dimarts, de desembre 08, 2015
I a això li diuen democràcia?
Reprodueixo un article publicat avui mateix al diari digital Público. Després de llegir-lo, a qui hem de votar? I em sembla que aixó no només passa a nivell estatal. A Catalunya, ídem de ídem.
Les pensions estan pagant el rescat de la banca
Vicenç
Navarro
Catedràtic
de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, i ex
catedràtic d'Economia. Universitat de Barcelona
La
banca privada està sobredimensionada a Espanya, i això és una cosa que té
conseqüències molt negatives per a l'economia d'aquest país, ja que ocupa un
espai massa gran dins de l’economia. En realitat, i en termes proporcionals, el
sector bancari espanyol és més llarg que el sector bancari dels Estats Units, i
en conseqüència, ha estat consumint un nombre excessiu de recursos que es podrien
haver aplicat a altres activitats més necessàries. I per complicar encara més
les coses, les seves inversions, en lloc de dirigir-se a una funció pública com
és l'oferta de crèdits a les famílies i a les petites i mitjanes empreses (que
són les que creen més ocupació en aquest país), s'han centrat en la història
recent en activitats especulatives, com en el sector immobiliari, creant-se les
bombolles que porten aquest nom, amb les conseqüències tan negatives que tots
coneixem. Tothom és conscient que la crisi financera ha tingut un impacte molt
perjudicial per a l'economia espanyola.
Una
de les causes d'aquest sobredimensionament de la banca privada és la seva
enorme influència (que arriba en ocasions categoria de control) sobre les
institucions polítiques i mediàtiques d'aquest país. En part aquesta influència
s'exerceix a través de l'endeutament d'aquestes institucions, fent-les molt
vulnerables a l'exercici de la pressió bancària. Quan Joan Torres, Alberto
Garzón i jo vam escriure el llibre “Hi ha alternatives. Propostes per crear
ocupació i benestar social a Espanya” (2011), l'editorial que anava a
publicar-ho, propera a El País, ens va demanar que eliminéssim seccions del
llibre crítiques amb la banca privada perquè estaven en procés de renegociació
del seu deute amb ella i no volien que apareguessin aquestes crítiques en un
moment delicat d’aquestes negociacions. En negar-nos a aquesta revisió, es va
cancel·lar la publicació del llibre, i vam haver de recórrer a una editorial
molt més petita a fi de poder publicar el llibre. Això és un exemple, dels
milers que existeixen, que una conseqüència de l'excessiva influència
d'aquestes institucions financeres en els mitjans d'informació i persuasió en
aquest país, és que aquest està (dels països de la Unió Europea) entre els
menys variats ideològicament i els menys crítics de l'estructura del poder
econòmic, centrada en el capital financer. Com he indicat en diverses ocasions,
estem aconseguint una falta de diversitat ideològica alarmant per a un país que
es defineix com a democràtic.
El silenci dels mitjans sobre l'assalt al Fons de Reserva de Pensions
de la Seguretat Social per part del govern Rajoy i els seus amics de la banca
Un
dels exemples de l'abusiva influència política de la banca privada a Espanya és
el que està passant amb el Fons de Reserva de les pensions de la Seguretat
Social. Aquest Fons, que es va establir el 1997 i es va iniciar l'any 2000,
tenia com a objectiu anar acumulant una reserva de diners procedents de les
cotitzacions socials, generat en moments de bonança i creixement econòmic, de
manera que el superàvit que s'anava generant durant el procés àlgid de
l'economia servís per cobrir els dèficits que poguessin aparèixer en moments de
recessió.
Aquest
fons va arribar a aconseguir la xifra més que respectable de 66.815.000 d'euros
el 2011. Ara bé, des de llavors, el govern del PP (el partit més proper a la
banca privada que hagi governat Espanya durant el període democràtic) va treure
més i més diners d'aquest fons de reserves (7.003 milions el 2012, 11.648
milions el 2013 i 15.300 milions el 2014) amb la intenció d'anar pagant les
pensions, ja que no s'estava ingressant prou diners a la Seguretat Social, com
a conseqüència de les polítiques imposades a la població (i dic imposades, ja
que no estaven en l'oferta electoral dels partits governants, el PSOE i el PP)
pels governs espanyols presidits pel Sr Zapatero i pel Sr. Rajoy. Aquestes
polítiques, com ara les reformes laborals aprovades pels dos governs, van
produir un descens del nombre de cotitzants a la Seguretat Social (a causa de
l'augment de la desocupació) i una disminució de les cotitzacions socials
(conseqüència del descens dels salaris, creat també per tal reforma laboral)
provocant un problema devastador per a les pensions públiques que el govern
Rajoy va intentar pal·liar recorrent al Fons de les Pensions de la Seguretat
Social, sostraient les quantitats esmentades. No cal dir que qualsevol
dificultat que tinguin les pensions públiques és causa d'alegria per a la banca
que està intentant convèncer la població que les pensions públiques no són
sostenibles (que vol dir que l'Estat no podrà pagar) per tal que la gent vagi
corrent al banc més proper a fer-se un pla privat de pensions (que
incidentalment ha tingut un índex de col·lapses molt superior al d'altres
inversions financeres).
El que els mitjans d'informació i persuasió no han dit sobre el Fons de
les Pensions Públiques
Ara
bé, el que els mitjans d'informació més importants no han comunicat a la
població espanyola és l'enorme escàndol - denunciat per la premsa estrangera,
però no per l'espanyola - que significa que els diners acumulats al Fons
General de les Pensions (que inclou el Fons de Reserves citat en la secció
anterior) ha facilitat que l'Estat espanyol hagi pogut rescatar els bancs.
M'explico.
Quan,
com a resultat de les inversions especulatives de la banca privada, la bombolla
immobiliària (que va absorbir una enorme quantitat de recursos) va esclatar, la
banca privada estava a punt de col·lapsar. Però a causa de l'enorme influència
de la banca, l'Estat la va rescatar, realitzant el major programa de
beneficència que l'Estat espanyol hagi realitzat a la seva història. L'Estat
espanyol, que en teoria - però no en la realitat - ens representa a vostè,
lector, i a mi, es va gastar ni més ni menys que l’enorme quantitat de 61.000
milions d'euros per rescatar la banca. Aquests diners procedien, de nou, de
vostè, lector, i de mi.
