Perque unís, guañén

Ara resulta que el políglota màxim de la nació, el senyor Mariano Rajoy i Brey, se’ns posa romàntic i diu que ens estima molt, i ho diu en català. Li perdonarem l’accent, i li agraïm la bona voluntat.

Però diuen que “fets i no paraules”, i perquè el senyor Mariano ho entengui, “obras son amores, y no buenas razones”. Les paraules, molt boniques, els fets, no tant. Si agafem el percentatge de la inversió estatal territorialitzada que s’ha pressupostat anualment per Catalunya, el resultat és decebedor. Catalunya té el 15,8 % dels habitants d’Espanya, i el seu PIB és el 18,8 % del total espanyol. Bon any mal any, si no ens estimessin tant però fossin raonablement justos, el percentatge de la inversió territorialitzada corresponent a Catalunya hauria d’estar entre aquestes dues xifres. El gràfic és parlant.

Durant l'època del senyor Aznar López (pressupostos 1997 – 2004), aquest percentatge va ser, en mitjana, del 12,6 %.

Durant la del senyor Rodríguez Zapatero (pressupostos 2005 – 2011), va ser del 15,0 %.

Quan ha governat el senyor Rajoy Brey (pressupostos 2012 – 2016), la mitjana corresponent a Catalunya ha caigut al 10,6 %.

Units, guanyem, ens diuen. Però no especifiquen qui guanya.

Independència i Déu

Ara sí que l’hem fet grossa. Resulta que a València, el bisbe-cardenal Cañizares ha convocat rogatives per la unitat d’Espanya. De la mateixa manera que els indis s’encomanaven a Manitú i els cristians, abans que hi hagués l’home del temps, s’encomanaven al Senyor quan feia temps que no plovia, a València s’encomanen a Déu per preservar la sacrosanta unitat d’Espanya. Com si a Déu li importés el més mínim aquesta qüestió.

De la mateixa manera que les rogatives perquè plogués tenien un percentatge d’èxit molt relatiu, és d’esperar també que les rogatives per preservar la unitat d’Espanya tinguin el mateix èxit. Però, de la mateixa manera que un conseller del tripartit, declaradament ateu, es va encomanar a la Moreneta perquè plogués quan hi va haver la darrera sequera a Catalunya, i va ploure, no hem de menystenir la possibilitat que les instàncies superiors escoltin al bisbe de València i els seus fidels.

De manera que recomanaria a les senyores Forcadell i Casals, als senyors Mas, Romeva i Junqueras, i fins i tot a l’entrenador de futbol que tanca la llista de Junts pel Sí, que es vestissin de sac i, descalços, pugessin a peu a Montserrat per fer rogatives per la independència de Catalunya, per contrarestar les rogatives valencianes. L’experiència demostra que si l’èxit de les rogatives a Déu és molt relativa, les rogatives a la Moreneta tenen un èxit assegurat.  

Malgrat 1915 – Topada de trens

El dia 21 de setembre de 1915 es va produir una topada de dos trens a la vora de Malgrat, segons ressenyava La Vanguardia del dia 24 del mateix mes.

Malgrat 1915 – Carretera de Blanes

La Vanguardia del dijous 23 de setembre de 1915 publicava que la Mancomunitat de Catalunya, presidida pel senyor Prat de la Riba, es va reunir. Un dels temes tractats va ser el referent a la carretera de Malgrat a Blanes. Aquesta carretera va ser l’obra de la seu.

L’extensió del gel marí

Mentre aquí estem atrafegats amb les nostres polítiques locals o amb el problema dels refugiats de les guerres que hem contribuït a que es produeixin, la naturalesa continua al seu ritme indiferent a les nostres misèries.

Així, l’extensió del gel marí àrtic ha arribat al seu mínim anual el passat 8 de setembre, assolint una extensió de 4,34 milions de km², segons la Universitat de Colorado Boulder.

L’extensió mínima del gel marí àrtic ha anat disminuint, ja que a la dècada dels 80 era de 6,96 milions de km, i els darrers sis anys ha sigut de 4,48 milions de km², un 35 % menys. Pel que fa a l’extensió màxima, era de 16,04 milions de km², mentre que els darrers sis anys ha sigut de 14,80 milions de km², un 8 % menys.

El gel marí àrtic disminueix, en valors relatius, més de pressa a l’estiu que al hivern. És possible que d'aquí a alguns anys, l'Artic quedi lliure de gel a l'estiu.

Si anem a l’altre banda del món, el gel antàrtic ha arribat a la seva extensió màxima el passat 5 de setembre, assolint els 18,45 milions de km², segons la mateixa universitat.

A l’oceà Antàrtic, al revé que a l'Àrtic, l’extensió del gel marí augmenta: l’extensió mínima mitjana dels anys 80 era de 2,70 milions de km², i els darrers sis anys ha sigut de 3,17 milions de km², un 17 % més, mentre que l’extensió màxima, que en mitjana era de 18,62 milions de km², els darrers sis anys ha passat a 19,26, un 3 % més.

Tot això confirma que el gros del canvi climàtic s’està produint a l’hemisferi nord, i dins de l’hemisferi nord, a les regions polars.

Pensions i independència

Fa un parell d’anys, el Partit Popular publicava El Dret a Saber. Entre els diferents temes que va tractar hi estava el de que una Catalunya independent no podria pagar les pensions. Com a prova, donava les dades de que la Seguretat Social catalana havia tingut dèficit durant els anys 2010 al 2012, és a dir, que les prestacions (pensions majoritàriament) havien sigut més importants que les cotitzacions.

Com que al conjunt de l’estat també les prestacions havien sigut superiors a les cotitzacions, es va haver de recórrer al fons de pensions que s’havia anat alimentant abans de la crisi per poder anar pagant les pensions. Aquest dèficit ha continuat fins al 2014, segueix aquest any i previsiblement continuarà durant els propers anys fins que aquest fons s’esgoti.

De manera que, si una Catalunya independent no podria, segons el Partit Popular, pagar les pensions, el mateix passarà a Espanya.

Els amics de Junts pel Sí han publicat un full dient que les pensions estan més assegurades en un estat propi, el que en sí no es pot demostrar, com tampoc es pot demostrar el contrari. El que m’ha cridat l’atenció és que també diu que “des de que es tenen dades, la Seguretat Social té superàvit a Catalunya, mentre que a l’estat espanyol té dèficit”. I això no es correspon a la realitat actual. La Segureta Social té, des de fa uns quants anys, dèficit tant a Catalunya com a Espanya. El dèficit de la Seguretat Social catalana dels anys 2009 al 2011 (darrer any del que es tenen dades) és de 8.051 milions d’euros (suplement econòmic del País del 20.09.2015).

