Els comptes municipals de l’any 2017 (Ingressos)

Els comptes municipals de l’any 2017 s’han tancat amb uns ingressos de 21,17 milions d’euros i unes despeses de 19,16 milions. És a dir, amb un superàvit de 2,01 milions.

El romanent de tresoreria líquid (és a dir, en euros comptants i sonants) a final del 2017 era de 6,14 milions, mentre que un any abans era de 3,79 milions.

El deute financer de l’ajuntament ha disminuït de 3,52 milions a finals del 2016 fins a 2,44 a finals del 2017.

Els gràfics següents ens donen l’evolució dels ingressos i de les despeses dels darrers anys.

Avui analitzarem els ingressos.

Capítols 1 i 2 - En primer lloc, els impostos municipals, que han representat 10,02 milions, l’import més elevat dels darrers anys.

·         L’element més important ha estat, com sempre, la contribució urbana (IBI urbà), que ha sigut de 6,88 milions, un augment del 8,2 % respecte del 2016.

·         Després, i molt lluny darrere, tenim l’impost de l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (la plusvàlua), amb 1,14 milions, un 29,5 % més que el 2016.

·         L’impost sobre els vehicles ha estat de 0,96 milions, un 2,8 % més que l’any anterior.

·         L’impost sobre activitats econòmiques, amb 0,55 milions, un 10,4% més que l’any 2016.

·         Finalment, l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres ha sigut de 0,46 milions, un 63 % més que un any enrere.

Capítol 3 - Pel que fa a taxes i altres ingressos, el total ha sigut de 5,00 milions, el valor més elevat des de l’any 2010.

·         La taxa més elevada ha sigut la de recollida i tractament d’escombraries, amb 1,95 milions, per 1,94 milions l’any 2016.

·         Segueixen les multes, amb 0,61 milions, igual que l’any 2016.

·         Com a tercer ingrés més important d’aquest capítol hi trobem la compensació de companyies elèctriques i de gas, amb 0,24 milions, per 0,23 l’any anterior.

·         Un altre capítol és el de les entrades de vehicles (guals) i reserves de la via pública, amb 0,17 milions, per 0,16 el 2016.

·         Finalment, per no allargar-nos excessivament, veiem que les sancions per infraccions a ordenances han disminuït: 0,17 milions el 2017 per 0,26 el 2016.

Capítol 4 – Són les transferències corrents, és a dir, les que no van per finançar inversions. L’ajuntament ha rebut 5,50 milions, la xifra més elevada des de que fem aquest seguiment.

·         En primer lloc, la participació en els tributs de l’estat, que ha sigut de 3,54 milions.

·         La Diputació ha aportat 0,79 milions per projectes diversos.

·         El Consell Comarcal ha aportat 0,43 milions.

·         El Fons de Cooperació Local de Catalunya ha aportat 0,20 milions.

·         El Servei d’Ocupació de Catalunya ha transferit 0,27 milions.

·         Pel que fa a transferències directes de la Generalitat, han sigut de 94.000 €.

Nota: El Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya (PUOSC) té com a objecte les inversions en obres i serveis de competència municipal, i està finançat per la Generalitat.

Capítol 5 – Ingressos patrimonials: son els interessos dels banc pels dipòsits que hi té l’ajuntament, i els ingressos per diverses concessions.

Els drets reconeguts nets de 2017 han sigut de 0,17 milions, sensiblement iguals als de l’any anterior. El quadre següent ens en dona el detall.

Ingressos per operacions corrents

La suma dels ingressos dels capítols 1 al 5 ens dona els ingressos corrents de l’exercici. Pel 2017 aquests ingressos corrents han sigut de 20,69 milions, els més elevats de la sèrie històrica.

Arribats a aquest punt ens hem de preguntar perquè aquests ingressos han sigut més elevats que mai, i si l’ajuntament podria abaixar alguns impostos. És molt còmode pels gestors tenir uns ingressos importants, que els permetent de presentar superàvits i terminis de pagament curts, però tenir diners improductius al banc no sembla la feina d’un ajuntament. I, com que la capacitat inversora és la que és, que ja veurem que no és pas massa important, la reducció d’impostos hauria de ser avaluada.

Capítol 6 – Alienació d’inversions reals: sobre aquest nom complicat hi ha les vendes de terrenys, edificis, etc. que fa l’ajuntament de coses que estan inventariades al seu patrimoni. Ja fa anys que no hi ha ingressos per aquest concepte.

Capítol 6 – Transferències de capital: la diferència entre aquestes transferències i les transferències corrents és que les de capital son subvencions per inversions concretes. L’any 2017 s’han rebut 0,45 milions per aquest concepte.

Capítol 8 - Actius financers: són els ingressos procedents del reintegrament de fiances i dipòsits. En al cas de l’ajuntament de Malgrat, de les bestretes o diners anticipats al personal.

Aquests ingressos són d’uns 35.000 € des de fa alguns anys.

Capítol 9 - Passius financers: es tracta dels ingressos per emissió de deute o per préstecs rebuts.

Al gràfic podem veure que, des del 2010, l’ajuntament no ha demanat cap préstec.

Resum dels ingressos totals

Al quadre següent podem veure els ingressos per capítol des de l’any 2011 fins al 2017, en milions d’euros.

Un altre dia ens entretindrem comentant les despeses.

La detenció d’un President

Ahir ens va arribar la notícia de la detenció del senyor Puigdemont a Alemanya. Fins aquí, res a dir. Esperarem a veure què diuen els jutges teutons.

Dues reaccions a aquesta detenció m’han cridat l’atenció. Una, de la senyora Rahola, demanant la investidura al Parlament d’en Puigdemont com a President de la Generalitat. La segona, la qualificació de “colpista” que el senyor Rivera fa del ex-president.

