAT Malgrat de Mar: “Ahir en Jofre Serret va assistir a l’acte d’inici de la campanya per a les properes Eleccions Espanyoles del 28A. Hi anem junts per la independència, la República i la llibertat!”

La meva primera reflexió, al llegir això, és em pensava que també, encara que fos només una mica, anaven a aquestes eleccions per ocupar-se del benestar dels catalans.

La resposta del PDeCAT Malgrat de Mar a aquesta reflexió és clara i contundent: “la República és la millor forma de millorar el benestar de tots els catalans”. I m’adjunten el programa electoral de JuntsxCatalunya.

Deixant de banda l’acudit fàcil del galimaties de lletres entre partits (PDeCAT), coalicions (JuntsxCatalunya) i altres ens polítics (La Crida), trobo que la resposta que donen (la República és la millor forma de millorar el benestar de tots els catalans) és com un acte de fe. No sé si no veuen (o no volen veure) que hi ha bastantes probabilitats que una Catalunya independent trigui força temps a ser admesa a la Unió Europea, de manera que es pot dubtar que la república millori el benestar de tots els ciutadans, almenys durant el període transitori en que seriem fora de la UE.

Aquesta fe cega em recorda la lletra de la cançó d’en Serrat, Ara que tinc vint anys, on diu allò de “Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus...” No hi ha cap dubte que tinc enveja de la gent del PDeCAT Malgrat de Mar per això mateix, perquè actuen com si tinguessin vint anys, i són capaços de tenir fe. I més quan, justament després de Ara que tinc vint anys, al meu disc hi ha una altra cançó, La Tieta.

Sí, tinc enveja dels que encara tenen vint anys, ja que “un mirall esquerdat m’ha dit: Ja et fas gran. Com ha passat el temps! Com han volat els anys! Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut! Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!...”

Només em queda felicitar el PDeCAT Malgrat de Mar per conservar la seva joventut, per encara tenir força, per no tenir l'ànima morta, i per sentir bullir la sang. Per cantar l'amor, al primer, al darrer, al que et fa patir, al que vius un dia.

Però, què voleu que us digui, m’estimo més tenir pagat el nínxol i el taüt, els salms dels capellans, les misses de difunts i les flors que seguiran el meu enterrament. M’estimo més ser realista que utòpic. Sóc més de La Tieta que d’Ara que tinc vint anys. No sempre he estat així, i la raó del meu canvi és clara: d’aquí a uns dies faré 77 anys.

Que tingueu sort.

Un article sobre el delta de la Tordera

S’acaba de publicar un article sobre el delta de la Tordera, “Consecuencias a Largo Plazo de la Gestión Desintegrada en Zonas Costeras: el Caso del Delta de la Tordera”, dels autors Enric Sagristà, Rafael Sardá y Jordi Serra. Es tracta d’un article molt interessant, on s’estudia les variacions que s’han produït sobre el delta des de l’any 1956 fins al 2006, les causes d’aquestes variacions i, fins i tot, es fa una prospecció del que pot passar en un futur relativament pròxim (van fins al 2050) si no varien les actuacions que l’home ha fet i continua fent a la conca de la Tordera.

Durant els darrers 70 anys s’han produït una sèrie d’actuacions humanes que han impactat molt sobre els sediments que porta, no solament la Tordera, sinó alguns altres corrents que porten (millor dit, portaven) molts sediments al mar, com la riera de la Vall de Burg, actualment completament canalitzada i que, com a resultat, ja no aporta sediments al mar (algú recorda que la riera de Sant Genís també s’ha canalitzat al seu tram final?). Resultat, menys sediments han arribat a les platges.

S’ha tret sorra de la llera de la Tordera; s’ha impermeabilitzat el sòl de la conca amb construccions; s’ha construït el passeig de S’Abanell sobre la mateixa platja; s’ha més o menys canalitzat la desembocadura del riu, dirigint els sediments d’una manera diferent de com era la desembocadura natural; s’han tret molta sorra del davant del delta per regenerar platges, creant un enorme esvoranc que modifica les corrents, etc.

Totes aquestes actuacions s’han fet, bé per particulars amb o sense permís, bé per diferents estaments públics sense cap connexió entre ells (d’aquí la frase Gestió Desintegrada del títol de l’article).

Impactant les previsions de com les platges del delta es modificaran els propers anys si no fem res. A Malgrat, la platja davant del poble augmentarà notablement, mentre que, a la zona dels càmpings, la seva erosió serà catastròfica per aquests negocis. Potser seria el moment de prendre’n consciència.