Amb una Catalunya independent, la Seguretat Social catalana seguiria tenint dèficit, encara que l’economia seguís igual. Com que es pot preveure que durant un temps l’economia tindria problemes per mantenir-se al nivell d’abans de la independència, és molt probable que el problema de les pensions s’agreujaria. Per pagar-les, s’hauria de recórrer al seu finançament mitjançant impostos.

Trobo contraproduent que es diguin coses que no es corresponen a la realitat. Des de fa cinc anys, a Catalunya les prestacions de la Seguretat Social són superiors a les pensions. La gent de Junts pel Sí ho saben o ho deurien saber. Dient que, des de que es tenen dades, la Seguretat Social té superàvit a Catalunya o bé ens menteixen o bé demostren que no coneixen la realitat.

En definitiva: Junts pel Sí = gent poc de fiar. Tant poc de fiar com el PP amb els seus pamflets del Dret a Saber. És una llàstima.

Els valors intangibles

Tots hem pogut seguir les mobilitzacions dels ramaders per aconseguir que els industrials lactis no els hi paguin la llet a un preu per sota dels seus costos de producció. Unes mobilitzacions que el govern, escudat en la lliure competència a què ens obliga Europa, contempla, no sé si impassible, però sí, almenys impotent. La lliure competència a la qual estem sotmesos per pertànyer a la Unió Europea impedeix que els països membres puguin actuar sobre els preus. Aquest problema de la llet s'ha accentuat ara que a Europa s'han suprimit els límits a la producció lletera, el que fa que s'hagi produït un excés d'oferta que baixa els preus, i les multinacionals comprin la llet a qui la ven més barata , tant és que sigui francesa, belga, espanyola o holandesa, ja que al cap i a la fi, totes són blanques.

Aquesta competència suposa per als nostres ramaders el tancament progressiu de les seves instal·lacions, el que porta a la ruïna a moltes famílies i fa que el camp quedi cada vegada més desert. És això el que volem: que tots ens anem a la ciutat, deixant un camp desert, sense activitat? Probablement, no.

Fa uns dies, el rector d’Ortigueira va publicar un escrit molt interessant sobre aquest tema. Entre altres coses, destacaré d'aquest escrit dos conceptes: "establir preus justos ha de ser un dret que ha de primar necessàriament", i l'acusació que estem governats pels “dirigents més formats i amb més estudis en macro i en microeconomia, però que són molt poc sensibles a la realitat concreta dels homes i de les dones que els van triar i dels que s’han convertit en depredadors".

La dificultat d'establir polítiques de preu just radica en que les societats de mercat com la societat actual varen aparèixer quan els "valors de canvi" (o sigui, els que es poden valorar en unitats monetàries) van triomfar sobre els "valors intangibles" (els que no es valoren en unitats monetàries). Per exemple, el preu de la llet és un valor de canvi, mentre que que el camp segueixi tenint població o que les famílies segueixin tenint una vida digna és un valor intangible. Aquests valors intangibles no compten per a l'economia neoliberal. Com diu el rector: "l'economia europea s'ha convertit en un monstre al servei d'una cosa deshumanitzadora i assassina".

França és probablement el país que més resistència ha ofert i segueix oferint a aquesta economia neoliberal europea, però per ara amb resultats molt magres. Al principi de la crisi econòmica, el llavors president Sarkozy va crear un grup d'experts per modificar el concepte de Producte Interior Brut (PIB), conscient que no mesura més que els valors de canvi, però que no dóna cap valor als valors intangibles, dels que França és una gran defensora. Per exemple, si es produeix un gran incendi forestal, aquest incendi augmenta, en comptes de disminuir, la riquesa comptable de la nostra societat. Sembla absurd i increïble, però així funcionen els criteris econòmics: per més arbres que es cremin, per més que el paisatge es tenyeixi de negre, per més que els animals morin de manera horrible entre les flames, no es perd cap valor de canvi, perquè el paisatge, els arbres i els animals tenen un valor de canvi nul, mentre que el combustible dels avions i dels vehicles antiincendis té un valor de canvi molt elevat, i els treballs de reconstrucció que es puguin fer posteriorment, també, de manera que, amb cada incendi, el PIB augmenta.

Un exemple de valor intangible el tenim en la llei de la Generalitat que posa traves a la creació de grans superfícies comercials a poblacions petites, per preservar el comerç local, considerat com un bé intangible. El govern central ha recorregut la llei, ja que, d'acord amb la valoració nul·la dels valors intangibles, pot posar pals a les rodes del creixement del PIB.

Cada vegada sembla més clar que, perquè una economia funcioni al servei de la gent i no la gent al servei de li economia, caldrà donar un valor econòmic a aquests valors intangibles que avui en dia no el tenen. Però l'empresa no serà fàcil, ja que el lema imperant en la nostra societat és que, per maximitzar el valor de canvi dels teus productes no has de tenir en compte el valor dels intangibles. Cal tenir clar que fa tres-cents anys van aparèixer les societats de mercat, quan els valors de canvi van triomfar sobre els intangibles, i el benefici (la plusvàlua) va adquirir un poder únic i absolut sobre les accions dels éssers humans. I això és i serà molt difícil, si no impossible, de corregir.

Europa

Quan, aviat farà trenta anys, vam entrar a la Unió Europea, un, que també tenia trenta anys menys que avui, es pensava que entravem a un club que ens permetria progressar, no només des del punt de vista econòmic, sinó també des del punt de vista polític, democràtic.

Malauradament, les coses no han passat exactament com les esperàvem. Al principi vam rebre diners europeus que ens van permetre de fer passeigs marítims i altres coses d’una utilitat més o menys dubtosa, mentre ens anàvem retardant en la construcció de depuradores i altres investiments que poguessin millorar el nostre medi ambient i modificar l’economia del país. De tots és sabut que es van llençar a les clavegueres la majoria de les ajudes europees a un país, Espanya, tenia un retard econòmic molt marcat. Com que això era Espanya, vam trobar relativament normal que l’administració dels diners es fes d’una manera irracional i contribuís a emplenar les butxaques dels de sempre.

Però el problema es va anar complicant amb la deriva neolliberal d’Europa i amb la creació d’aquest monstre al que anomenem euro. A més, la Unió Europea va anar augmentant els seus membres fins a convertir-se en una entitat totalment ingovernable. No m’estranya gens que molts anglesos en vulguin sortir.

La darrera ha sigut l’elecció del que va ser primer ministre de Luxemburg com a president da la Comissió, quan Luxemburg va “distreure” milers de milions d’impostos que moltes multinacionals haurien d’haver pagat als països on exercien les seves activitats: tot molt europeu i molt solidari.