Primer: investir en Carles Puigdemont com a President de la Generalitat, sense la seva presència física al Parlament, ja sabem on ens portarà: a més empresonaments i més problemes. Ni el reglament de la càmera ni el Tribunal Constitucional permeten una investidura sense presència física. Fer el que diu la senyora Rahola seria un acte més del sentiment que de la raó. Les conseqüències serien més repressió inútil, i un retard encara més important per intentar resoldre els problemes que té Catalunya, que no són només independència sí o independència no.

El senyor Rivera. El que els gallecs en diuen un “falabarata”, un home que enraona molt per no dir res. Acusa de “colpista”, però no deu haver llegit la definició de cop d’estat: “Acció violenta i ràpida, normalment els militars o forces rebels, per la qual un grup determinat s'apodera o intenta aprofitar les fonts del govern d'un estat, desplaçant les autoritats existents”. Hi ha hagut violència? No. Hi ha intervingut militars o forces rebels? No. Algú s’ha intentat apoderar de les fonts de govern d’un estat, desplaçant les autoritats existents? No, ja que ningú ha intentat desplaçar el govern espanyol que, si no vaig errat, és l’únic govern d’un estat que hi ha ara mateix a Espanya. El senyor Puigdemont no és un colpista, ja que ho ha perpetrat cap cop d’estat, i l’amic Rivera ho sap. Però continua amb aquest qualificatiu, per alimentar la demagògia i el populisme. I això que havia vingut per regenerar el règim polític.

El galliner està esvalotat

No és nou que el galliner estigui esvalotat. Ja fa anys que dura. Però ara, amb l’empresonament de més dirigents independentistes, la febre augmenta. Molts dels comentaris sobre el fet que ahir, al Parlament, mentre la meitat dels diputats aplaudien els familiars dels nous presos, l’altra meitat quedaven asseguts, dissimulant, són incendiaris. La senyora Arrimadas és la diana de molts d’aquests comentaris.

Ens trobem davant d’una situació complicada, però també ridícula. D’una banda, la trista actuació dels responsables polítics del cantó independentista (irresponsables, segons en Jordi Amat), de l’altre, un govern central format per gent que la única cosa que ha fet a la seva vida és guanyar unes oposicions, que no saben fora dels temes que van estudiar quan eren joves, i que no han treballat mai fora de l’administració. Resultat, els uns per irresponsables, els altres per immobilistes, aquí qui decideix l’orientació política són els jutges. Uns jutges que, si és veritat el que diuen els diaris, comparen les actuacions de l’independentisme català amb el cop d’estat del 23 de febrer. Uns jutges, almenys el que s’encarrega actualment de la instrucció del procés, a qui el cap no els deu funcionar pas massa bé, quan fan aquest tipus de comparacions. Els que hem viscut aquell 23 F i la situació actual tenim elements suficients per dir que és molt possible que el jutge que ha fet aquesta comparació estigui malalt.

D’una situació complicada se’n pot sortir amb intel·ligència. D’una situació ridícula és més complicat sortir-ne. El primer problema, però, és que falta intel·ligència, tant d’un cantó com de l’altre.

Del cantó independentista, amb un percentatge de vots netament insuficient, es vol aconseguir una fita per la que, per començar, faria falta que fos recolzada per una majoria important de catalans. Si haguessin fet aquesta reflexió, avui no estaríem on estem.

De l’altre costat, es parla de rebel·lió, de sedició, de cop d’estat. És una llàstima que no tinguem parlamentaris com els del PNB, que tenen una formació jurídica sòlida, i que més d’una vegada  han desmuntat aquestes acusacions al Congrés dels Diputats, sense que cap parlamentari català els hagi seguit. No és estrany, ja que amb diputats del nivell del senyor Rufián, un cap privilegiat per tuitejar, però incapaç d’articular dues frases seguides, no podem anar gaire lluny.

Desmuntada CiU per la política equivocada del senyor Mas, i demostrada la incapacitat d’ERC de presentar candidats sòlids, un es pregunta quin pot ser el futur, no ja de l’independentisme, sinó del catalanisme. La culpa del que passa no només és de l’estat central, també és dels polítics d’aquí, perfectament millorables. Potser seria hora de deixar-nos de punyetes i recomençar a parlar de coses concretes, però em sembla que en serem totalment incapaços.

El govern dels diners

Quan el president Roosevelt es presentava a la seva primera reelecció, l’any 1932, després d’haver aplicat amb èxit el seu New Deal que va permetre als Estats Units sortir de la crisi del 1929, en un míting va pronunciar aquestes paraules: “Durant gairebé quatre anys vostès han tingut un govern que, en lloc de entretenir-se amb tonteries, es va arremangar. Seguirem amb les mànigues aixecades. Vam haver de lluitar contra els vells enemics de la pau: els monopolis empresarials i financers, l'especulació, la banca insensible, els antagonismes de classe, el sectarisme, els interessos bèl·lics. Havien començat a considerar al govern com un mer apèndix dels seus propis negocis. Ara sabem que un govern dels diners organitzat és tan perillós com un govern de la màfia organitzada ... ".

Si no sabéssim que això ho va pronunciar el president americà, diríem que aquestes paraules són d’un extremista antisistema.

El pitjor és que, 85 anys més tard, aquestes paraules són de gran actualitat. Tenim especulació, monopolis empresarials i financers, una banca insensible, sectarisme, interessos bèl·lics. I tornen a sortir els antagonismes de classe. El poder econòmic considera el govern (i no només el govern espanyol, sinó arreu) un instrument al servei dels seus propis negocis. Tornem a tenir un govern dels diners.

Com es governa Espanya? és un llibre publicat fa un any, més o menys. Analitza els últims governs democràtics com xarxes de poder que incorporen sectors d'influència política, autonòmica, empresarial, parlamentària i comunitària, entre d'altres. La comparació de les xarxes governamentals del PP i del PSOE permet estudiar com el progressiu allunyament entre els governants i els ciutadans es deu a la configuració d’aquestes xarxes de poder, que no són només polítiques, sinó que tenen una presència rellevant d'alguns grups de poder d'origen no electoral, que condicionen i dirigeixen, cada cop més, l'acció democràtica representativa.