Ja
que l'Estat no disposava d'aquests diners, els va haver de demanar prestats,
amb la conseqüència de que el deute públic es va disparar. Que el deute públic
augmenti vol dir que algú o alguna institució ha prestat tal diners ¿I qui va
ser el que va prestar diners a l'Estat per poder pagar el rescat bancari? Aquí
hi ha el gran escàndol que vostè no ha llegit en cap mitjà d'informació
espanyol. Aquests diners procedeix del Fons Públic de les Pensions. En
realitat, el 97% dels diners acumulats en aquest fons s'ha prestat a l'Estat
comprant fons públics. En altres paraules, l'Estat ha agafat aquests diners i
els ha utilitzat per pagar el rescat de la banca, entre d'altres despeses. I
mentre, els mitjans han guardat un silenci ensordidor. No així la premsa
estrangera. Diversos diaris econòmics com el Wall Street Journal (03.01.13) i
l'alemany Deutsche Wirtschafts Nachrichten (04.01.13), han parlat del que han
anomenat el saqueig dels fons de pensions públiques per a comprar bons del
govern d'Espanya. Aquest últim afegia que "com a mínim el 90% dels actius
totals dels fons de pensions de l'Estat espanyol estan convertits en bons a
Espanya". En realitat, es va quedar curt, ja que no és el 90%, sinó el
97%.
Aquesta
actuació posa en perill a les pensions públiques, ja que el valor del deute
públic varia enormement, ja que està subjecta a vaivens especulatius dels
mercats financers, amb la qual cosa, el futur de les pensions públiques pot
estar en perill, i tot això sense que la població tingui ni idea del que està
passant. I això passa en un sistema polític que es defineix com una democràcia.
El millor indicador que no ho és, és que aquest article no es publicaria en cap
dels rotatius més importants del país.
En
aquest país, el que no està indignat és que no sap el que està passant. I els
grans mitjans d'informació i persuasió es passen quatre hores al dia treballant
per assegurar-se que vostè, senyor lector, continuï sense conèixer el que està
passant. Si la gent ho sabés, i sabés també que hi ha alternatives a tant d’escàndol,
hi hauria una revolta general. D'aquí que el silenci ensordidor imposat continuï.
I el que és fins i tot pitjor és que els partits polítics més propers a la
banca, és probable que guanyin les eleccions legislatives del 20 de desembre a
nivell de l'Estat. I a això, repeteixo, li diuen democràcia.
Les pensions estan pagant el rescat de la banca
Vicenç
Navarro
Catedràtic
de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, i ex
catedràtic d'Economia. Universitat de Barcelona
La
banca privada està sobredimensionada a Espanya, i això és una cosa que té
conseqüències molt negatives per a l'economia d'aquest país, ja que ocupa un
espai massa gran dins de l’economia. En realitat, i en termes proporcionals, el
sector bancari espanyol és més llarg que el sector bancari dels Estats Units, i
en conseqüència, ha estat consumint un nombre excessiu de recursos que es podrien
haver aplicat a altres activitats més necessàries. I per complicar encara més
les coses, les seves inversions, en lloc de dirigir-se a una funció pública com
és l'oferta de crèdits a les famílies i a les petites i mitjanes empreses (que
són les que creen més ocupació en aquest país), s'han centrat en la història
recent en activitats especulatives, com en el sector immobiliari, creant-se les
bombolles que porten aquest nom, amb les conseqüències tan negatives que tots
coneixem. Tothom és conscient que la crisi financera ha tingut un impacte molt
perjudicial per a l'economia espanyola.
Una
de les causes d'aquest sobredimensionament de la banca privada és la seva
enorme influència (que arriba en ocasions categoria de control) sobre les
institucions polítiques i mediàtiques d'aquest país. En part aquesta influència
s'exerceix a través de l'endeutament d'aquestes institucions, fent-les molt
vulnerables a l'exercici de la pressió bancària. Quan Joan Torres, Alberto
Garzón i jo vam escriure el llibre “Hi ha alternatives. Propostes per crear
ocupació i benestar social a Espanya” (2011), l'editorial que anava a
publicar-ho, propera a El País, ens va demanar que eliminéssim seccions del
llibre crítiques amb la banca privada perquè estaven en procés de renegociació
del seu deute amb ella i no volien que apareguessin aquestes crítiques en un
moment delicat d’aquestes negociacions. En negar-nos a aquesta revisió, es va
cancel·lar la publicació del llibre, i vam haver de recórrer a una editorial
molt més petita a fi de poder publicar el llibre. Això és un exemple, dels
milers que existeixen, que una conseqüència de l'excessiva influència
d'aquestes institucions financeres en els mitjans d'informació i persuasió en
aquest país, és que aquest està (dels països de la Unió Europea) entre els
menys variats ideològicament i els menys crítics de l'estructura del poder
econòmic, centrada en el capital financer. Com he indicat en diverses ocasions,
estem aconseguint una falta de diversitat ideològica alarmant per a un país que
es defineix com a democràtic.
El silenci dels mitjans sobre l'assalt al Fons de Reserva de Pensions
de la Seguretat Social per part del govern Rajoy i els seus amics de la banca
Un
dels exemples de l'abusiva influència política de la banca privada a Espanya és
el que està passant amb el Fons de Reserva de les pensions de la Seguretat
Social. Aquest Fons, que es va establir el 1997 i es va iniciar l'any 2000,
tenia com a objectiu anar acumulant una reserva de diners procedents de les
cotitzacions socials, generat en moments de bonança i creixement econòmic, de
manera que el superàvit que s'anava generant durant el procés àlgid de
l'economia servís per cobrir els dèficits que poguessin aparèixer en moments de
recessió.