Tenim un coneixement que no teníem fa anys de com gestionar de manera adequada el delta. Ho hauríem d’aprofitar. Però em sembla que no ho farem: d’una part, cadascú defensarà la seva petita parcel·la de poder (ajuntaments, ACA, Generalitat, Ministeri), i d’altra part, el poder dels diners es continuarà imposant, com ho ha fet fins ara, quan s’hagi de prendre una decisió que perjudiqui els interessos particulars d’algú.

Les emissions de CO2 de l’any 2018

Segons l’Agència Internacional de l’Energia, les emissions de CO₂ a l’atmosfera relacionades amb la producció d’energia de l’any 2018 han sigut de 33.200 milions de tones, l’emissió més alta de la història. 

L’augment tant important d’aquestes emissions ha sigut degut a l’augment de la utilització de combustibles fòssils. Des del 2013 al 2016, malgrat l’augment del consum d’energia, les emissions gairebé no havien augmentat. Aquesta dissociació entre l’augment de la producció d’energia i el de les emissions de CO₂ va ser principalment el resultat de fortes millores en eficiència energètica i de desplegament de tecnologies baixes en carboni, el que va provocar una disminució de la demanda de carbó. Però la dinàmica va canviar el 2017 i el 2018. No es va aconseguir el creixement econòmic per una productivitat energètica més elevada, sinó que les opcions més baixes en carboni no es van incrementar prou ràpidament per satisfer l'augment de la demanda.

D’altra banda, la concentració de CO₂ a l’atmosfera ha passat de 407 a 409 parts per milió (ppm). Tenint en compte que venim d’una concentració de 316 ppm l’any 1958, l’augment és molt important, i ja comença a tenir conseqüències observables.

Es a dir, queda clar que, per ara, les amenaces de l’escalfament global degut a l’augment de la concentració de CO₂ a l’atmosfera no semblen tenir cap importància pràctica sobre la manera com ens estem desenvolupant. I després volen que siguem optimistes.

La desigualtat i les seves conseqüències

Fa uns mesos, el geògraf i escriptor Jared Diamond publicava un article molt interessant sobre la desigualtat. Sabem que als països desenvolupats la desigualtat interna no fa més que augmentar, els rics ho són cada vegada més, i les classes mitjanes s’estan empobrint. Com a conseqüència, el nivell de vida mitjà no solament no augmenta, sinó que està disminuint; els nostres fills probablement viuran pitjor que nosaltres, almenys pel que fa al PIB per persona.

D’altra banda, la desigualtat a nivell mundial està disminuint. Els països subdesenvolupats van augmentant, molts d’ells, el nivell de vida de la seva població. A la majoria d’aquests països, l’augment del nivell de vida és un objectiu principal de la seva política. Però milions de persones d'aquests països no s’esperen quietes a veure si el seu govern els pot oferir nivells de vida més alts durant la seva existència. Al contrari, busquen estils de vida millors immigrant a països desenvolupats, amb o sense visats: especialment a Europa occidental, Estats Units i Austràlia. Venen especialment d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. L’emigració no para. Les guerres i el terrorisme, tampoc.

Ens hem de preguntar si serà possible que tothom aconsegueixi el somni de l’estil de vida del món desenvolupat. Trobarem la resposta fent alguns càlculs senzills.

Un consum mitjà per persona significa la quantitat de petroli i altres recursos que la persona mitjana consumeix a l’any. Als països rics, aquestes taxes són molt més altes que als països pobres. Si multipliquem la població actual de cada país per la taxa mitjana de consum per persona per un recurs, per exemple, el petroli, i sumem aquestes quantitats a tot el món, la suma resultant és la taxa de consum actual del món d'aquest recurs.

Si fem aquest càlcul perquè tots els països en desenvolupament aconsegueixin taxes de consum com la dels països desenvolupats trobarem el consum total d'un món on tothom hagi assolit el nivell de vida dels països desenvolupats. El PIB és un bon indicador del consum da cada país.