 En aquests moments sembla que aquests grups de poder no elegits, és a dir, el que Roosevelt anomenava el govern dels diners, veuen que, amb el problema de les pensions, el Partit Popular té poc futur. La seva base electoral, els jubilats, probablement li negarà el seu vot. Sembla que no poden recolzar-se, com ho varen fer abans, amb el Partit Socialista, ja que no es fien del seu líder, Pedro Sánchez, a qui no controlen (podria ser còmic, si no fos patètic, veure com antics dirigents del Partit Socialista estan contra l’actual direcció perquè sembla que no vol deixar-se manipular pel poder econòmic). De manera que els grups de poder ja fa temps que han començat la seva campanya particular a favor de Ciutadans, que veuen com la única manera de seguir dirigint el país a la seva conveniència i d'acord amb el seu interès.

Val més que desconfiem dels partits polítics empesos per les elits extractives. Poden ser pitjor que la màfia. I, si no estem atents, també governaran Catalunya.

Jubilats al carrer

Els jubilats han sortit al carrer. No entenen (o potser ho entenen massa) que la ministra d'Ocupació i Seguretat Social d'un govern que es vanta que l'economia espanyola va com un coet, que és la que més creix i la que més llocs de treball crea, que és l'admiració mundial, els hagi enviat una carta en què els informa que la seva pensió augmenta el 0,25%, quan l'índex de preus de consum (IPC) ha crescut un 1,6% l'any 2016 i un 1,1% l'any 2017. Han constatat que en els dos últims anys l'IPC ha crescut un 2,7% mentre que les seves pensions de jubilació ho han fet un 0,5%. Fins al 2020, les pensions podrien haver perdut un 7% del seu poder adquisitiu.

Però hi ha més. L'augment del cost de la vida no és el mateix per a tots els nivells de renda. Els que tenen un nivell de renda més baix tenen un percentatge més elevat de la seva despesa quotidiana en aliments i productes energètics (llum, gas, calefacció). I el preu d'aquests productes ha augmentat més que l'IPC: els productes energètics ho han fet un 8% entre 2016 i 2017, mentre que els aliments elaborats han pujat un 5% en aquest mateix període. Per tant, com més petita és la pensió, més s'ha notat el desfasament entre la pujada de les pensions i l'augment del cost de la vida.

A Espanya hi ha 9,2 milions de pensionistes: 8,7 milions tenen pensions contributives (és a dir, que han cotitzat) i mig milió tenen pensions no contributives. Com que hi ha 18,2 milions de cotitzants a la Seguretat Social, una simple divisió ens diu que hi ha una mica menys de 2 cotitzants per cada pensionista, el que aprofiten alguns per dir que el sistema de pensions de jubilació és inviable. Però hi ha un detall que cal tenir en compte: dels 8,7 milions de pensionistes amb pensions contributives, només 5,7 milions són pensions de jubilació. La resta són pensions de viduïtat (1,6 milions), d'incapacitat (940.000), d'orfandat (320.000) i de favor familiar (40.000). Per tant, en puritat, podem dir que hi ha una mica més de 3 cotitzants per cada pensionista jubilat, una xifra molt menys dramàtica que la que volen que ens creiem.

Si analitzem els comptes de la Seguretat Social de l'any 2016 (l'últim any del que s'han publicat els comptes) veiem que s'han pagat 112.000 milions en pensions contributives (dels quals 80.000 han estat per a pensions de jubilació), 11.000 milions per a pensions no contributives, i 10.000 milions per a altres prestacions (la majoria per incapacitat temporal i maternitat). Les cotitzacions socials han representat uns ingressos de 104.000 milions. Hi ha, en efecte, un dèficit estructural en el sistema de pensions.

Quant costaria augmentar les pensions segons l'IPC? Uns 1.500 milions el 2006 i uns 1.000 milions el 2017. Si, com fa el govern, mirem únicament la comptabilitat del sistema, direm que és una despesa inassumible. Si ho fem des del punt de vista dels jubilats, tenint en compte que l'economia creix a més del 3% anual (més de 30.000 milions a l'any), no els sembla raonable que no puguin participar d'aquest "miracle espanyol". La indignació puja de nivell quan tots els dies ens assabentem de nous casos de corrupció al nostre país, el cost dels quals és molt superior al que suposaria que els jubilats no perdessin poder adquisitiu, o quan la ministra de Defensa anuncia l'augment de diversos milers de milions anuals de la despesa militar en els propers anys, per respondre a l'exigència del president dels Estats Units de què els països membres de l'OTAN augmentin les despeses de defensa fins al 2% de producte interior brut.

La realitat és que el creixement de l'economia d'aquests últims anys no ha beneficiat a tots per igual. Ha beneficiat els que més tenen, mentre que els que menys tenen han vist reduir la seva capacitat adquisitiva. Els pensionistes, que formen part d'aquest últim grup, han sortit al carrer per reclamar la part del pastís que creuen que els correspon. El govern ha estat víctima de la seva pròpia loquacitat presumint d'una economia pròspera, mentre que no ha fet res per reduir les desigualtats en la societat espanyola; al contrari, Espanya ha estat el país del nostre entorn en què la desigualtat social ha crescut més. I, és clar, es troba amb els jubilats que envaeixen els carrers. Jubilats que són una part important dels seus votants.

Aquesta incapacitat del govern per atendre més als que més ho necessiten només afavoreix els populistes i els demagogs.

La situació actual

La situació actual és confusa, inintel·ligible. Potser ens trobarem amb el que va escriure en Josep Pla al Quadern Gris:

"—Aquesta situació —deia avui Enric Jardí a la penya— durarà el que durarà. Vindrà un altre govern i tota aquesta loquacitat i xerrameca se n’irà aigua avall. La gent fugirà del naufragi com les rates. Tothom es tornarà enravenat, discret i d'una morositat funerària. Les paraules es tornaran més opaques i més cautes, el soroll minvarà. Passarem d'un extrem a l'altre. Sempre ha estat igual".