Aquest
fons va arribar a aconseguir la xifra més que respectable de 66.815.000 d'euros
el 2011. Ara bé, des de llavors, el govern del PP (el partit més proper a la
banca privada que hagi governat Espanya durant el període democràtic) va treure
més i més diners d'aquest fons de reserves (7.003 milions el 2012, 11.648
milions el 2013 i 15.300 milions el 2014) amb la intenció d'anar pagant les
pensions, ja que no s'estava ingressant prou diners a la Seguretat Social, com
a conseqüència de les polítiques imposades a la població (i dic imposades, ja
que no estaven en l'oferta electoral dels partits governants, el PSOE i el PP)
pels governs espanyols presidits pel Sr Zapatero i pel Sr. Rajoy. Aquestes
polítiques, com ara les reformes laborals aprovades pels dos governs, van
produir un descens del nombre de cotitzants a la Seguretat Social (a causa de
l'augment de la desocupació) i una disminució de les cotitzacions socials
(conseqüència del descens dels salaris, creat també per tal reforma laboral)
provocant un problema devastador per a les pensions públiques que el govern
Rajoy va intentar pal·liar recorrent al Fons de les Pensions de la Seguretat
Social, sostraient les quantitats esmentades. No cal dir que qualsevol
dificultat que tinguin les pensions públiques és causa d'alegria per a la banca
que està intentant convèncer la població que les pensions públiques no són
sostenibles (que vol dir que l'Estat no podrà pagar) per tal que la gent vagi
corrent al banc més proper a fer-se un pla privat de pensions (que
incidentalment ha tingut un índex de col·lapses molt superior al d'altres
inversions financeres).
El que els mitjans d'informació i persuasió no han dit sobre el Fons de
les Pensions Públiques
Ara
bé, el que els mitjans d'informació més importants no han comunicat a la
població espanyola és l'enorme escàndol - denunciat per la premsa estrangera,
però no per l'espanyola - que significa que els diners acumulats al Fons
General de les Pensions (que inclou el Fons de Reserves citat en la secció
anterior) ha facilitat que l'Estat espanyol hagi pogut rescatar els bancs.
M'explico.
Quan,
com a resultat de les inversions especulatives de la banca privada, la bombolla
immobiliària (que va absorbir una enorme quantitat de recursos) va esclatar, la
banca privada estava a punt de col·lapsar. Però a causa de l'enorme influència
de la banca, l'Estat la va rescatar, realitzant el major programa de
beneficència que l'Estat espanyol hagi realitzat a la seva història. L'Estat
espanyol, que en teoria - però no en la realitat - ens representa a vostè,
lector, i a mi, es va gastar ni més ni menys que l’enorme quantitat de 61.000
milions d'euros per rescatar la banca. Aquests diners procedien, de nou, de
vostè, lector, i de mi.
Ja
que l'Estat no disposava d'aquests diners, els va haver de demanar prestats,
amb la conseqüència de que el deute públic es va disparar. Que el deute públic
augmenti vol dir que algú o alguna institució ha prestat tal diners ¿I qui va
ser el que va prestar diners a l'Estat per poder pagar el rescat bancari? Aquí
hi ha el gran escàndol que vostè no ha llegit en cap mitjà d'informació
espanyol. Aquests diners procedeix del Fons Públic de les Pensions. En
realitat, el 97% dels diners acumulats en aquest fons s'ha prestat a l'Estat
comprant fons públics. En altres paraules, l'Estat ha agafat aquests diners i
els ha utilitzat per pagar el rescat de la banca, entre d'altres despeses. I
mentre, els mitjans han guardat un silenci ensordidor. No així la premsa
estrangera. Diversos diaris econòmics com el Wall Street Journal (03.01.13) i
l'alemany Deutsche Wirtschafts Nachrichten (04.01.13), han parlat del que han
anomenat el saqueig dels fons de pensions públiques per a comprar bons del
govern d'Espanya. Aquest últim afegia que "com a mínim el 90% dels actius
totals dels fons de pensions de l'Estat espanyol estan convertits en bons a
Espanya". En realitat, es va quedar curt, ja que no és el 90%, sinó el
97%.
Aquesta
actuació posa en perill a les pensions públiques, ja que el valor del deute
públic varia enormement, ja que està subjecta a vaivens especulatius dels
mercats financers, amb la qual cosa, el futur de les pensions públiques pot
estar en perill, i tot això sense que la població tingui ni idea del que està
passant. I això passa en un sistema polític que es defineix com una democràcia.
El millor indicador que no ho és, és que aquest article no es publicaria en cap
dels rotatius més importants del país.
En
aquest país, el que no està indignat és que no sap el que està passant. I els
grans mitjans d'informació i persuasió es passen quatre hores al dia treballant
per assegurar-se que vostè, senyor lector, continuï sense conèixer el que està
passant. Si la gent ho sabés, i sabés també que hi ha alternatives a tant d’escàndol,
hi hauria una revolta general. D'aquí que el silenci ensordidor imposat continuï.
I el que és fins i tot pitjor és que els partits polítics més propers a la
banca, és probable que guanyin les eleccions legislatives del 20 de desembre a
nivell de l'Estat. I a això, repeteixo, li diuen democràcia.
divendres, de desembre 04, 2015
Baixar impostos?
Parlàvem l’altre dia de la pressió
fiscal agregada (impostos més cotitzacions a la Seguretat Social), que a
Espanya és del 38 % de Producte Interior Brut (PIB), i que la mitjana de la
Unió Europea és del 45 %. La pregunta és, es pot mantenir un estat del benestar
amb una pressió fiscal com l’espanyola, o no?
Fa pocs dies, el Partit Socialista, al presentar el seu
programa econòmic, deia que vol augmentar aquesta pressió fiscal un parell de
punts, fins el 40 o 41 %, mentre que els actuals responsables del Ministeri
d’Hisenda i Administracions Públiques afirmen que amb una pressió fiscal del 38
o del 39 % del PIB es pot mantenir l’estat del benestar, i que quan es supera
aquesta barrera es poden plantejar rebaixes impositives.