Segons dades del Banc Mundial, el PIB (Producte Interior Brut) per càpita (corregit per la paritat del poder ce compra – PPP) total mundial de l’any 2017 ha sigut de 16.910 $. Si dividim els països entre els que tenen un PIB per càpita de menys de 35.000 $ i els que el tenen de més de 35.000 $, trobem que a la primera categoria hi ha 6.220 milions de persones, amb un PIB per càpita mitjà de 11.500 $, mentre que a la segona categoria hi ha 1.050 milions de persones, amb un PIB per càpita mitjà de 51.100 $. (A les dades del Banc Mundial hi ha alguns països, com Veneçuela, Síria, Somàlia i altres de menys importants dels que no hi ha valors del PIB de l’any 2017)

Si detallem per països o zones, el PIB de 2017 per càpita, corregit pel PPP), trobem:

País	Habitants	PIB 2017 per càpita(corregit pel PPP) en $
Xina	1.386.000.000	16.760
Índia	1.339.200.000	7.060
Amèrica llatina	644.100.000	15.310
USA	325.700.000	60.200

(Aquestes dades no es corresponen exactament amb les del gràfic d'evolució del PIB per càpita, ja que són en $ corrents del 2017, mentre que el gràfic està fet en $ del 2011)

A Espanya, aquesta xifra és de 38.000 $.                 

Ara mateix al món som, sobre el planeta, uns 7.500 milions de persones. Si els 6.220 milions que tenen un PIB inferior a 35.000 $ han d’arribar al nivell de vida dels que en tenen més, passaran de 11.500 a 51.100 $ per càpita, és a dir, augmentaran el seu consum en 4,5 vegades. Multiplicant 6.220 milions per 4,5, troben un consum equivalent a més de 27.000 milions de persones. Si, entretant, els 1.050 milions de persones que tenen un PIB per càpita superior a 35.000 $ mantenen el seu nivell de consum, ens trobarem amb un equivalent a una població  mundial de prop de 28.000 milions de persones amb la distribució actual de les taxes de consum. 

Alguns optimistes afirmen que la Terra pot donar suport a 9.500 milions de persones amb el consum actual. Però cap optimista no ho és prou per afirmar que el món pot donar suport a l’equivalent a 28.000 milions de persones.

Prometem als països en vies de desenvolupament que si adopten bones polítiques, com ara un govern honest, també podran gaudir de la riquesa, però aquesta promesa és una broma pesada. El món no conté suficients recursos. Ja tenim dificultats per donar suport a un estil de vida del món desenvolupat, quan només uns 1.000 milions de persones del món l’han assolit.

Sovint diem que el fet que el consum cada vegada més gran a la Xina i a altres països en vies de desenvolupament és "un problema" i desitjaríem que aquest "problema" no existís. Per descomptat, persistirà: la gent dels altres països vol gaudir de les mateixes taxes de consum que nosaltres. No ens escoltaran si els diem que no facin el que ja fem nosaltres, i tindran tota la raó. L'únic resultat sostenible pel nostre món globalitzat, si volem evitar el terrorisme, l’emigració descontrolada i les guerres, és què les taxes de consum siguin gairebé iguals a tot el planeta. Però no es pot elevar el món en desenvolupament al nivell actual del món desenvolupat.

Això garanteix que acabarem en un desastre? Molt probablement. Però podríem tenir un resultat estable en què tots els països convergissin a les taxes de consum per sota del que ara gaudeixen les nacions desenvolupades. Segurament que no estarem d’acord en sacrificar els nostres nivells de vida en benefici d’aquestes altres persones. Però les realitats dels nivells de recursos mundials garanteixen que la nostra forma de vida canviarà, ens agradi o no. Hi ha realitats que no es poden obviar.

Tot això pot semblar molt alarmant, però potser no ho és tant. Les taxes de consum i el benestar, encara que estiguin relacionats, no estan estretament units. Molts consums són inútils i no contribueixen a la qualitat de vida. Haurem de canviar i, si no ho fem per nosaltres mateixos, ens canviaran per força.

La veritat és que, dins de les nostres vides, les taxes de consum per càpita al món desenvolupat seran més baixes del que són ara. L’única pregunta és si arribarem a aquest resultat mitjançant mètodes de la nostra elecció o per mètodes desagradables que no seran de la nostra elecció. També és cert que dins de les nostres vides, les taxes de consum per càpita als països en desenvolupament ja no seran 4,5 vegades inferiors a les dels països desenvolupats, sinó que estaran gairebé igualades.

Jared Diamond veu el nostre món com una cursa de cavalls entre un cavall de destrucció i un cavall d’esperança. La cursa no és normal, en la qual els dos cavalls corren a una velocitat constant. En canvi, és una carrera accelerada exponencialment en la que cada cavall corre més i més ràpidament. Dins d'unes dècades sabrem quin dels dos cavalls haurà guanyat la cursa.

Evidentment, cap dels polítics actuals no ens parlarà mai d’això.