El síndrome de la piulada

Piulant o tuitejant, que ve a ser el mateix. Fa uns anys vaig obrir un compte a Twitter. Aviat vaig veure que el sistema no em convenia. Com que no vaig saber esborrar-me, vaig canviar la contrasenya per una altre feta de manera aleatòria, de la que no en tinc la menor idea de com és, i santes pasqües.

No crec que no voler saber res de Twitter sigui només degut a la meva edat, que no em permet d’entendre els mitjans moderns de comunicació. Hi ha alguna cosa més. Per a mi, escriure en uns pocs caràcters una idea complexa és molt difícil. I, de la mateixa manera que ho és per a mi, constato que ho és per a la majoria dels mortals. No hi ha més que veure les piulades del primer mandatari americà per donar-se’n compte.

Però penso que l’afer és encara més perniciós. Quan comences a fer piulades de 140 (o els que siguin ara) caràcters, et vas acostumant a pensar de la mateixa manera que piules. És a dir, simplificant qualsevol qüestió complexa. De manera que, al cap d’un cert temps, ets incapaç de raonar sobre assumptes que tenen més d’una manera d’enfocar-los, i que són la majoria dels afers als que la societat i els individus ens enfrontem. El president americà en torna a ser un bon exemple, com, almenys segons les aparences, ho és el diputat Rufián que, quan l’escoltes parlar, sembla que estigui piulant. És per aquesta raó que em malfio dels polítics addictes a Twitter.

He vist darrerament algunes piulades del president Puigdemont, fetes des de Bèlgica. No sé si quan era president efectiu també en feia, però ara en llegeixo sovint als diaris. La darrera que he llegit diu: “El Rei Felip VI serà benvingut a la República de Catalunya com a màxima autoritat d'Espanya quan demani perdó pel seu paper inconstitucional el passat mes d'octubre”. Si és veritat que aquesta és la piulada escrita pel president (hi ha tantes notícies falses que no ens hem de fiar de res), començo a pensar que aquest home desvarieja. Potser ha agafat el síndrome de la piulada.

Malgrat 1918 - Subhasta dels restes de la Résolue

El juliol del 1917 s’havia trobat un vaixell abandonat mig submergit i encastat a la sorra entre Malgrat i Pineda. Es tractava del bergantí goleta francès La Résolue.

Doncs bé, durant el mes de febrer del 1918 es va publicar a La Vanguardia, en dies diferents, l’anunci de la subhasta de sis lots procedents d’aquest naufragi.

Les granges de porcs

El diumenge passat, al programa d’en Jordi Évole sobre les granges de porcs (Stranger pigs, es titulava el programa), es van veure imatges dantesques de porcs mal formats, coixos, fins i tot morts, amb escenes de canibalisme, a una granja de Múrcia, de l’empresa El Pozo. Les imatges eren impactants.

Ràpidament, la indústria porcina espanyola va inserir als principals diaris una pàgina sencera explicant que la seva indústria dóna feina a 300.000 persones, que factura 15.000 milions, que exporta a 150 països, i que té els millors estàndards del món pel que fa a l’explotació de la seva indústria.

El Pozo es va apressar a dir que aquestes imatges no són d’una granja “normal”, sinó que “corresponen a una àrea de recuperació sanitària, és a dir, són animals que tenen algun tipus de malformació o naixement malaltia que han de ser vigilades per controlar la seva evolució i millora i, si no és possible, sacrifici sanitari”, i que, en cap cas, aquests animals entren a la seva producció de carn i embotits.

La senyora ministra d’Agricultura, Ramaderia, etc., va afirmar que a Espanya es compleixen totes les normes europees. I aquí pau i després glòria.

Ja hem comentat el llibre “La carn que mengem” del autor britànic Philip Lymbery, director de Compassion in World Farming, on s’expliquen els problemes mediambientals, de salut i de sofriment animal de les granges industrials de porcs, vedells, pollastres, etc. No hi tornarem, però el que diu és molt greu. I acusa els governs, tant el del seu país com el de la Unió Europea d’afavorir la creació de granges industrials, quan, només des del punt de vista del rendiment alimentari mundial, són una catàstrofe total (si els cultius que són comestibles per a les persones i que s'utilitzen per alimentar els animals fossin directament per a les persones, es podria alimentar 4.000 milions de persones més al món). Els governs subvencionen aquesta ramaderia industrial, però sense aconseguir l'objectiu que originàriament es perseguia: alimentar la humanitat.

I no parlem de l’explotació a que aquesta indústria sotmet al seu personal: contractes com a autònoms, sous baixos, cap dret social. I tot això sota la mirada complaent dels governs, inclòs el govern català.

Encara que El Pozo tingués raó dient que les imatges dels porcs que es veien al programa eren d’una àrea de recuperació sanitària, és molt sospitós que no deixés que el programa filmés el que passa a les seves granges “normals”. Segur que hi veuríem moltes coses que prefereixen que no se sàpiguen.

Seria hora que els governs es donessin compte de l’enorme cost i del gran sofriment animal i humà que representa tenir una carn barata (i de molt mala qualitat) als prestatges dels supermercats. Però no ho faran si la pressió pública no els hi obliga. El programa d’en Jordi Évole del diumenge passat és un pas en aquest sentit.

Aquesta és una imatge d'una explotació "model" de cria de porcs: hi podem veure que els animals passen una bona part de la seva existència engabiats i sense gairebé poder-se moure. 