Europa, d’una manera o d’una altre, va recolzar les guerres d’Irak, de Líbia i de Síria, amb les terribles conseqüències que estem vivint ara mateix, amb el problema dels refugiats de guerra, als que Europa tracta de la manera que veiem un dia sí i l’altre també.

A Europa, com diu la vinyeta d’avui del Roto, tanquem la muralla al perseguit i al que passa gana, mentre l’obrim al banquer i al lladre. Si algun dia Catalunya fos independent (que ho dubto), si us plau, fem com volen fer molts anglesos, i fugim d’aquesta Europa.

El toro de la Vega

Un any més, una colla de salvatges han torturat un toro fins a la seva mort. Això passa, cada any, a la castellana ciutat de Tordesillas, i en diuen “tradició”. He llegit que aquesta tradició ve de que a una noble tordesillana un toro li va matar un fill, i la seva resposta va ser la de que cada any es matés un toro de la manera més dolorosa possible.

Aquest any, la mort del pobre animal ha estat declarada nul·la perquè “s’ha incomplert el reglament”. La tortura, com passava amb la Inquisició, també té els seu reglament.

El que ha matat el toro es diu Fran Alcalá, i, segons els diaris, ja és un ídol local, el que diu molt de com són la majoria dels habitants de Tordesillas.

Mentrestant, un partidari d’aquesta “tradició” ha donat una garrotada a un periodista.

L’alcalde de Tordesillas és membre del Partit Socialista. Una raó de pes per no votar aquest partit, incapaç d’imposar a un dels seus que no permeti ni subvencioni aquesta barbaritat.

Aquesta crueltat castellana és un argument més per fugir d’aquesta Espanya que accepta que es digui que la tortura és cultura.

Les emissions de CO2 de l’any passat

BP ha publicat el seu Statistical Review of World Energy Report 2015 en el que, entre altres moltes dades, calcula les emissions de CO₂ degudes a la combustió de combustibles fòssils.

Aquestes emissions estan calculades amb les següents bases:

Petroli: 73.300 kg de CO₂/TJ

Gas: 56.100 kg de CO₂/TJ

Carbó: 94.600 kg de CO₂/TJ

Amb aquestes bases de càlcul, les emissions de l’any 2014 han sigut de 35.499 milions de tones, un 0,5 % superior a les emissions de 2013 y un 56 % superior a les emissions de l’any 1990.

El primer emissor es la Xina, amb un 27 % de las emissions totals, seguida dels Estats Units, amb un 17 %.

Malgrat 1915 – Nova imatge per l’església

El dimecres 15 de setembre de 1915, La Vanguardia publicava la notícia de la benedicció d’una nova imatge de la Verge del Carme a l’església.

Malgrat 1915 – Naufragi

La Vanguardia del dimecres 8 de setembre de 1915 portava que van arribar a Barcelona els tripulants d’un vapor que va naufragar. Entre els nàufrags rescatats hi havia dos malgratencs. 

Potser no tots som imbècils

Després d’escoltar les penoses explicacions del senyor Artur Mas sobre el finançament il·legal de CdC (similars a les del senyor Mariano Rajoy sobre el del PP), de sentir a dir al senyor García Albiol que s’havien acabat les bromes al sortir de presentar al Congrés la reforma del Tribunal Constitucional, i de llegir l’article del senyor Felipe González dirigit als catalans, ja havia perdut tota esperança sobre la intel·ligència del personal. Menys mal que els dijous, el senyor Suso del Toro escriu el seu article al Diario.es, que et permet pensar que no tothom és imbècil a aquest país i que encara hi ha algú que no pensa que els seus conciutadans són retardats mentals.

La crisis nacional, disparate a disparate

Hace unos días el periódico El País publicaba en portada una carta A los catalanes de Felipe González y no le hizo ningún favor al expresidente. Decía ser “a los catalanes”, pero no lo era; era contra esos catalanes que quieren la independencia e iba dirigida realmente a los españoles no catalanes.

La carta del expresidente del Gobierno no pretendía que quienes hoy desean independizarse de esta España reconsiderasen su postura sino descalificarlos a ellos y a sus dirigentes ante la ciudadanía española. Porque es imposible que alguien pretenda realmente convencer a otras personas faltándole al respeto y ofendiéndolas. González dice escribirle a personas que participan de lo que llama “lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado”. Es decir, a fascistas seguidores de Mussolini o nazis seguidores de Hitler. Escojan ustedes.

Ni que decir tiene que Mussolini y Hitler sumados son el president Mas, que los tiene engañados “el señor Mas engaña a los independentistas y a los que han creído que el derecho a decidir (…)”, y seducidos, ”en realidad tratan de llevaros, ciudadanos de Cataluña, a la verdadera “vía muerta” de la que habla Mas (…)”. Y se pregunta: “¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?” Impresiona que quien fue presidente del Gobierno de España tantos años se refiera a la sociedad catalana de forma tan descalificadora y despreciativa y a la propia Catalunya con tal menosprecio. Es prácticamente imposible que desconozca las características y las capacidades de esa población y de ese país, es imposible que sea tan ignorante, que no haya estado alguna vez allí en tantos años. Hay que entender que los descalifica para ponernos a los demás ciudadanos en su contra.

González hace que resulte incomprensible a estas alturas defender en Catalunya a un PSOE que, empezando por el secretario del PSC, respalda sus palabras. Y desde luego nadie que viva allí y que no esté cegado por la ideología o la ira puede compartir tales disparates, aunque cuesta ser ciudadanos libres y no súbditos engañados en medio de esta guerra sucia. Las mentiras contra el rival pretenden despertar animadversión personal, destruyen la democracia y son formas de la política autoritaria, que utiliza el odio para conservar el poder.

González se muestra como alguien perdido en la historia, o más bien en su historia, y tan desorientado que hace daño a ese país al que dice querer servir. Le falta al respeto al mismo cargo que ejerció y que invoca cuando ofende a una parte de la población a la que representó y sobre la que gobernó, pero también nos ofende a los demás cuando nos toma por tontos. Su propósito de hacer propaganda innoble y no de razonar es tan evidente que no corresponde siquiera entrar a discutir el resto del argumentario de su carta, es pura guerra ideológica contra una facción contraria.

Es, por ello, lógico que ni siquiera se moleste en situar un asunto de Estado tan complicado y delicado en su verdadero contexto, en la dialéctica entre una parte de la ciudadanía catalana, que excede con mucho a los nacionalistas, y los poderes económicos, políticos y administrativos que detentan el Estado desde Madrid. Se puede estar de acuerdo o no con una parte u otra en un conflicto que comienza con boicots y recogidas de firmas anticatalanistas, que acabó con la sentencia del Constitucional por un voto y que desencadenó la rabia casi unánime de los catalanes que vieron como se cerraba cualquier camino a ser reconocidos como nación dentro de esta España. Pero la consecuencia es la crisis de Estado a la que se ha llegado.