Malgrat 1919 - Permís per ampliar l’habilitació de la platja pel cable de les mines de ferro

La Vanguardia del 15 de març del 1919 publicava una Real Ordre per ampliar l’habilitació de la rada de Malgrat pel pas del cable de transport del mineral de les mines de ferro.

És curiós que aquesta ampliació es publiqués quan la mina ja havia tancat.

Viatge en tren

Val a dir que sempre m’ha agradat viatjar en tren, encara que, de vegades, el trajecte se m’ha fet llarg, llarguíssim. Recordo quan, dos dies abans de Nadal, l’any 1966, vaig agafar el tren de nit a l’estació de França per anar a Còrdova a fer el que em restava de mili. Un tren atapeït, on encara que tingués un seient reservat (i pagat per l’estat) de segona classe, ens anàvem rellevant per seure, ja que hi havia molta gent que anava dreta. En arribar a Chinchilla, la noia amb qui més o menys anàvem compartint el seient, va baixar. Feia molt de fred: “Chinchilla, la ciudad donde se hielan las palabras”, em va dir, a manera de comiat. Cada vegada que passo per Chinchilla, que és bastant sovint, recordo aquesta frase. Vaig arribar a Còrdova cap a les quatre de la tarda del dia següent.

Per això admiro en Kim Jong Un, aquest xicot que governa a Corea del Nord, que no s'ho ha pensat gens quan va haver de decidir com anava a la reunió amb el president Trump a Hanoi, a uns 4.000 km de Pyongyang, que és on ell viu: hi anirà en tren. No un tren qualsevol, sinó un tren blindat. Un tren que pesa tant que no pot anar, diuen, a més de 80 km per hora. I resulta que 4000 dividit per 80 fan 50. Amb el tren a tota velocitat, trigaria 50 hores per arribar al seu destí. Probablement en trigarà més.

A diferència del meu viatge a Còrdova, no és previsible que el mestre Kim hagi de compartir seient amb ningú. Ni que ningú s’acomiadi d’ell quan baixi a una estació del camí. Ell s’ho perd.

Però el que sí trobo admirable és que s’estimi més passar dos dies i mig dins d’un tren que agafar un avió. En això ens assemblem: no perquè a un servidor li faci por l’avió, sinó perquè el plaer de viatjar en tren és, al meu parer, infinitament superior al de fer-ho en avió, sempre que no tinguis massa pressa.

La insuportable levitat del ser

El numeret que es va muntar ahir davant de la casa del senyor Puigdemont a Bèlgica per part de la senyora Arrimadas i altres comparses del seu partit hauria estat divertit si l’hagués fet en Boadella, però el problema és que el va fer una candidata a diputada al Congrés. Una candidata al Congrés que, fa tres setmanes, declarava que la seva prioritat era ser presidenta de la Generalitat. Una política que, davant la greu situació en la que viu Catalunya, ja que segons ella se l’hi ha d’aplicar l’article 155 de manera total, se’n va a Madrid. Una líder d’un partit que va ser el més votat a les darreres eleccions al Parlament, però que no va gosar presentar-se a la investidura ni per presentar el seu programa de govern, si és que en té cap. Des que va guanyar les eleccions, la seva activitat política s’ha limitat a treure llaços grocs.

Què hi va fer aquesta senyora a Bèlgica? Una foto, unes paraules als mitjans de comunicació, deu minuts de show mediàtic. El que deia Cervantes:

Y luego, in continente,

caló el chapeo, requirió la espada,
miró al soslayo, fuese y no hubo nada.

La comèdia d’ahir de la senyora Arrimadas és un exemple clar de la insuportable levitat del ser. Si en Milan Kundera l’hagués conegut, probablement l’hauria fet protagonista de la seva novel·la.

Baixades d’impostos

Dèiem l’altre dia que el conseller d’hisenda de la Junta d’Andalusia, quan li van preguntar quins eren els seus plans per baixar els impostos, tal com el nou president Moreno Bonilla havia promès durant la campanya electoral, va confessar que no en tenia cap, ja que, referint-se a aquestes promeses, va afirmar: “això és un llenguatge, una forma d'expressar-se durant una campanya electoral”.

Doncs bé, ahir mateix, el president del PP, partit al que pertanyen tant el president com el conseller d’hisenda de la Junta andalusa, afirmava que el seu partit ja té un pla dissenyat per governar Espanya que, en matèria econòmica, buscarà afavorir la competitivitat de les empreses i impulsar una “revolució fiscal”, “baixant tots els impostos”. “Hi haurà una revolució fiscal a Espanya perquè on estan més bé els diners és a la butxaca dels contribuents”.