Persones en risc d'exclusió social

Segons la Comissió Europea una persona està en risc de pobresa i exclusió social si es compleixen aquests 3 punts:

1. Quan no s'arriba a un 60% del Salari mínim del país encara ajudes de l'Estat incloses.

2. Quan hi atur de llarga durada en gran part dels membres de la família. Parlen de només un 20% de dies treballats dels possibles dels adults que convisquin en aquesta casa (Entre 19 i 59 anys)

3. Quan les persones no poden accedir a més de 4 d'aquests 9 punts

a) Pagar el lloguer o les factures de serveis públics

b) Calefacció adequada

c) No poder enfrontar-se a despeses inesperades

e) Menjar Carn, Peix o Proteïnes equivalents cada 2 dies

f) Una setmana de vacances fora de casa

g) Un cotxe

h) Una rentadora

i) Una televisió en color

j) Un telèfon

Al gràfic podem veure l'evolució del percentatge de persones en risc d'exclusió social a alguns països europeus, des de l'any 2006 al 2016. Hi podem veure que hi ha tres països (França, Alemanya i el Regne Unit) en què el percentatge de persones en risc d'exclusió s'ha mantingut pràcticament constant, mentre que en els altres tres (Espanya, Itàlia i Grècia), aquest percentatge ha augmentat sensiblement.

Evidentment, la pitjor part se l'emporta Grècia, que ha passat del 29,3% el 2006 al 35,6% el 2016. Espanya ha passat del 24,0% el 2006 al 27,9% el 2016.

Per comunitats autònomes, Canàries i Andalusia són les que més persones tenen en risc d'exclusió el 2016 (44,6 i 41,7%, respectivament), amb un augment de 10 i de 6,3 punts respecte de 2006, respectivament.

Una altra comunitat molt poblada on ha crescut molt el percentatge de població amb risc d'exclusió és el País Valencià, que ha passat del 22,5 el 2006 al 30,5% el 2016.

A Catalunya, aquest percentatge ha passat del 16,7 el 2006 al 17,9 % el 2016.

Font: Eurostat

Detall per Comunitat Autònoma i any:

Les despeses d’educació

Les estadístiques de les despeses d’educació mostren que aquest país no té cap interès en que els ciutadans coneguin què passa. En efecte, les darreres dades corresponen a l’any 2015 (i ja estem al 2018!).

Tant a Espanya com a Catalunya, després de les retallades dels anys de la crisi, l’any 2015 va veure un petit creixement de les despeses destinades a l’educació, però encara molt lluny del que es gastava ara fa 8 anys.

Dels 46,6 milions de despesa total de l’any 2015, 39,1 milions corresponen a les despeses de les comunitats autònomes, un 84 %, una part molt principal. Per tant, és un exercici interessant veure quan gasta cada comunitat autònoma en educació, com a percentatge del PIB. I ens trobem que Catalunya té un ratio molt pobre.

Serà perquè Espanya ens roba, o bé serà per la desídia de la Generalitat? Alguns diran que la bona resposta a aquesta pregunta és la primera. Jo no n’estic pas tan segur.

Pluviometria a Malgrat

Ara que es parla tant de sequera, que la Tordera baixa sense aigua superficial, que tothom està preocupat pel canvi climàtic, potser seria bo veure el que ha plogut a Malgrat aquests darrers anys. Es una llàstima que el servei del temps català, Meteocat, no hagi publicat, en les seves dades històriques, res sobre la pluviometria recollida a l’estació meteorològica de Malgrat de l’any 2017, raó per la qual mirarem “només” la pluviometria des del 1950 al 2016.

Any per any, hi ha una tendència a la disminució de la pluja caiguda a Malgrat, de 0,47 litres/m2 a l’any, però aquesta disminució no és gens significativa, ja que el coeficient de regressió r = 0,06, degut a la gran variació de la pluviometria any rere any (perquè un coeficient de regressió sigui significatiu, hauria de ser de l’ordre, almenys de 0,7 o 0,8). De manera que no ens equivocarem massa si diem que ara no plou menys que fa 50 o 60 anys.

Mirem-ho d’una altre manera: les precipitacions mitjanes per dècada. Resulta que durant els anys 2010 al 2016 és una de les dècades en que més ha plogut a Malgrat, pràcticament igual que la dels anys 60 i 90, i només superada per la dels anys 70.

Quan Meteocat es digni a publicar les dades del 2017 veurem si la conclusió actual s'ha de canviar o no.

Decisions de grup

Un dels problemes de la governança, tant d’un país com d’una empresa, són les decisions de grup. Sovint aquestes decisions són errònies. I, també sovint, ho són per una manca de rigor en la manera com es gestionen els grups que han de prendre les decisions. Comprendre això és fonamental per obtenir decisions correctes.

Un exemple notable d'aquesta comprensió ens la proporciona el contrast entre les deliberacions del President Kennedy i els seus assessors en dues crisis consecutives entre Cuba i els EUA.

A la crisi del 1961 les pràctiques de presa de decisions de grup van ser molt deficients, i van portar a la seva decisió desastrosa de llançar la invasió de badia de Cochinos, que va fallar estrepitosament, i que va conduir a la crisi dels míssils cubans, crisi que era molt més perillosa. Les deliberacions del president Kennedy i els seus assessors sobre la badia de Cochinos són un exemple de nombroses característiques que solen dur a males decisions, tals com una sensació prematura d'aparent unanimitat, la supressió dels dubtes personals i d'expressió del contrari, i de com el líder del grup (Kennedy) orientava la discussió de tal manera que es minimitzava el desacord.

Més tard, a les deliberacions de la crisi dels míssils cubans, també amb participació de Kennedy i molts de les mateixos assessors, es va evitar els defectes de la presa de decisions sobre la badia de Cochinos, i en canvi es va procedir a mètodes associats amb decisions productives, tals com Kennedy demanant als participants a pensar amb escepticisme, permetent que hi hagués llibertat d’idees a la discussió, fent subgrups que es reunissin per separat i, de tant en tant, que el propi Kennedy abandonés la reunió per evitar que la seva presència influenciés massa en la discussió.

Què és el que va fer que la presa de decisions en les dues crisis cubans es desenvolupés de manera tan diferent? Una gran part de la raó d’aquest plantejament diferent és que Kennedy va reflexionar molt després del fiasco de badia de Cochinos de 1961, i va encarregat els seus assessors de rumiar sobre què era el que havia sortit malament durant la seva presa de decisions. Basant-se en aquestes reflexions, és així com el president Kennedy va canviar la forma d’operar durant els debats sobre la crisi dels míssils del 1962.