La utilización por parte de la derecha española del nacionalismo españolista frente al nacionalismo catalanista, acompañado en parte por el PSOE en distintos momentos, ha conducido a un camino sin salida en el que el PP y el Estado se parecen mucho y en el que la máxima institución jurídico política, el Tribunal Constitucional, no solo se ha transformado en un instrumento puramente político sino que, además, está al servicio de un partido.

González avisa a los catalanes, pero también nos avisa a los demás: “Pueden creerme. No conseguirán, rompiendo la legalidad, sentar a una mesa de negociación a nadie que tenga el deber de respetarla y hacerla cumplir”. Se refiere a los actuales gobernantes, Rajoy, Fernández Díaz y al candidato del PP en Catalunya, García Albiol. Éste ya ha sacado la porra partidaria, es decir su Tribunal Constitucional. Su advertencia es tan ominosa como clara: “La broma se ha terminado”. Y es que, primero, hay que destruir la imagen del enemigo y, a continuación, se le golpea y se le mete preso. Ahora van a por éstos, aguarden en sus casas que ya vendrán por los demás.

Omitir, como hace González, esa cadena de hechos anteriores y ese contexto para tratar de ese conflicto es engañar descaradamente. Como lo es presentarse como valedor del reconocimiento político de Catalunya dentro de España. Además de hemerotecas, algunas personas tenemos algo de memoria y recordamos, por ejemplo, el 23F, lo que se pactó con los golpistas y sus consecuencias. Cualquier relato de lo ocurrido en esos días que omita que tras el golpe de Estado González y Guerra pactaron con la UCD de Leopoldo Calvo Sotelo la reforma del reglamento del Congreso, para que el grupo parlamentario del PSC se disolviera en el del PSOE, y que su Gobierno redactó inmediatamente una ley para disolver políticamente la autonomía, la LOAPA, que el propio Tribunal Constitucional de entonces declaró inconstitucional (aún no era el de Rajoy y Albiol).

La maniobra de hace unos meses para formar una coalición PP-PSOE no funcionó, la dirección actual será lo que sea pero vio que suponía su inmolación inmediata y la del propio partido, pero los entendimientos de hierro en torno de tres puntos, la Corona, el sistema de poder económico vigente y la estructura del Estado controlado desde la corte es evidente que existen.

Pero esos pactos de hierro no ocultan la evidencia: el fracaso del Estado. Y, lo más profundo y de dimensión histórica, el fracaso nacional español.

¿En qué momento comenzó esta crisis de Estado, en la segunda legislatura de Aznar, con el boicot al cava, cuando Rajoy comenzó a recoger firmas contra los catalanes, cuando Guerra sacó el cepillo, cuando tres magistrados del Constitucional acudieron a fumarse un puro al ruedo ibérico de la Maestranza sevillana, cuando Albiol entró en el Constitucional…?

¿Pero es que no hay otra España? ¿Y no la habrá nunca, es imposible? Pues entonces…

Els preus del petroli

Fa uns dies, La Vanguardia publicava un article sobre el preu del petroli. Tenia dos conceptes:

-         La baixada actual de preus és la més important des de fa 29 anys. Podem veure al gràfic que l’any 2008 hi va haver una baixada més important, de més de 140 $/barril a menys de 40, mentre que ara la baixada ha sigut de 110 a 40/50 $/barril

-         El petroli baixarà, molt probablement, fins a 10 $/barril. Això, ningú ho sap. Tant pot pujar com baixar encara més. Si baixa molt més del preu actual, serà molt mala senyal, ja que voldria dir que anem cap al col·lapse de l’economia.

En resum, un article ple d’incongruències. Es veu que va ser escrit el mes d’agost, on els especialistes del diari estaven de vacances.

Aquí podem veure el gràfic del preu del petroli Brent, el preu de referència a Europa, des de l’any 1987 (font: EIA, Agència Internacional de l’Energia)

El 3% de Convergència

A finals de febrer del 2005, ara fa deu anys i mig, el President Maragall pronunciava la cèlebre frase, referint-se a CiU: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3 %”. El President no tenia proves del que deia, pel que va retirar la seva acusació.

Ara, deu anys i mig després, la guàrdia civil entra a escorcollar una fundació de Convergència de Catalunya, CatDem, i la mateixa seu del partit, ja que cada vegada és més evident que alguna cosa hi havia de veritat a les paraules del President Maragall. La resposta de la part dels convergents no pot ser més pobre: “volen influenciar les eleccions del 27 de setembre”. Tenen raó, l’escorcoll s’ha fet ara, i no abans ni després, per influenciar el resultat de les eleccions, però això era d’esperar. Però aquest fet és secundari, ja que el problema és que, des de fa deu anys, es tenen sospites cada cop més fundades de que Convergència s’ha finançat il·legalment, enriquint de passada a alguns dels seus, sense que cap dels dirigents del partit hagi fet res per esclarir la veritat ni per evitar que això es continués produint. I, davant de tots els dirigents, el President Mas.

De la mateixa manera que considero indigne que el President del Govern central sigui sent en Rajoy, ja que era sabedor (o hauria d’haver-ho sigut) del finançament irregular del Partit Popular, i no solament no ha fet res per impedir-lo, sinó que l’ha negat reiteradament, considero indigne que el President Mas segueixi davant del Govern català, per les mateixes raons.

Ni el Partit Popular ni Convergència de Catalunya han estat condemnats per finançament irregular. Però ni un ni l’altre han presentat proves de que, havent-hi hagut molt probablement, per no dir segurament, finançament irregular als seus respectius partits, han actuat per denunciar-lo i per corregir-lo. Els seus presidents, doncs, haurien de dimitir. Encara que l’un sigui President del Govern espanyol i l’altre President del Govern català.

L’entrada de la guàrdia civil a una fundació relacionada amb Convergència i a la seva seu ha sigut planejada per entorpir les eleccions del 27 de setembre, però el fons de la qüestió és la irregularitat del finançament d’un partit polític, que els seus responsables no han sabut ni volgut denunciar i corregir. Això és el que realment posa pals a les rodes de les properes eleccions.

Malgrat 1965 – Atropellament mortal i torneig de bàsquet

La Vanguardia del diumenge 22 d’agost del 1965 portava dues notícies sobre Malgrat: la d’un atropellament mortal i la de la celebració d’un torneig de bàsquet.

Malgrat 1965 – Elecció de la Pubilla

El divendres 20 d’agost del 1965, el corresponsal de La Vanguardia, en Francesc Mateu Vergés, publicava la ressenya de l’elecció de la Pubilla 1965.