Va detallar aquesta “revolució fiscal”: limitar l’IRPF al 40% i l’impost de societats al 20%, i suprimir els impostos de successions, donacions, patrimoni i dels actes jurídics documentats. Tot un programa, del que no va xifrar els resultats, i que està dissenyat, no per afavorir la majoria dels contribuents, que ni paguen el 40% d’IRPF, ni tributen com a societats, i que no tenen un patrimoni tan important com per pagar impostos de successions, donacions o patrimoni, sinó per afavorir el 10% més ric de la població, que són els que, de manera més o menys legal, financen el seu partit.

No ens enganyem, això no és més que un llenguatge, una forma d'expressar-se durant una campanya electoral. O potser no, ja que es tracta de baixar impostos als que més tenen. I això sí que es troba, ara que està de moda l’expressió, a l’ADN del Partit Popular. En diuen neoliberalisme, i té com a resultat retallades a les prestacions de l’estat del benestar.

Mentiders compulsius

El nou govern andalús és, diuen, un govern liberal, format pel PP i per Ciutadans. Va guanyar les eleccions al parlament andalús fa poques setmanes, duent dues promeses importants: baixar els impostos dels andalusos i creant 600.000 llocs de treball. La primera promesa és una qüestió eminentment liberal, almenys dels liberals que s’han quedat ancorats al passat: el seu “leit motiv” és que els diners estan millor en mans del ciutadà que en mans del govern. Això repeteixen, dia sí i dia també, els líders nacionals d’aquests dos partits, els senyors Casado i Rivera, que, en contra de totes les evudències, tenen una fe cega en les baixades d'impostos.

Doncs bé, al senyor Rogelio Velasco, flamant conselles d’Economia del govern andalús, li van preguntar com pensava a abordar el Govern andalús la promesa que va fer en campanya el president andalús, Juanma Moreno, de crear 600.000 llocs de treball i de portar a terme una baixada massiva d'impostos. La seva resposta va ser clara, referint-se a aquestes promeses: “Això és un llenguatge, una forma d'expressar-se durant una campanya electoral”.

El bon home va reconèixer que el seu cap va mentir durant la campanya electoral. Ja sabíem que durant una campanya electoral es diuen moltes mentides, però, quan després les promeses no es poden complir, dissimulen, diuen que no sabien que les finances públiques estaven tant malament, o coses per l’estil. Però aquesta és la primera vegada que sento que un polític reconeix que durant les campanyes electorals es diuen moltes coses per enganyar el votant, sabent que després, si es guanyen les eleccions, es farà exactament el contrari del que s’ha promès.

Això és un avís per a navegants per les properes eleccions, on tant el PP com Ciutadans, liberals, ens estan dient que baixaran els impostos. I això, en un país que té una pressió fiscal més baixa que la dels altres països del nostre entorn, només vol dir una cosa: faran exactament el contrari i, a més, molt probablement augmentaran les retallades.

2018, el quart any més càlid de la sèrie històrica

Les anàlisis de temperatura de la NASA incorporen mesures de temperatura de la superfície de 6.300 estacions meteorològiques, observacions de les temperatures de la superfície del mar basades en vaixells i boies i mesures de temperatura de les estacions d'investigació antàrtiques.

Aquestes mesures sense processar s'analitzen per diversos organismes, entre els quals figura Goddard Institute for Space Studies (GISS), que utilitza un algoritme que considera la diferent densitat d'estacions de mesura a les diverses parts del planeta i els efectes de les illes de calor urbà que podrien esbiaixar les conclusions. D'aquests càlculs es dedueixen les anomalies de temperatura mitjanes prenent com a referència de 1951 a de 1980.

A causa de que les ubicacions de les estacions meteorològiques i les pràctiques de mesurament canvien al llarg del temps, la interpretació de les diferències de temperatura mitjana globals específiques any a any té algunes incerteses. Tenint en compte això, la NASA estima que el canvi mitjà global de 2018 té una precisió de de 0,06 °C, amb un nivell de certesa del 95%.

Un altre organisme que analitza les dades sense processar de la NASA és la National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA). Els científics de la NOAA utilitzen un període de referència diferent (base 1901 - 2000) i una interpolació diferent per les regions polars i altres regions del planeta pobres en dades.