El president Kennedy va ser prou savi per aprendre dels seus errors sobre la presa de decisions d’un grup. Em pregunto si el president Puigdemont serà igual de savi, i si aprendrà alguna cosa del fiasco de la presa de decisions que van conduir a la situació actual. Pel que llegeixo als diaris, em sembla que no.

La població de Malgrat

L’Institut Nacional d’Estadística acaba de publicar la població per municipi al 1 de gener de 2017. Segons aquestes dades, a Malgrat hi havia, el passat 1 de gener, 18.345 persones. Com podem veure al gràfic, des de l’any 2008 el número d’habitants de Malgrat és bastant estable, oscil·lant entre els 18.261 del 2008 i els 18.596 del 2010.

Si això és bo o dolent, ho deixarem a la consideració de cadascú.

Les temperatures de l’any 2017

REMSS (Remote Sensing Systems) acaba de publicar les seves mesures de la temperatura del planeta de l’any 2017. Són mesures preses per satèl·lit i porten sobre les zones compreses entre els paral·lels 70 °S i 82,5°N.

Presenten les anomalies de temperatura sobre la mitjana dels anys 1979 a 1988. L’anomalia de temperatura de l’any 2017 ha sigut de + 0,63°C, la segona més alta de la sèrie històrica que, en el cas de les mesures per satèl·lit, comença l’any 1979. Només l’any 2016 va tenir una temperatura més elevada, i va ser perquè va ser un any afectat pel Niño, fenomen que augmenta les temperatures globals.

La tendència a l’augment de les temperatures és de 0,191°C/dècada, el que vol dir que, durant els 39 anys de mesures per satèl·lit, la temperatura mitjana global ha augmentat de 0,75°C.

L’home dels nassos

Quan arriba el dia de l’home dels nassos és el moment que molts aprofiten per fer balanç de l’any i, per què no, per fer propòsits per l’any vinent. Jo, molt més modest, només voldria comentar la notícia que m’ha semblat la més important de l’any que s’acaba. I aquesta notícia és l’apujada dels preus del petroli.

L’any 2015 el preu mitjà del petroli Brent, que és el que es consumeix a Europa, va ser de 52,3 $ per barril, i l’any 2016, de 43,7. El mes de novembre del 2017 aquest preu ha augmentat fins als 62,7 $ per barril, i les darreres dades (del 29 de desembre) ja el situen a 66,6.

Aquest augment del preu del petroli té com a causa principal que l’investiment en exploració de nous pous de petroli ha caigut de manera ininterrompuda des de l’any 2015: l’any 2015 va caure un 25%, i el 2016 un 26%. Aquest investiment ha caigut perquè els preus del petroli eren massa baixos per assegurar-ne la rendibilitat. Amb menys investiment, la producció de petroli ha disminuït i els preus del petroli estan augmentant.

Tant l’Agència Internacional de l’Energia com el banc HSBC preveuen un augment important del preu del petroli per l’any 2018, com a conseqüència d’aquesta disminució de l’investiment i, també, de la disminució dels estocs emmagatzemats prèviament. És probable que l’any 2018 ens porti un nou pic del preu del petroli.

Com ens pot afectar això? Doncs d’una manera molt senzilla. Espanya té un dèficit exterior crònic pel que fa als productes energètics. Aquest dèficit va ser de 25,8 milers de milions l’any 2015 i de 16,2 l’any 2016. És a dir, una baixada del preu del petroli de 52,3 – 43,7 = 8,6 $/barril va significar 25,8 – 16,2 = 9,6 milers de milions menys de dèficit comercial, un 0,9% del PIB. Si els preus de l’any 2018 s’apugessin, diem, només als preus actuals, és a dir, uns 65-70 $/barril (que probablement ho faran més), el dèficit comercial augmentaria, el que afectaria el creixement del PIB en més d’un 2%. I no parlem del que podria passar amb un augment del preu del petroli encara més elevat.

Les perspectives no són, doncs, massa bones per l’any vinent. I més si llegim l’article d’en Manel Pérez avui a La Vanguardia, “El que Rajoy eludeix rere el seu balanç”, on no només al·ludeix a l’augment dels preus del petroli, sinó també al probable augment dels tipus d’interès que, per un país com Espanya, endeutat fins el coll, pot ser complicat de pair. (En canvi, pel senyor Rajoy, si el creixement del PIB disminueix, només hi ha una causa: Catalunya. Patètic.) 

Per tot això, en el dia de l’home dels nassos, he pensat que la notícia més important de l’any que s’acaba és l’augment del preu del petroli.

El sopar dels polis

Els policies que viuen als vaixells, i que van ser enviats a Catalunya per repartir garrotades el passat primer d’octubre, es queixen pel sopar de la nit de Nadal. Van menjar fideus amb musclos (un musclo per barba), croquetes i carn arrebossada. I una ampolla d’aigua, perquè no s’ennueguessin. Ho troben poc digne d’uns treballadors públics obligats per la seva feina a passar aquests dies lluny de casa seva.

Trobo que tenen raó per queixar-se. Què menys que pollastre rostit per una nit tan assenyalada. I xampany. I torrons. Neules, no, perquè no són pròpies de la seva terra. No hi ha dret.

Diuen que els delinqüents, com en Junqueras, han sopat més bé que ells. S’han oblidat, però, d’acompanyar la paraula delinqüent amb l’adjectiu presumpte, que en Junqueras i companyia encara no han estat jutjats. Aquest oblit podria, en un futur, ser considerat com un delicte d’odi?

Jo, però, aconsellaria els polis que s’ho mirin pel bon cantó. “De buenas cenas están las sepulturas llenas” segons la dita. El ministre Zoido els ha tingut a dieta pel sopar de Nadal perquè vol evitar que s’empatxin i que les conseqüències d’un sopar exagerat siguin irreparables. El ministre Zoido és com un pare que té molta cura dels seus fills més estimats.