En un cicle econòmic, la pressió fiscal, “sense fer res”,
baixa quan hi ha crisi i puja quan l’economia va bé. Si la previsió de millora
econòmica es confirma, doncs, la pressió fiscal pujaria un o dos punts, ja que
els ingressos públics augmentarien. En realitat, als anys del boom econòmic, la
pressió fiscal agregada va arribar gairebé al 41 %
Les despeses publiques, sempre “sense fer res”,
disminuiran pel cantó dels interessos del deute públic, ja que els interessos
han baixat, i per les prestacions d’atur, ja que cada vegada hi ha més aturats
que han arribat al final dels seus drets a rebre la prestació, mentre que les
prestacions de la Seguretat Social augmentaran a causa de l’augment dels
pensionistes i que les pensions dels nous pensionistes són més elevades que les
dels més antics. Probablement l’augment de les despeses de pensions serà més important
que la disminució de les despeses financeres i de les prestacions d’atur
Per aquesta raó, quan el Partit Popular ens diu que ara
es poden baixar els impostos, no diu tota la veritat, ja que si es baixen els
impostos és molt probable que s’hauran de baixar les prestacions. Que un partit
que durant el seu mandat ha hagut de fer servir més de 30.000 milions d’euros
del fons de la Seguretat Social per pagar les pensions ens digui que baixarà
impostos sense tocar l’estat del benestar, és que ens pren per imbècils.
dimecres, de desembre 02, 2015
La investidura del President
Com molta gent, em miro amb un ull escèptic i
un altre ull burleta el que està passant a la política catalana. Molta gent
havia pensat que la independència, o la desconnexió amb Espanya, era cosa
senzilla, i que n’hi havia prou amb sortir al carrer a manifestar-se per tenir
una passaport que digui Catalunya. La realitat ha sigut molt diferent.
D’una part, la quantitat de vots de les
darreres eleccions no és clarament favorable a la independència, el que vol dir
que a Catalunya hi ha més o menys la meitat dels votants que volen ser
independents i que l’altra meitat opinen el contrari. Amb uns resultats així,
la independència és gairebé impossible.
D’altra part, a més de dos mesos de les
eleccions, l’embolic per formar govern és sensacional. La CUP no vol votar al
senyor Mas, i aquest fa equilibris funambulescs perquè els de la CUP li donin
el seu vot. Penso que la CUP fa bé de no voler votar el senyor Mas, per
diferents raons.
2. Per altra banda, és el president d’un
partit que té moltes paperetes per que es demostri que s’ha finançat de manera
irregular, i és molt probable que algú s’hagi beneficiat personalment d’aquest
tipus de finançament.
3. I, finalment, ha dirigit les retallades
socials a Catalunya, que han afectat a les capes més necessitades de la
societat catalana.
Malgrat 1915 – Festa Major i subhasta de les mines de ferro
El dissabte 4 de desembre de 1915, La
Vanguardia publicava una notícia sobre la celebració de la propera Festa Major
de Sant Nicolau.
Un parell de dies abans, el 2 de desembre, podíem llegir al mateix diari l'anunci de la subhasta de les mines de ferro, per un valor de mig milió de pessetes.
divendres, de novembre 27, 2015
Malgrat 1915 – Puntes
La
Vanguardia del divendres 26 de novembre de 1915 publicava una nota sobre una
exposició de puntes. La indústria de puntes de Malgrat era molt important fa
cent anys.
divendres, de novembre 20, 2015
El millor alumne de la classe
Fa unes setmanes es va reunir a Madrid la
plana major dels conservadors europeus, presidits per Angela Merkel, patrona
major de l'austeritat amb les conseqüències que patim els ciutadans de mitja
Europa. Al costat d'ella, Nicolás Sarkozy, el que anava a refundar el
capitalisme quan va començar la crisi, Jean-Claude Juncker, actual president de
la Comissió, que quan era primer ministre de Luxemburg va autoritzar la
signatura d'acords fiscals amb centenars d'empreses, el que va fer que altres
països europeus, entre ells Espanya, perdessin milers de milions d'euros. No
van faltar dirigents tan pintorescos com l'italià Silvio Berlusconi, conegut pels
seus excessos de tota mena, o l'hongarès Viktor Orban, que té unes tendències
autoritàries que no se les salta un gitano.
Tots aquests personatges es van reunir per
festejar al seu alumne model, Mariano Rajoy, el que ha fet millor els deures.
L'altre candidat, Pedro Passos Coelho, havia comès l'error de perdre les
eleccions. Què mèrits ha fet Mariano Rajoy perquè els seus col·legues conservadors
li fessin aquest homenatge? Hem sortit de la recessió, encara que no de la
crisi, tenim més deute, menys població activa, més desocupats, treballs més
precaris i mal pagats, en resum, més pobresa. Som els campions europeus de la
desigualtat. Ha defensat els interessos dels creditors estrangers i de les
entitats financeres, d'aquí la seva aposta per l'austeritat, sense que les
seves conseqüències socials li importessin gaire.
Per als espanyols la principal herència que
ens deixarà Mariano Rajoy és un deute públic inassumible per les generacions
futures. Sota el seu mandat, el muntant de deute de les administracions
públiques, si atenem als comptes financers del Banc d'Espanya, s'aproxima als
1,4 bilions d'euros, fet que suposa un increment de gairebé 600.000 milions
d'euros. Mentre el deute augmentava, els serveis públics empitjoraven, les
prestacions socials disminuïen i es retallava la despesa social.
El segon mèrit de Mariano Rajoy ha estat el
d'aplanar el camí perquè molts espanyols haguessin d'anar a treballar fora
d'Espanya. Molts d'aquests nous emigrants són mà d'obra qualificada, formada a
costa de l'erari espanyol, i de la qual s'aprofiten, gratis, els països
receptors.
Un altre mèrit atribuïble a Mariano Rajoy és
el de la reforma laboral, dissenyada per abaratir salaris i acovardir els
treballadors. Aquesta reforma laboral ha tingut com a conseqüència menys
població activa, més desocupats, més contractes temporals i parcials, en resum,
una precarietat extrema. S'ha estat repartint misèria. Hi ha un empitjorament
generalitzat de la situació social a tot Espanya des de l'any 2009. Les xifres
s'han vist agreujades en 2014. En aquest any, es van aconseguir xifres rècord
en pobresa, desigualtat i privació material severa, amb 13,6 milions de
persones que vivien en risc de pobresa i / o exclusió social a Espanya, un 29,2
% de la població, comparat amb un 24,7 % l’any 2009, com es pot veure a la gràfica.
D'aquest total, 3,2 milions vivien en situació de pobresa severa, és a dir, per
sota del llindar del 30% de la mediana de la renda des espanyols, el que
equival a uns ingressos inferiors a 332 euros mensuals per a una llar d'una
sola persona.
AROPE (At Risk of POverty and/or Exclusión) = Risc de
Pobresa i/o Exclusió Social
diumenge, de novembre 15, 2015
La sorra del Cap de Tordera
Parlàvem fa uns mesos de la solució que les
autoritats de Costes, del Ministeri de Medi Ambient, havien decidit aplicar a
la part malgratenca del Cap de Tordera per intentar salvar la platja de la
zona, platja que és la base perquè els càmpings situats allà tinguin clients.