La meitat de Catalunya no està boja (l’altra meitat tampoc)

Molts poden pensar que a Espanya no queden persones intel·ligents, però no és veritat. Com a mostra, aquest article de Suso del Toro, publicat avui a eldiario.es.

La mitad de Catalunya no está loca (la otra mitad tampoco) 

Como no vivo en Catalunya, cuando busco información u opinión me encuentro expuesto a los medios de comunicación no catalanes que estos días más que nunca no paran de hablar de los catalanes. Por supuesto, tanto los informantes como los opinadores de esos medios hablan desde un mismo lugar y, con algunos matices, desde el mismo punto de vista. Es muy difícil poder oír las opiniones de esa mitad de catalanes que no solo pretende la autodeterminación, como desean los tres cuartos, sino que pretenden directamente un Estado propio. Excluir la opinión de esa mitad de catalanes que quieren la independencia cuando se habla precisamente de ellos solo se puede explicar de dos modos, o bien se censura su opinión conculcando la democracia o bien se les desconsidera como personas alienadas, locas.

Mi opinión, basada en un muy relativo conocimiento de ese país que me resulta tan curioso y que me ha enseñado cosas, es que no: los catalanes están muy cuerdos. Tanto los tres cuartos que desean la autodeterminación, como el cuarto que no la desea; tanto la mitad que pretende tener Estado propio como la mitad que no lo pretende.Aún más, creo que son una población mucho mejor informada que el resto de la población española y, por tanto, que sus deliberaciones las hacen con mejor criterio y sin engañarse tanto. En Catalunya es posible leer, oír y ver los medios de comunicación madrileños, esos que los ignoran, y además los medios catalanes. Además, una parte de los medios catalanes están a favor de una postura y otra parte de la contraria.

Claro que hay denuncias de periodistas sobre manipulación de los medios públicos catalanes a favor de una postura pero ¿qué habría que decir de la práctica totalidad de los medios públicos y privados españoles acerca de la manipulación informativa? Habría que denunciar la pura manipulación, pasando por la censura y el insulto.Y tampoco esos tres cuartos de la población que quiere autodeterminación ni la mitad que quiere independencia son más malvados que la media de la ciudadanía española, simplemente se hartaron. Mejor dicho, los hartaron.

Los hartó una España que ni siquiera aprendió a decir sus nombres: una España que ni siquiera se molestó en aprender a pronunciar el nombre del presidente de la Generalitat, del que hicieron un malvado de cuento infantil. Le llaman ‘Ártur’, parodiando un inglés mal hablado, en vez de Artur, simplemente. Ya eso resumiría la actitud de España hacia Catalunya, ni siquiera saben sus nombres para denigrarlos con propiedad. La hostilidad xenófoba hacia los catalanes parece algo tan natural porque se basa en la histórica ignorancia.


“Envuelta en sus harapos desprecia lo que ignora”

En la ignorancia y en la envidia. Solo la envidia explica que presidentes de autonomías traten con desprecio ofensivo a la población catalana, cuando si ellos existen, si existen sus autonomías es debido a la lucha democrática de las nacionalidades por su autogobierno. Y nunca, nunca, nunca han sentido el deber de dar unas educadas gracias.Como ahora denuncian que si los catalanes se independizan otras partes del estado perderían transferencias de dinero, pero nunca antes han sentido el deber de dar unas educadas gracias. Tampoco la cortesía es una virtud nacional. Pensaba titular este artículo “Cuando fui federalista”, pero no es exacto porque nunca lo fui. Desde hace cuarenta años me parece que no soy nada acabado en “ista”, a lo mejor hago mal. Nunca idealicé la Constitución vigente, desde un principio fui crítico con sus limitaciones de carácter social y nacional, sin embargo intenté vivir y convivir dentro de ese marco. Participé modestamente en intentos de promover otra idea de España y el federalismo. Cuando no encontraba uno frialdad o desdén encontraba hostilidad, ésa fue mi experiencia.Como lo he vivido puedo contarlo. Ahora que todos van a ser federalistas particularmente no les creo, creo que mienten de forma interesada y algo tan delicado e importante como es la convivencia democrática no se levanta sobre la mentira. Sobre falsedades convenientes se levantaron estas décadas tras el 23-F y condujo a esta España nuevamente ignorante e incívica.

Hace ya unos años que las posibilidades del régimen nacido de la Transición fueron experimentadas hasta el límite y están agotadas de forma terminante. Por un lado, la oposición y el boicot efectivo de la derecha española a la ley de Memoria Histórica, que pretendía crear un consenso nacional, una memoria compartida, dando encaje dentro de un consenso nacional español. Y, por otro lado, la campaña xenófoba y el recurso contra el ‘Estatut’ y la consiguiente sentencia del Tribunal Constitucional. En esa operación política participó el Estado entero, no solo el PP, también sectores del PSOE, el poder judicial y hasta el ejército nos recordó que tiene su ideología, y qué ideología. En cerrarle el paso al reconocimiento nacional y un lugar a Catalunya no faltó nadie.

Con esta España no hay nada que hacer que no sea un cuestionamiento de sus mismas bases ideológicas, económicas y políticas. Hoy por hoy no hay ningún proyecto de España. Todo es tan patético que se resume en la figura de Mariano Rajoy, un político que se opuso militantemente a la Constitución y al Estatuto de autonomía de Galicia en su día y que, finalmente, es el dueño de la Constitución. Ahora dice que, ya que es suya, la va a cambiar. Quédesela, hombre.A su lado solo hay propuestas como reconocer la “singularidad” catalana, o vasca, o…

A estas alturas. Todos somos singulares, cada uno de nosotros, nosotras, cada región, cada nación, cada pueblo… Lo que ocurre con Catalunya, señores y señoras, es que es una nación. Lo era antes, lo es y lo va a ser, con o sin estado. Ahora es tarde para reconocer su “singularidad” o incluso que son una nación, por no haberlo reconocido a tiempo hay lo que hay. El problema no es Catalunya. El problema es España. O Madrid. O lo que sea. Y puede que la independencia sea lo mejor. A lo mejor toda la gente que nunca quiso conocer a ese país catalán, que siempre lo ignoró, quedaba más tranquila independizándose al fin de Catalunya.

Habrá quien piense que me preocupo demasiado de los catalanes y que ya ellos se saben defender, pero mi motivo no es la preocupación por esa gente sino por nosotros, las personas que vivimos en este Estado y se nos niega la información y se nos pretende manipular. Lo que me preocupa es la falta de democracia en España. Defender la democracia en España, desde hace unos años y hoy por hoy, es principalmente exigir que se respete a la ciudadanía catalana, que no se le trate como a dementes.Y a nosotros como niños y niñas, porque no lo somos.