Qui ha guanyat les eleccions?

Tots ho tenim clar, encara que ningú ho tingui clar: els independentistes han guanyat en escons, però els no independentistes han guanyat en vots. 

Però hi ha una altre lectura: les eleccions les han guanyat els partits de dretes, i les han perdut els partits d’esquerres. En efecte, entre Ciutadans, Convergència i el PP (tots tres partits de dretes) han tret 2,23 milions de vots i 74 escons, mentre que entre ERC, PSC, Comuns i CUP només han tret 2,05 milions de vots i 61 escons (i això si comptem el PSC com a partit d’esquerres)

Què en traiem d’aquestes eleccions? Podem pensar que Catalunya està escorada cap a la dreta? Probablement no. Molta gent que abans votava socialista ara ha votat Ciutadans, ens diuen els analistes polítics. I ho ha fet en clau independentisme - espanyolisme. Ciutadans ha obtingut bons resultats on abans es votava socialisme, tot i que Ciutadans és un partit clarament lliberal, potser, en alguns aspectes, més a la dreta que els populars. Les polítiques de dretes que proposa Ciutadans és molt probable que, si s’apliquessin, anirien en el sentit de disminuir encara més la renda del treball del que ho estan fent les polítiques populars, o les que Convergència va dur a terme durant el seu mandat.

Perquè no hem d’oblidar que Convergència, durant el mandat de l’Artur Mas, va aplicar amb entusiasme les polítiques d’austeritat preconitzades per les dretes europees com a mitjà per sortir de la crisi. Amb l’agreujant que aquestes polítiques van ser les que, en comptes d’ajudar-nos a sortir de la crisi, ens hi van enfonsar cada cop més, augmentant les desigualtats socials. 

Ara s’intentarà formar un govern. No es farà en clau dreta - esquerra, sinó en clau independentisme - espanyolisme. El resultat serà un govern sense idees clares d’on vol portar l’estat del benestar a Catalunya: un govern Convergència - Esquerra serà, com ha sigut fins ara, com voler barrejar aigua i oli, una missió impossible, que, per pura incapacitat, no avançarà per millorar la vida del ciutadà.

Amb, potser, una mica d’esperança: potser l’exili d’alguns i la presó d’altres els ha fet reflexionar, i, si arriben a governar, pensaran una mica més en el ciutadà que en Itaca (sobretot que han demostrat que no saben on rau això d’Itaca), i seran capaços d’articular polítiques clares, econòmicament i socialment, aplicables a la rutina del dia a dia. És clar que, amb un president que no sap la tassa d’atur dels joves, ho veig complicat: sembla tenir el cap lluny d’aquestes nicieses. 

De manera que han guanyat les dretes, però probablement governarà uns barreja de dretes i esquerres que no sabem quin tipus de política faran, ja que, fins ara, han demostrat que les coses de menjar no els interessen pas massa.

Anem bé!

Fa poc dues de les candidates a president de la Generalitat no sabien quina era la xifra de l’atur a Catalunya. Avui ens assabentem que l’actual president (encara que destituït), no té ni idea de l’atur juvenil a Catalunya, ja que creu que és del 20%, i resulta que és del 30%.

Que dues candidates no sàpiguen el percentatge d’atur del país que pretenen dirigir és molt greu i, al meu parer, les desqualifica totalment. Però que un president, per molt destituït que estigui, i per molt exiliat que es trobi, no sàpiga l’atur juvenil del seu país és, penso jo, molt pitjor, i demostra que durant el temps que ha governat no s’ha preocupat gens ni mica dels problemes reals del país.

I així anem. El que no acabo d’entendre és que encara hi hagi gent que pensi votar aquestes persones.

Incompetència manifesta

Les senyores Inés Arrimadas i Marta Rovira són les candidates que semblen tenir més punts per ser el proper president de la Generalitat. Però ni l'una ni l'altre tenen ni la més petita idea de l'atur que hi ha al pais que pretenen dirigir. L'una va dir que era del 19 al 20%, i l'altra va assentir, quan és de menys del 13%.

Això és una mostra més de la poca preparació que tenen els polítics, fins i tot els de primera fila. Amb gent així algú pretén que podrem arribar gaire lluny? Penso que tant l'Artur Mas com en Carles Puigdemont són, i han sigut, uns polítics molt dolents: el primer perquè va convocar unes eleccions anticipades on va disminuir notablement els escons que tenia el seu partit, i el segon perquè no va gosar convocar eleccions que haurien impedit la situació actual. Quan un polític s'equivoca com els amics Artur i Carles, la dimissió hauria de ser l'única sortida digne.

Hi ha el cas de l'Oriol Junqueras. Quan es va enfrontar amb el senyor Borrell, tot i ser conseller d'Economia, va demostrar que no tenia pas massa idea del que portava entre mans. Quina diferencia amb el seu predecessor...

Però el que han demostrat les dues candidates actuals és que tant l'Artur, com en Carles, com l'Oriol, són uns fenòmens comparats amb elles. És trist confirmar que, guanyi qui guanyi les properes eleccions, Catalunya no només seguirà estant governada per gent incompetent, sinó que la seva incompetència serà encara més grossa del que era.

Recerca i desenvolupament

L'INE acaba de publicar les despeses en R + D d'Espanya corresponents a l'any 2016. El total és de 13,22 milers de milions d'euros, per 13,17 l'any 2015, lluny del màxim de 14,6 a 14, 7 milers de milions dels anys 2008, 2009 i 2010. Podem veure que les empreses són les que tenen més despesa en R + D, mentre que, tant les administracions públiques com l'Ensenyament Superior tenen una despesa bastant més petita.

Si ens referim a la despesa en R + D com a percentatge del PIB, ha estat del 1,19% l’any 2016, el valor més baix dels últims 10 anys. Les despeses en R + D dels països de la zona euro de l'any 2016 ha estat del 2,12%, mentre que la dels Estats Units va ser del 2,79% el 2015, i la del Japó del 3,29%.