La solució ha consistit en fer una aportació
de 112.000 metres
cúbics de sorra procedents d’un dragat que s’ha fet davant del port d’Arenys.
Aquesta aportació de sorra, que no duraria massa temps, ja que no seria
estable, s’ha reforçat amb la construcció de sis espigons “tous” i submergits,
formats per tubs de geotèxtil plens de sorra, d’una llargada d’uns vint metres.
El cost total de l’operació s’estimava en 1.150.000 euros.
Aquesta aportació de sorra s’ha fet sobre una
llargada de platja d’uns 800
metres .
Doncs bé, resulta que aquesta solució no ha
aguantat la primera llevantada de la temporada. Unes ones de cinc metres durant
un parell de dies han acabat amb els espigons de geotèxtil i s’han endut el
milió llarg d’euros que ha costat la prova pilot. Els espigons tous no han
aguantat.
Molts, entre ells els que formen la Plataforma
en Defensa del Litoral, pensen que s’ha de continuar investigant, que es poden
treure resultats positius del fracàs. Diuen que potser el problema es troba en
l’orientació dels espigons. I és possible que tinguin raó. Possible, sí, però
probable? Perquè siguem francs, el mar no l’entén ningú, per molt que hi hagi
gent que cregui que hi entén alguna cosa.
Una altra prova tornarà a costar un milió
llarg d’euros. I sense cap seguretat. A més, a Arenys és probable que s’oposin
a una nova extracció massiva de sorra. Per ara, la única defensa que sembla
funcionar són les barreres de roques, com les que fa anys es van posar davant
Malgrat per protegir les vies del tren. Però que tenen l’inconvenient que
deixen la zona protegida sense sorra.
S’han de seguir enterrant milions? No és temps
de llençar els diners a la claveguera, si aquest temps ha existit alguna
vegada. No seria millor indemnitzar els propietaris dels càmpings perquè es
busquessin una altra manera de guanyar-se la vida i deixar que el mar agafi el
que li correspon? Així la inversió només s’hauria de fer una vegada.
dimecres, de novembre 11, 2015
Les despeses i els ingressos públics
Al blog “Nada es Gratis” hi trobem una entrada
interessant, titulada “A vueltas con el déficit”, o hi ha unes dades
interessants.
La primera fa referència a l’evolució de les
despeses de les Administracions Públiques entre els anys 2009 i 2014, que podem
veure al quadre següent:
Entre els anys 2009 i 2014, les Administracions
Públiques (Administració Central, Autonomies, Corparacions Locals i Seguretat
Social), han passat de gastar 493.865 milions a gastar-ne 461.850, o sigui, un
estalvi de 32.015 milions d’euros.
D’aquest estalvi, l’Administració Central no
hi ca col·laborat gens, ja que ha augmentat les seves despeses en 2.745
milions. La Seguretat Social ha augmentat les seves despeses en 12.440 milions.
Les Comunitats Autònomes han reduït les seves despeses en 28.143 milions, i les
Corporacions Locals ho han fet en 15.414 milions. L’esforç (si a això se li pot
dir esforç) ha recaigut exclusivament sobre les CCAA i les CCLL.
És a dir, que, si bé la Seguretat Social podria
justificar l’augment de despeses en l’envelliment de la població i l’augment de
les pensions, l’augment de despeses de l’Administració Central és inexplicable,
sobretot havent caigut els interessos del deute públic.
Si analitzem els ingressos de les
Administracions Públiques, en percentatge del Producte Interior Brut, veiem que
a Espanya aquest percentatge és del 38 %, sent la mitjana europea del 45 %.
Aquests 7 punts percentuals es corresponen a una quantitat de 70.000 milions
anuals que no s’ingressen. I encara ens volen fer creure que baixaran impostos!
Aquesta gràfica mostra que hi ha països amb pressions
fiscals baixes i estat del benestar petit. N’hi ha d’altres amb una pressió
fiscal alta i un estat del benestar generós. Espanya, que com sabem és
diferent, té una pressió fiscal petita i vol tenir un estat del benestar gran. Fins
que Espanya no decideixi el camí a seguir, si desmantellar l’estat del benestar
o augmentar la pressió fiscal, no anirem bé.
La declaració del Parlament
Tornarem a parlar de la independència de
Catalunya, tema que ocupa molt de temps, potser massa, i pren molta energia als
que s’haurien d’ocupar del dia a dia de l’administració. I així va tot...
Molta gent ha dit que la declaració sobre l’inici
del procés polític a Catalunya, aprovada ahir al Parlament no és un encert. Jo
també ho penso així: per a mi és com donar a l’adversari un bastó perquè et
pugui donar més fàcilment garrotades. Aquesta declaració sembla escrita per una
banda d’aficionats, i segueix la tendència actual a que les coses aprovades als
diferents parlaments, que són moltes i variades, tenen una qualitat molt
millorable, i són carn de demandes judicials degut a les seves contradiccions i
mala redacció.
La reacció del govern central ha estat tan
desencertada com la redacció de la declaració: que el Tribunal Constitucional,
al que el Partit Popular ha fet tot el que ha pogut per desprestigiar-lo, sigui
el que tombi la declaració. I, un cop la declaració suspesa, si es segueix
endavant, es podria acusar de delicte de desobediència i ficar algun dirigent
polític català a la presó. Si ho fessin així, és probable que la quantitat de
partidaris de la independència augmenti. Potser és el que volen els autors de
la declaració.
El problema de veritat vindrà quan el
Parlament aprovi les lleis de la Hisenda catalana i de la Seguretat Social
catalana, lleis que, per altra banda, ja deuen estar redactades. A qui hauran
de pagar els impostos els contribuents, a qui hauran de pagar les cotitzacions
socials els empresaris? I si uns paguen a Catalunya i els altres a Espanya, qui
pagarà les pensions, que, com tots sabem, es paguen amb les cotitzacions? Per a
mi, el problema, més que en la declaració, quan aquesta es vulgui concretar. No
sé si els que han aprovat la declaració saben què faran quan arribi aquest
moment. I, si ho saben, s’ho guarden per ells.
divendres, de novembre 06, 2015
L’ascensor inclinat del Castell
Llegíem ahir a elmalgratenc:
“L’ascensor inclinat, que connecta el barri del Castell i
el centre de Malgrat de Mar, està tancat des de fa uns dies. El motiu és una
avaria al motor. S’estan duent a terme les feines per arreglar-lo que
consisteixen en desmuntar el motor, canviar el bobinatge i tornar a muntar-ho.