Pensions cada cop més reduïdes

Una prova de que el discurs del Govern sobre la recuperació econòmica i que està intentant compensar els ciutadans pels sacrificis exigits no és més que un conjunt de paraules buides, la podem trobar en els pensionistes, que van començar a perdre poder adquisitiu aquell mes de maig de 2010 en què Zapatero es va rendir a les exigències de la senyora Merkel. Els pressupostos que el Govern acaba de presentar estableixen per a les pensions un increment pel 2016 del 0,25% i com que la inflació es preveu que sigui del 1,4%, és previsible que les pensions tinguin, l’any 2016, una pèrdua de poder adquisitiu superior al 1%. És a dir, que de moment es rebaixen les pensions en termes reals en més del 1%, rebaixa que pot ser encara més gra si la inflació es desvia.

Aquest 0,25% és l’augment més petit que les pensions poden tenir segons la llei que va aprovar el Partit Popular, per poder dir que els del PP no congelen les pensions. En realitat, aquesta llei diu que les pensions s’apujaran un mínim del 0,25% i un màxim de la inflació prevista per l’any següent. Però si quan l'economia creix prop del 4% i la renda per càpita a un ritme similar les pensions han de continuar perdent poder adquisitiu, és evident que aquest serà el seu futur any rere any.

El Govern argumenta que es tracta de salvar el sistema públic de pensions, ja que el total de les pensions augmenta més del 0,25%, ja que augmenta la quantitat de pensionistes i els nous pensionistes acostumen a tenir unes pensions més grosses que les dels més antics, ja que han cotitzat més. Però el sistema públic de pensions es salva amb més impostos i no reduint-los, especialment en els trams alts,  ni eximint als empresaris de pagar cotitzacions socials. El mes de març passat el Govern va aprovar un límit exempt de 500 euros per treballador a les cotitzacions empresarials que, donat el nivell tan baix dels salaris i la picaresca de declarar als contractes únicament una part de les retribucions totals, implica que la majoria dels nous llocs de treball creats estan exempts de pagar Seguretat Social. Això, juntament amb la tarifa plana de 50 euros establerta pels autònoms l'any passat, explica que, tot i la creació d'ocupació, els ingressos de la Seguretat Social només hagin crescut fins a juny un 0,77%, mentre que la afiliació ho ha fet en el 3,4%.

El nostre nivell de cotitzacions és del 13% del PIB, i està per sota de la mitjana de l'Eurozona (14%) i lluny de països com Holanda o Alemanya (17%) i França (19%), i fins i tot Grècia ens supera lleugerament. Cal continuar baixant les cotitzacions socials? I també podríem parlar dels impostos. La pressió fiscal a Espanya és vuit punts inferior a la mitjana de l'Eurozona i de la Unió Europea i està per sota de països com Grècia, Polònia, Estònia, Portugal, Malta, la República Txeca, Xipre, Hongria, Eslovènia, i no diguem ja de Bèlgica, Holanda, Itàlia, Àustria, França, Alemanya i val més no citar a Suècia o Dinamarca, de les que ens separen més de 15 punts. Cal baixar els impostos? Potser si, però una vegada s’hagi disminuït el frau, que a Espanya és molt important.

Històricament, les xifres són:

ú       L’any 2010, en què les pensions es van congelar, l’IPC va ser del + 3,0%

ú       L’any 2011 les pensions es van augmentar un 1,3% mentre l’IPC era del + 2,4%

ú       L’any 2012 es van augmentar les pensions un 1%, i l’IPC va augmentar un 2,9 %

ú       L’any 2013 es van augmentar un 2% les pensions inferiors a 1.000 €/mes i un 1% les superiors a 1.000 €/mes, mentre que l’IPC va augmentar un 0,3 %

ú       L’any 2014 les pensions van augmentar un 0,25%, i l’IPC va ser de -1,0%

ú       L’any 2015 les pensions s’han augmentat un 0,25%, i l’IPC, al mes de juliol, és del -1,1%, però es preveu que sigui del 0% a finals d’any

ú       Per l’any 2016 es preveu un augment de les pensions del 0,25%, amb in IPC previst del 1,4%

En resum, i malgrat que la inflació ha sigut molt baixa i fins i tot negativa aquests darrers anys, pel 2016 els pensionistes hauran perdut u 4% del seu poder adquisitiu respecte del 2009.

Es pot afirmar que no es poden pagar les pensions i que cal reduir-les? Tot és un problema de com es vulgui redistribuir la renda. I aquesta redistribució no arribarà si el que fa el Govern davant els primers símptomes de creixement i de recuperació de la recaptació és abaixar els impostos.

Mentre la renda per càpita s'incrementi, no hi ha cap raó perquè cap col·lectiu, sigui el dels pensionistes o el dels bombers, perdi poder adquisitiu.

Per als pensionistes no només no ha arribat la recuperació econòmica, sinó que no arribarà mai perquè, d'acord amb l'última reforma, se'ls condemna any a any a què les seves retribucions baixin en termes reals, és a dir, que vagin perdent poder adquisitiu. Ha desaparegut l'únic factor positiu del pacte de Toledo, el compromís de totes les forces polítiques de mantenir l'actualització anual de les pensions per l'IPC, que si bé els negava participar en la millora de l'economia, almenys els garantia romandre en el mateix nivell retributiu.

El més greu és que no sembla que els partits de l'oposició tinguin la més mínima intenció de canviar la llei aprovada pel PP i de tornar a l'actualització de les pensions segons l’IPC. 

Malgrat 1965 – Cursa ciclista

A la Vanguardia del diumenge 15 d’agost del 1965, ara fa cinquanta anys,  hi podem trobar el programa de la cursa ciclista de la Festa Major.

Les “exigències” de l’ANC de Malgrat

Havia decidit no escriure res més sobre el “procés”, no per res de particular, sinó perquè no entenc res del que està passant ara mateix, i no m’agrada opinar sobre coses que no acabo d’entendre. Però avui faré una excepció, al haver vist la reacció de l’ANC de Malgrat a l’abstenció del grup J×M a la moció de posar una bandera estelada al balcó de l’ajuntament.

Pel que sé, el grup J×M és un grup municipal local, que no depèn de cap partit, encara que es pugui veure com una escissió de l’antic grup de CiU. Però el fet que hi ha hagut eleccions municipals el passat maig fa que el grup, de nova creació, es pugui considerar independent.