Per a l'any 2018, l'estimació de GISS és d'una anomalia de +0,83 °C. Es tracta del quart any amb una major temperatura global des que es tenen mesures. L'hemisferi nord ha tingut una anomalia de +1,01 °C: es tracta també del quart any amb més temperatura. A l'hemisferi sud l'anomalia ha estat de +0,66 °C, igualment el quart any amb més temperatura des de 1880.

L'estimació de la NOAA per a l'any 2018 és d'una anomalia de +0,79 °C, el quart any amb major temperatura de la sèrie històrica. L'anomalia de l'hemisferi nord ha estat de +0,92 °C i la de l'hemisferi sud de +0,65 ° C; en tots dos hemisferis ha estat el quart any més càlid des del 1880.

En ambdues sèries de dades, la tendència des de 1980 fins 2018 és d'un augment de 0,17 °C per dècada.

Cada cop es confirma més que l’escalfament global és una realitat, no una teoria.

De banderes i de ciutadans

Diumenge passat hi va haver manifestacions a Terol i a Santiago en defensa d’una sanitat pública de qualitat. Aquestes manifestacions no van estar a la portada de cap diari important.

 Diumenge passat hi va haver una manifestació a Madrid per la unitat d’Espanya, que tots els diaris importants duien a la primera plana.

 Les dues manifestacions de Terol i de Santiago defensaven el benestar dels espanyols, la de Madrid defensava una idea d’Espanya.

 Al congrés dels diputats, el president del PP acusava al president de govern de traïdor a Espanya, mentre que el seu partit i el de Ciutadans boicotegen, a la mesa del mateix congrés, la discussió de la llei de l’eutanàsia, que podria evitar el sofriment de molts espanyols en fase terminal.

 Es discuteixen els pressupostos del govern central, més favorables als ciutadans de Catalunya que els dels darrers anys, i els partits dits independentistes probablement els tombaran perquè des de Madrid, el govern no s’avé a parlar de l’autodeterminació de Catalunya.

 Exemples de com molts polítics i no pocs periodistes pensen que la bandera (espanyola o catalana, tant s’hi val) és més important que el benestar del ciutadà.

 Des de la meva posició de vell jubilat, que era partidari de la independència de Catalunya des d’abans que molts dels polítics actuals tinguessin ús de raó o fins i tot haguessin nascut, penso que el benestar del ciutadà ha d’estar per sobre de les idees de Catalunya i d’Espanya que uns i altres puguin tenir. Lamentablement, aquí i allà, estem dirigits, política i mediàticament, per gent que pensa que la pàtria està per sobre dels ciutadans. En comptes d’avançar, estem reculant.

Turisme i misèria

La renda familiar disponible bruta per habitant (RFDB) per comarques de l’any 2015, segons publica l’Indescat, ens mostra algunes sorpreses, ja que entre les comarques amb menys RFDB, és a dir, amb més pobresa per habitant, hi trobem comarques que sempre hauríem considerat com més aviat riques, com poden ser l’Alt i el Baix Empordà, la Selva, la Cerdanya o la Vall d’Aran. El Maresme es troba entre el primer terç de les comarques més afavorides.

Però si analitzem el Maresme més a prop, veiem que els municipis de l’Alt Maresme tenen una RFDB molt més baixa que els del Baix Maresme. Malgrat, Calella, Tordera i Pineda són a la cua dels municipis del Maresme.

Finalment, si prenem els municipis del nostre entorn, des de Calella fins a Tossa, i comparem les seves RFDB amb els percentatges que els serveis representen per la seva economia, ens trobem que, d’una part, els dos municipis amb menys percentatge de serveis, perquè tenen més indústria (Malgrat i Palafolls) són els que tenen més RFDB, i, d’altra part, Lloret, amb un percentatge molt alt de serveis, és el municipi que té una RFDB més baixa, i amb diferència.

Què vol dir tot això? Senzillament, que els municipis on el pes del turisme és important són els que tenen, grosso modo, una renda familiar disponible més baixa. I és natural, ja que els llocs de treball generats pel turisme acostumen a tenir uns sous baixos (la majoria requereixen poca formació) i, sobre tot als llocs on el turisme és estacional, aquests llocs de treball no es necessiten durant tots els mesos de l’any.

És una llàstima que l’Indescat, quan desglossa l’economia de cada municipi, no separi el turisme del total de l’apartat serveis. Llavors podríem fer una estadística molt més acurada sobre la relació entre l’activitat turística i la renda familiar. Però amb les dades de que disposem és força evident que, almenys al nostre país, com més turisme, sobre tot si és un turisme de sol, platja i de "low cost", més misèria.