Des del consistori, s’assegura que el servei es restablirà en breu. La previsió
és que pugui fer-se aquest dilluns.
Usuaris
habituals de l’ascensor es queixen d’interrupcions freqüents del servei, sigui
per fer tasques de manteniment o per a reparacions. Consideren que s’espatlla
massa sovint i demanen solucions definitives. Els usuaris amb qui ha pogut
parlar elmalgratenc també apunten la possibilitat que no es fes bé en
inici o que estigui assumint més trànsit de persones del previst. Una de les
queixes que fan els usuaris és la que fa referència als mals usos per part
d’algunes persones.”
Ara fa cinc anys i mig vaig dir que l’ascensor inclinat del Castell tindria
problemes importants de funcionament. Pensava que els problemes es veurien al
cap de dos o tres anys. Em vaig equivocar, els problemes seriosos han sortit
més tard, però han acabat sortint. Era fàcil de veure. I no són més que els
primers.
divendres, d’octubre 23, 2015
Malgrat 1915 – Bolets i altres notícies
La Vanguardia del diumenge 24 d’octubre de
1915 publicava una ressenya sobre Malgrat, de la que podem destacar la gran
abundància de bolets d'ara fa cent anys.
Els comptes del govern: cotitzacions a la Seguretat Social
Ja que a les darreres eleccions al Parlament
de Catalunya ningú ha parlat de les coses de menjar, seria bo que, per les
properes eleccions al Parlament espanyol toquéssim una mica de peus a terra. És
a dir, que parléssim de les propostes econòmiques dels diferents partits.
Començarem pels pressupostos del govern per l’any que ve.
La Comissió Europea ha advertit al Govern del senyor
Rajoy que el seu pressupost per al 2016 no complirà l'objectiu de dèficit i que
després de les eleccions haurà d'aplicar 7.000 milions d'euros de retallades
addicionals.
Fixem-nos només en els pressupostos de la
Seguretat Social. Els ingressos per cotitzacions van ser de 99,2 milers de
milions d'euros l'any 2014. Per a l'any 2015, els pressupostos preveuen unes
cotitzacions de gairebé 110 mil milions, un augment del 10,7%. I quins seran
els ingressos per cotitzacions en 2015? Tot fa preveure que seran de l'ordre
dels 103.000 milions, de manera que hi haurà un desfasament, d'arribar-se a
aquesta quantitat, de 7.000 milions d'euros. Aquest desfasament ve de les
bonificacions a les contractacions, la baixada dels salaris mitjans i la
precarietat dels nous llocs de treball creats. En resum, les noves ocupacions
pràcticament no augmenten la cotització.
Doncs bé, els pressupostos de l'any 2016
preveuen un augment dels ingressos per cotitzacions del 6,5%, però no sobre el
probable del 2015, sinó sobre el pressupost de 2015. Els ingressos per
cotitzacions previstos són de 117,2 milers de milions . El més lògic és que en
el 2016, per les mateixes raons que les de l'any 2015, es produeixi un nou
desfasament de, almenys, la mateixa quantia, si no superior (hi ha qui parla
d'un desfasament de gairebé 25.000 milions entre 2015 i 2016)
dijous, d’octubre 15, 2015
La meravella espanyola
Des de fa uns quants dies, per terra, mar i
aire ens diuen que l’economia espanyola va com un coet. Es clar que la Comissió
Europea fa algunes remarques a aquesta meravella, però com tothom sap, Comissió
Europea ens té mania.
Ara diuen que Espanya no complirà, aquest any
ni el que ve, amb els objectius de dèficit. Ràpidament, el senyor President del
Govern respon que no entén com gosen dir això del seu govern, ja que des de que
el PP governa, sempre s’han complert els dèficits. Resposta convincent, però
amb un petit detall, que és falsa. A la taula següent es pot veure el dèficit
públic, en % del PIB, des de que governa el PP.
Què sabran aquests ximples de la Comissió de
l’economia espanyola, si som el país que creix més d’Europa? Una altra resposta
convincent, si no fos per un altre petit detall, que es falsa, tal com es pot
veure a la taula següent, on hi ha els creixements reals de l’any 2014, segons
Eurostat, de diferents països, i les previsions del Fons Monetari Internacional
2015.
És clar que, fora d’aquests petits detalls,
l’economia espanyola és una meravella i va com un coet. O serà que s’acosten
les eleccions i ens prenen per imbècils?
Malgrat 1915 – Inauguració del Col•legi Delatreille i altres notícies
El divendres 15 d’octubre La Vanguardia
s’ocupava de Malgrat d’una manera bastant extensa:
-
Inauguració del col·legi
Delatrille
-
Premi del concurs de tir de Sant
Sebastià
-
Pel·lícules que es projectaven als
cines de Malgrat
-
Avís sobre la censura de les
pel·lícules
-
Gran quantitat d’ocells
-
Bones collites de blat de moro i
de fesols
dilluns, d’octubre 12, 2015
La guerra de Síria i el canvi climàtic
A un article publicat al mes de març, titulat
Climate change in the Fertile Crescent and Implications of the recent Syrian drought, s'estudia la sequera que va assolar la regió de Síria durant els anys 2007 a 2010, i s'arriba a
les següents conclusions:
- aquesta sequera va ser la pitjor des que es
tenen registres instrumentals, i va causar una disminució important i
generalitzada de les collites, el que va donar lloc a emigracions massives de
famílies camperoles cap a les ciutats.
- Síria és un país amb polítiques agrícoles i
mediambientals poc sostenibles, de manera que aquesta sequera va tenir un
efecte catalític que va conduir a desordres polítics.
- és molt probable que aquesta sequera es
degui al canvi climàtic provocat per l'activitat humana.