La seva posició d’abstenir-se sobre qualsevol tema que, dins de l’ajuntament, tracti sobre la independència de Catalunya és perfectament coherent, al menys des del meu punt de vista. Ni l’ANC ni ningú té cap dret d’exigir a J×M que digui si estan o no a favor de la independència. Si, com agrupació, aquest tema no els interessa (encara que pugui interessar a cadascun dels seus components), doncs aquí s’ha acabat la qüestió. Tota altre interpretació seria molt probablement de caire totalitari. A mi, personalment, l’escrit de l’ANC de Malgrat em recorda, salvant les distàncies, els escrits o les exigències dels falangistes de després de la guerra civil, on t’exigien que diguessis si estaves o no a favor del règim. Repeteixo: salvant les distàncies.

Malgrat 1965 – Festa Major i colònies de vacances

El dimecres 11 d’agost del 1965, ara fa cinquanta anys, La Vanguardia portava una crònica d’en Francesc Mateu Vergés sobre la Festa Majos i les colònies de vacances.

Malgrat 1915 – Festes d’estiu

La Vanguardia del 5 d’agost del 1915 portava la celebració d’una festa a l’hotel Guillem. Plovia, però les famílies distingides del poble no hi van faltar.

També l’actuació al Tívoli d’una notable “canzonetista” i la funció de teatre aficionat.

A Malgrat, l’estiu de fa cent anys va tenir molt d’ambient.

Desinformant

Abans d’ahir es van presentar els pressupostos de l’estat per l’any que ve. Els diaris de la caverna madrilenya de seguida varen destacar que Catalunya era la gran beneficiada. El menys cavernícola, El País, duia a la portada:

El Gobierno convierte la presentación del Presupuesto en un acto electoral

El Ejecutivo eleva un 10 % la inversión en Cataluña a dos meses del 27-S

Qualsevol, al llegir això, s’esgarrifa. Com és que uns sediciosos siguin premiats?

Però anem a les pàgines interiors del diari i veiem les dades concretes, resumides així:

Hi veiem que tant el País Basc, com les Illes, el País Valencià i Navarra han tingut un augment més important que Catalunya, però es ressalta només Catalunya.

 I si mirem les inversions per habitant, veiem que Catalunya és de les regions on, el 2016, es faran menys inversions. Com cada any.

 El que llegeixi els titulars es queda amb la impressió que Catalunya és la guanyadora de les inversions del 2016, quan segueix sent una de les zones amb menys inversió per habitant del país.

I així, desinformant, es va creant opinió.

La EPA del segon trimestre

El govern central està satisfet: gràcies a les seves polítiques, la EPA del segon trimestre registra 5.149.000 aturats, mentre que la del quart trimestre del 2011, darrer del govern socialista, aquesta xifra era de 5.287.300 persones. És a dir, hi ha menys aturats avui que quan el govern del senyor Rajoy va arribar al govern.

Però..., sempre hi ha un però, la quantitat de persones ocupades era de 18.153.000 persones al darrer trimestre del 2011, mentre que ara és de 17.866.500. Hi ha 138.300 aturats menys, però també 286.500 ocupats menys. També ha disminuït el col·lectiu dels assalariats, que ha baixat en 388.200 persones, per arribar a 14.762.300 assalariats.

Com es pot explicar aquesta “anomalia”? Doncs perquè la quantitat de persones actives era de 23.440.300 al quart trimestre del 2011, i ara ha baixat fins a 23.015.500, és a dir, hi ha 424.800 actius menys. Hi ha moltes menys persones que busquen ocupació, potser perquè han marxat del país o perquè estan desanimats.

Hi ha menys ocupació, però el pitjor és que els assalariats a jornada complerta han passat de 12.993.400 a 12.249.500, una baixada de 749.900. És a dir, la ocupació és de menys qualitat que la que hi havia al final del 2011.

El govern central ens explica el que li convé. És positiu que la quantitat d’aturats hagi disminuït, però no tot són flors i violes. I del cantó menys positiu de la EPA del segon trimestre els dels govern central no en volen ni parlar.

Malgrat 1915 – Lloguer d’una torre

La Vanguardia del 24 de juliol del 1915 publicava un anunci del lloguer d’una torre al punt més cèntric de Malgrat.

Malgrat 1915 – Funerals, banys i festes d’estiu

La Vanguardia del dimecres 14 de juliol de 1915 publicava una ressenya de Malgrat sobre dos funerals, el començament de la temporada de banys i les festes d’estiu.

Uns dies més tard es publicava l’esquela del senyor Onofre Viada, sogre del senyor Emili Ragull, una de les persones socialment importants de Malgrat al primer terç del segle passat.

La dignitat de Grècia

M'ha semblat molt bo l'article d'avui d'en Manuel Castells a La Vanguàrdia, que reprodueixo, i que em sembla un bon resum del que està passant ara i avui, a Europa i a Grècia.

El rebuig del poble grec a la imposició autoritària de les polítiques d'austeritat que han portat a una part d'Europa a la crisi social i a l'estancament econòmic canvia el curs de la política europea més enllà dels resultats de les negociacions de Brussel·les. El vot per la dignitat i la sobirania ciutadana va superar el vot de la por. I quan la gent supera la por qualsevol cosa és possible. Però això és només el principi. Perquè els dirigents europeus no poden permetre que els ciutadans prenguin la paraula en les decisions clau per a la construcció d'Europa. Els tractats que van configurar Europa van ser cuinats entre les elits polítiques conservadores o socialistes, defuigint el debat amb els seus representats, considerats incapaços d'entendre la problemàtica. I quan el projecte de Constitució va ser rebutjat en els referèndums francès i holandès, es va reconvertir en tractat aprovat pels partits majoritaris.

Europa pateix d'un enorme dèficit democràtic perquè s'ha estat fent a l’esquena dels seus ciutadans. Per això la decisió de Tsipras de sotmetre a votació directa mesures que afecten la vida de la gent va causar pànic en els corredors del poder. On aniríem a parar? Així es va mobilitzar la màquina de propaganda, amb els líders de diferents països intentant condicionar el vot grec amb amenaces apocalíptiques fins i tot el mateix dia de la votació. Va poder més la dignitat. Davant aquesta rebel·lió ciutadana Merkel i els seus aliats (inclòs Rajoy) van decidir endurir encara més les condicions per prestar a Grècia prou perquè es mantingui dins de l'euro. Han de doblegar la resistència o provocar una catàstrofe social per donar una lliçó als ciutadans d'altres països del sud, en particular Espanya, on s'esquerda el seu poder. El conflicte amb Grècia és fonamentalment polític: es tracta de liquidar a Tsipras i el que Syriza representa. I per a això es deforma sistemàticament, en particular als mitjans de comunicació, la realitat de la crisi financera grega.

No s'està salvant a Grècia sinó al deute dels bancs grecs i dels bancs alemanys, francesos i altres que van ser els que els van prestar sense control i sense prudència financera.