Per comunitats autònomes, la qual va dedicar el 2016 proporcionalment a la seva economia més recursos a la R + D va ser al País Basc, amb el 1,89 del seu PIB. La que menys, les Balears, amb només un 0,33%. Catalunya hi va dedicar un 1,46%. Com a Espanya, el valor més baix dels darrers 10 anys.

En un món on el futur es decidirà en bona part pels recursos dedicats a la recerca i al desenvolupament, tant Espanya com Catalunya caminen com els crancs. I després quatre capsigranys ens diuen que serem com Dinamarca, que el 2016 ha tingut unes despeses en R + D del 2,87% del PIB, gairebé el doble que Catalunya. 

De "dinkies" a "sinkies"

Eurostat informa que avui 3 de cada 10 joves a Europa viuen o estan en risc de pobresa. Els resultats de l'enquesta de Càritas Europa, efectuada en 17 països europeus, confirmen la situació cada vegada més precària de la joventut europea i mostren l'aparició d'un nou fenomen que Càritas ha encunyat com "sinkies" (single income, no kids, és a dir, ingressos únics, sense fills). Aquest terme es refereix a les parelles joves sense fills que treballen alhora i que, amb els seus salaris combinats, tot just guanyen l'equivalent a un ingrés únic. A diferència dels “dinkies"(double income, no kids, és a dir, ingressos dobles, sense fills), un terme encunyat en la dècada de 1980 per descriure a les parelles que guanyen un doble ingrés i trien no tenir fills. Els "sinkies" són parelles que en realitat desitjarien tenir fills, però simplement no poden pagar-los.

El passat 15 de novembre, Jorge Nuño Mayer, secretari general de Càritas Europa, va afirmar que: "l'aparició d'sinkies és un senyal extremadament greu que els responsable polítics han de prendre molt seriosament. Aquesta serà la primera generació en dècades que corre el risc d'estar en pitjors condicions que els seus pares, el que portarà profundes conseqüències per a la cohesió social, els models socials i els sistemes de protecció social. Correm el risc d'una societat que s'enfonsa si no es prenen mesures ara". Afegeix que "les societats europees han abandonat el seu compromís amb la cohesió social i no tenen en compte de les generacions més joves".

Els líders de la Unió Europea (UE) van iniciar el passat 17 de novembre una cimera social a Göteborg, la primera en vint anys, que va tractar sobre ocupació just i creixement i en la qual les tres institucions europees i els Vint van proclamar el "Pilar Europeu de Drets Socials ". Per començar, cal dir que es va tractar d'una cimera "informal", el que en llenguatge planer vol dir que els que hi han anat, hi han anat per anar-hi, per fer que fan. Aquest "Pilar Europeu de Drets Socials" conté frases tan boniques com que "tothom té dret a una educació de qualitat", "igualtat d'oportunitats", "inclusió social" o "un salari just que permeti condicions de vida decents". Però es tracta d'un projecte a vint anys vista, i no hi ha ni un sol euro pressupostat per a tan nobles intencions. Sembla com si els nostres líders ens prenguessin per ximples.

Es tracta d'un brindis al sol que ens volen colar perquè pensem que volen alleujar la misèria, l'atur, la desigualtat, que ells mateixos han provocat amb les seves polítiques econòmiques durant la crisi.

Però ni tan sols ho han fet perquè els importa el futur dels seus conciutadans. És, segons han confessat, perquè els preocupa l'ascens dels populismes a Europa. Per dir-ho en altres paraules, ho han fet per posar fora de perill els seus propis culs, per impedir que partits situats fora del sistema puguin guanyar eleccions i allunyar-los de les poltrones que han vingut escalfant des de fa molts anys.

Que lluny queda aquella Unió Europea que va néixer sota la utopia de l'estat del benestar i que tant ens va il·lusionar fa temps.

Malgrat 1917 – Conservació de la carretera a Blanes

A la Vanguardia del divendres 9 de novembre de 1917 es publicava que la Mancomunitat de Catalunya havia decidit apilar 450 metres cúbics de pedra picada per a la conservació de la carretera de Malgrat a Blanes.

Perquè hem arribat aquí

Un article publicat fa tres o quatre dies a eldiario.es m’ha agradat. L’autor n’és Carlos Hernández, i escriu sobre els orígens de la crisi catalana que estem vivint actualment. En dona una explicació interessant.

Ja fa gairebé 9 anys, quan es va començar a destapar el cas Gurtel, amb les primeres detencions i amb la famosa expressió del senyor Correa, maleint el “puto pen drive”, la cúpula del PP va començar a tenir por. Ja es veien tots engarjolats. No van gosar depurar el partit de la corrupció per pur instint de supervivència. Si ho haguessin fet, desenes de dirigents i càrrecs polítics haurien hagut de marxar a casa seva, començant pel president del govern, tant per responsabilitats directes, com per complicitat o per responsabilitat política.

Va ser llavors quan van prendre la decisió de que havien de sobreviure tant sí com no. No oblidem que les dues primeres víctimes del cas Gurtel van ser el jutge que la va destapar, en Baltasar Garzón, i el ministre de justícia del govern socialista, en Mariano Fernández Bermejo. Això demostrava que el PP tenia recolzaments molt sòlids a l’administració de justicia.

Va ser la Gurtel i no l’Artur Mas qui va impulsar al PP a deixar que el problema català s’enquistés, par tenir una bandera espanyola amb la que poguessin tapar la seva corrupció. Ara mateix, al senyor president del govern central està satisfet de la seva estratègia: avui només hi ha un tema del que discutir, la qüestió catalana, mentre ningú té temps d’escoltar la requisitòria d’una fiscal o a un responsable de la UDEF senyalant el PP i al propi president del govern. 

Espanya no és una dictadura, però està podrida fins a la medul·la. Cada dia serà més difícil curar-la. No trigarà pas massa a anar a fer punyetes, i nosaltres amb ella.