La tendència de les precipitacions,
temperatura i pressió al nivell del mar dels últims cent anys, juntament amb
els models climàtics, suggereixen amb força que, com a conseqüència de
l'activitat humana, principalment a causa de l'emissió de diòxid de carboni i
altres gasos d' efecte hivernacle, la probabilitat de sequeres persistents en
aquesta regió ha augmentat molt. La probabilitat que ocorrin sequeres de tres
anys de durada, com la dels anys 2007
a 2010, és de dues a tres vegades més gran que la deguda
a la variabilitat natural. D'on s'arriba a la conclusió que la influència
humana sobre el sistema climàtic és una de les causes principals de l'actual
conflicte sirià.
El govern sirià hauria pogut fer front a la
conseqüències socials de l'emigració massiva de camperols cap a les ciutats si
no hagués estat que la seva producció de petroli estava disminuint, alhora que
augmentava el consum intern. Tot això va fer que els recursos de l'estat per
fer front als problemes socials també van disminuir. Mentre aquests recursos
van ser importants, es van fer servir per subvencionar els productes bàsics i
les compres de material agrícola, el que va conduir a un augment important de
la població siriana.
A l'article es mostra que la disminució recent
en les precipitacions de Síria és una combinació de la variabilitat natural del
clima i d'una tendència a llarg termini, i que la severitat de la sequera
observada és altament improbable sense aquesta tendència a llarg termini.
Els canvis a les precipitacions de Síria estan
lligats a l'augment de la pressió al nivell del mar a la Mediterrània oriental,
que també mostra una tendència a llarg termini. També hi ha hagut una tendència
a llarg termini d'augment de les temperatures, que també ha contribuït a la
disminució de la humitat del sòl.
(A) Precipitació mitjana àrea de Síria durant
els sis mesos d'hivern (mitjana de novembre-abril), utilitzant dades CRU3.1
quadriculada.
(B) CRU temperatura anual prop de la
superfície (l'ombrejat vermell indica la persistència recent per sobre del que
seria normal a llarg termini).
(C) Índex de Severitat Palmer de Sequera
(Palmer Drought Severity Index - PDSI) anual, auto-calibrat.
(D) Població total de Síria.
No hi ha cap causa natural que expliqui
aquesta tendències a llarg termini, mentre que l'augment de la temperatura i la
disminució de les precipitacions són coherents amb els models que estudien la
resposta a l'augment dels gasos d'efecte hivernacle. És més, els models assenyalen
pel futur un augment de les temperatures i una disminució encara més important
de les precipitacions a la Mediterrània oriental, el que no pot més que
agreujar els problemes actuals.
diumenge, d’octubre 04, 2015
Malgrat 1915 – Venda de dues cases
A La Vanguardia del divendres 1 d’octubre de
1915 hi venia un anunci de la venda de dues cases al carrer de Boters.
dissabte, de setembre 26, 2015
Perque unís, guañén
Ara resulta que el políglota màxim de la
nació, el senyor Mariano Rajoy i Brey, se’ns posa romàntic i diu que ens estima
molt, i ho diu en català. Li perdonarem l’accent, i li agraïm la bona voluntat.
Però diuen que “fets i no paraules”, i perquè
el senyor Mariano ho entengui, “obras son amores, y no buenas razones”. Les
paraules, molt boniques, els fets, no tant. Si agafem el percentatge de la
inversió estatal territorialitzada que s’ha pressupostat anualment per
Catalunya, el resultat és decebedor. Catalunya té el 15,8 % dels habitants
d’Espanya, i el seu PIB és el 18,8 % del total espanyol. Bon any mal any, si no
ens estimessin tant però fossin raonablement justos, el percentatge de la
inversió territorialitzada corresponent a Catalunya hauria d’estar entre
aquestes dues xifres. El gràfic és parlant.
Durant l'època del senyor Aznar López
(pressupostos 1997 – 2004), aquest percentatge va ser, en mitjana, del 12,6 %.
Durant la del senyor Rodríguez Zapatero
(pressupostos 2005 – 2011), va ser del 15,0 %.
Quan ha governat el senyor Rajoy Brey
(pressupostos 2012 – 2016), la mitjana corresponent a Catalunya ha caigut al
10,6 %.
dimecres, de setembre 23, 2015
Independència i Déu
Ara sí que l’hem fet grossa. Resulta que a
València, el bisbe-cardenal Cañizares ha convocat rogatives per la unitat d’Espanya. De
la mateixa manera que els indis s’encomanaven a Manitú i els cristians, abans
que hi hagués l’home del temps, s’encomanaven al Senyor quan feia temps que no
plovia, a València s’encomanen a Déu per preservar la sacrosanta unitat
d’Espanya. Com si a Déu li importés el més mínim aquesta qüestió.
De la mateixa manera que les rogatives perquè
plogués tenien un percentatge d’èxit molt relatiu, és d’esperar també que les
rogatives per preservar la unitat d’Espanya tinguin el mateix èxit. Però, de la
mateixa manera que un conseller del tripartit, declaradament ateu, es va
encomanar a la Moreneta perquè plogués quan hi va haver la darrera sequera a
Catalunya, i va ploure, no hem de menystenir la possibilitat que les instàncies
superiors escoltin al bisbe de València i els seus fidels.
De manera que recomanaria a les senyores
Forcadell i Casals, als senyors Mas, Romeva i Junqueras, i fins i tot a
l’entrenador de futbol que tanca la llista de Junts pel Sí, que es vestissin de
sac i, descalços, pugessin a peu a Montserrat per fer rogatives per la
independència de Catalunya, per contrarestar les rogatives valencianes.
L’experiència demostra que si l’èxit de les rogatives a Déu és molt relativa,
les rogatives a la Moreneta tenen un èxit assegurat.
dimarts, de setembre 22, 2015
Malgrat 1915 – Topada de trens
El dia 21 de setembre de 1915 es va produir
una topada de dos trens a la vora de Malgrat, segons ressenyava La Vanguardia
del dia 24 del mateix mes.
Malgrat 1915 – Carretera de Blanes
La Vanguardia del dijous 23 de setembre de
1915 publicava que la Mancomunitat de Catalunya, presidida pel senyor Prat de
la Riba, es va reunir. Un dels temes tractats va ser el referent a la carretera
de Malgrat a Blanes. Aquesta carretera va ser l’obra de la seu.