Com va dir Tsipras al Parlament Europeu, el 73% dels 320.000 milions aportats pel Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional han estat emprats en pagament del deute públic i privat assumida per l'Estat grec. I la totalitat del deute grec (175% del PIB) és impagable segons la majoria d'experts internacionals. Per això la reestructuració a llarg termini, que és el que proposa Tsipras, és en realitat una quitació encoberta i inevitable. Però Merkel i altres han d’ocultar als seus electors la dimensió de la transferència de recursos que es va produir amb els governs grecs que eren els seus aliats, assessorats per Goldman Sachs (on treballava un tal Mario Draghi) en la falsificació de la comptabilitat pública.

El que estan calculant les institucions europees és l'impacte possible d'un Grexit sobre l'euro. Si poguessin, es traurien de sobre al replicaire soci grec. El problema és que els mercats financers podrien desencadenar una especulació massiva sobre l'euro i sobre el deute públic dels països més febles, precipitant una nova crisi.

Per això, moltes de les postures de Merkel i Juncker són una fanfarronada per doblegar Syriza. La realitat és que Grècia pot optar per altres polítiques. En particular pot tenir un doble sistema monetari en dracmes per als pagaments i consums interns i en euros per a les operacions internacionals. Ni més ni menys que el que fan la majoria dels països del món, inclosa la Xina. En la pràctica seria una devaluació massiva de la moneda interna. Les exportacions, i sobretot el turisme, la exportació principal, es veurien enormement afavorides, els turistes alemanys portarien a Grècia els euros que neguen al seu govern per prestar-los. Les importacions serien penalitzades, però passaria com a Rússia el 1999: la producció domèstica (i l'ocupació) es van incrementar, sobretot en les pimes, que llavors van poder competir amb els productes estrangers. Més seriós seria l'impacte sobre les importacions energètiques, amb perill d'inflació generalitzada. Però en cas d'emergència hi ha ja algun contacte discret per a subministrament favorable per part de Rússia, amb pagaments diferits. Una hipòtesi que horroritza als Estats Units, que pressiona Europa perquè no porti a Syriza a buscar aquesta taula de salvació. No estem encara en aquesta situació perquè un raonable Tsipras intenta obtenir un respir de tres anys perquè l'economia pugui créixer en lloc de treballar per pagar el deute, sortint així del cercle viciós de tots els països intervinguts per l'FMI. I per això, accepta algunes exigències però no cedeix en punts essencials. A canvi del nou rescat Tsipras proposa equilibrar pressupost augmentant impostos a grans empreses i classe mitjana alta, incrementant l'IVA (però no tant com demana Europa) i eliminant abusos en el sistema de pensions, sobretot en les jubilacions anticipades.

Va ser el tema de les pensions baixes, que Syriza es nega a retallar encara més, el que va provocar la ruptura de negociacions. Per tant, en termes econòmics és possible un acord i pot desembocar en una estratègia raonable de creixement a mig termini. I es deixa per a l'octubre la reestructuració del deute. Però no és suficient per al merkelisme. Es tracta d'imposar disciplina als díscols sud-europeus i segar l'herba sota els peus dels partits contestataris. I d'oferir als xenòfobs d'Alemanya i nord d'Europa la cap de Tsipras. De moment han perdut. Però no desistiran fins aconseguir-ho. O fins que altres pobles recuperin també la seva dignitat, projectant-se en una nova Europa democràtica.

Malgrat 1915 – Atropellament d’un nen

La Vanguardia del diumenge 11 de juliol del 1915 publicava la detenció d’un home per haver atropellat amb un carro un nen de dos anys.

Malgrat 1915 – Lloguer d’una casa per estiuejar

La Vanguardia del dimecres 7 de juliol de l’any 1915 publicava un anunci del lloguer d’una casa del carrer d’Emili per estiuejar.

Les urnes són perilloses

Arran del referèndum grec, que ha sigut acollit amb indignació per les persones que ocupen el poder, tant polític com econòmic, ja que és una amenaça per la seva influència, hem sentit a dir moltes tonteries. La senyora ministra d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient del govern central, per exemple, va expressar una opinió molt curiosa, ja que va dir que les urnes, de vegades, eren perilloses. Suposo que es referia a que els resultats de les votacions eren perillosos si els votants tenien l’acudit de votar a un partit que no sigui el seu. En aquest cas, i difícilment podria ser diferent, el Partit Popular.

Tots aquests que pensen que consultar el poble és perillós posen com a exemple que Adolf Hitler va obtenir el poder de manera democràtica. De vegades, també posen l’exemple de Veneçuela, ja que l’Hugo Chávez també va ser votat democràticament.

El que no expliquen aquesta gent que tenen por de les urnes és perquè el poble alemany va votar en Hitler i el poble veneçolà va votar en Crávez. La raó és clara: degut a les exigències desmesurades dels aliats que van guanyar la primera guerra mundial a Alemanya, demanant compensacions que no es podien pagar, el poble alemany va sofrir una inflació descomunal que va portar-lo a la misèria. En Hitler, populista, va oferir als alemanys una solució, i el van votar. No donem la culpa a les urnes, sinó a les exigències dels aliats.

A Veneçuela, durant molts anys, les classes dirigents, un 10 o un 15 % de la població, eren cada vegada més rics, mentre que la resta de la gent eren cada vegada més miserables. De manera que, en arribar en Chávez, populista, i oferir una esperança de vida millor a la majoria, el poble el va votar. La culpa no va ser de les urnes, sinó de la situació d’injustícia que travessava el país.

A Grècia ha passat més o menys el mateix. Els errors i les exigències de la Unió Europea i els mals governs dels conservadors i dels socialistes grecs han dut al país a una situació de misèria que no podíem imaginar a Europa. La gent ha votat als populistes de Syriza, però la culpa no és de la democràcia, sinó de les bajaneries de la Unió Europea quan va fer els dos primers rescats de Grècia i les males polítiques dels dos partits tradicionals.

No, les urnes no són perilloses. El que realment és perillós és donar el poder a uns polítics ineptes que fan el que dicten els que tenen el poder econòmic. I les urnes són la única arma que pot tornar a posar les coses al seu lloc: que el poder econòmic estigui al servei de la gent, no al revés. Però, per ara, a Europa, el poder econòmic és l’únic que mana. De manera que les polítiques actuals ens portaran inevitablement, si no canvien, a governs populistes. Després de Grècia, el torn és a Espanya. I la culpa no serà deguda a les urnes, sinó a la miopia del senyor Rajoy i del partit que el recolza.

Malgrat 1915 – Ingrés a Sant Boi

El dimarts 6 de juliol de 1915, La Vanguardia donava la llista dels malalts que havien d’ingressar al manicomi de Sant Boi, entre els que figurava un veí de Malgrat.