L’extensió del gel marí
Mentre aquí estem atrafegats amb les nostres
polítiques locals o amb el problema dels refugiats de les guerres que hem contribuït
a que es produeixin, la naturalesa continua al seu ritme indiferent a les
nostres misèries.
Així, l’extensió del gel marí àrtic ha arribat
al seu mínim anual el passat 8 de setembre, assolint una extensió de 4,34
milions de km2, segons la Universitat de Colorado Boulder.
L’extensió mínima del gel marí àrtic ha anat
disminuint, ja que a la dècada dels 80 era de 6,96 milions de km, i els darrers
sis anys ha sigut de 4,48 milions de km2, un 35 % menys. Pel que fa
a l’extensió màxima, era de 16,04 milions de km2, mentre que els
darrers sis anys ha sigut de 14,80 milions de km2, un 8 % menys.
El gel marí àrtic
disminueix, en valors relatius, més de pressa a l’estiu que al hivern. És possible que d'aquí a alguns anys, l'Artic quedi lliure de gel a l'estiu.
Si anem a l’altre banda del món, el gel antàrtic
ha arribat a la seva extensió màxima el passat 5 de setembre, assolint els 18,45
milions de km2, segons la mateixa universitat.
A l’oceà Antàrtic, al revé que a l'Àrtic, l’extensió del gel marí
augmenta: l’extensió mínima mitjana dels anys 80 era de 2,70 milions de km2,
i els darrers sis anys ha sigut de 3,17 milions de km2, un 17 % més,
mentre que l’extensió màxima, que en mitjana era de 18,62 milions de km2,
els darrers sis anys ha passat a 19,26, un 3 % més.
diumenge, de setembre 20, 2015
Pensions i independència
Fa un parell d’anys, el Partit Popular
publicava El Dret a Saber. Entre els diferents temes que va tractar hi estava
el de que una Catalunya independent no podria pagar les pensions. Com a prova,
donava les dades de que la Seguretat Social catalana havia tingut dèficit
durant els anys 2010 al 2012, és a dir, que les prestacions (pensions
majoritàriament) havien sigut més importants que les cotitzacions.
Com que al conjunt de l’estat també les
prestacions havien sigut superiors a les cotitzacions, es va haver de recórrer
al fons de pensions que s’havia anat alimentant abans de la crisi per poder
anar pagant les pensions. Aquest dèficit ha continuat fins al 2014, segueix
aquest any i previsiblement continuarà durant els propers anys fins que aquest
fons s’esgoti.
De manera que, si una Catalunya independent no
podria, segons el Partit Popular, pagar les pensions, el mateix passarà a
Espanya.
Els amics de Junts pel Sí han publicat un full
dient que les pensions estan més assegurades en un estat propi, el que en sí no
es pot demostrar, com tampoc es pot demostrar el contrari. El que m’ha cridat
l’atenció és que també diu que “des de que es tenen dades, la Seguretat Social
té superàvit a Catalunya, mentre que a l’estat espanyol té dèficit”. I això no
es correspon a la realitat actual. La Segureta Social té, des de fa uns quants
anys, dèficit tant a Catalunya com a Espanya. El dèficit de la Seguretat Social
catalana dels anys 2009 al 2011 (darrer any del que es tenen dades) és de 8.051
milions d’euros (suplement econòmic del País del 20.09.2015).
Amb una Catalunya independent, la Seguretat
Social catalana seguiria tenint dèficit, encara que l’economia seguís igual.
Com que es pot preveure que durant un temps l’economia tindria problemes per
mantenir-se al nivell d’abans de la independència, és molt probable que el
problema de les pensions s’agreujaria. Per pagar-les, s’hauria de recórrer al
seu finançament mitjançant impostos.
Trobo contraproduent que es diguin coses que
no es corresponen a la realitat. Des de fa cinc anys, a Catalunya les
prestacions de la Seguretat Social són superiors a les pensions. La gent de Junts
pel Sí ho saben o ho deurien saber. Dient que, des de que es tenen dades, la
Seguretat Social té superàvit a Catalunya o bé ens menteixen o bé demostren que
no coneixen la realitat.
divendres, de setembre 18, 2015
Els valors intangibles
Tots hem pogut seguir les mobilitzacions dels
ramaders per aconseguir que els industrials lactis no els hi paguin la llet a un
preu per sota dels seus costos de producció. Unes mobilitzacions que el govern,
escudat en la lliure competència a què ens obliga Europa, contempla, no sé si
impassible, però sí, almenys impotent. La lliure competència a la qual estem
sotmesos per pertànyer a la Unió Europea impedeix que els països membres puguin
actuar sobre els preus. Aquest problema de la llet s'ha accentuat ara que a
Europa s'han suprimit els límits a la producció lletera, el que fa que s'hagi
produït un excés d'oferta que baixa els preus, i les multinacionals comprin la
llet a qui la ven més barata , tant és que sigui francesa, belga, espanyola o
holandesa, ja que al cap i a la fi, totes són blanques.
Aquesta competència suposa per als nostres
ramaders el tancament progressiu de les seves instal·lacions, el que porta a la
ruïna a moltes famílies i fa que el camp quedi cada vegada més desert. És això
el que volem: que tots ens anem a la ciutat, deixant un camp desert, sense
activitat? Probablement, no.
Fa uns dies, el rector d’Ortigueira va
publicar un escrit molt interessant sobre aquest tema. Entre altres coses, destacaré
d'aquest escrit dos conceptes: "establir preus justos ha de ser un dret
que ha de primar necessàriament", i l'acusació que estem governats pels “dirigents
més formats i amb més estudis en macro i en microeconomia, però que són molt
poc sensibles a la realitat concreta dels homes i de les dones que els van
triar i dels que s’han convertit en depredadors".
La dificultat d'establir polítiques de preu
just radica en que les societats de mercat com la societat actual varen aparèixer
quan els "valors de canvi" (o sigui, els que es poden valorar en
unitats monetàries) van triomfar sobre els "valors intangibles" (els
que no es valoren en unitats monetàries). Per exemple, el preu de la llet és un
valor de canvi, mentre que que el camp segueixi tenint població o que les
famílies segueixin tenint una vida digna és un valor intangible. Aquests valors
intangibles no compten per a l'economia neoliberal. Com diu el rector:
"l'economia europea s'ha convertit en un monstre al servei d'una cosa
deshumanitzadora i assassina".
França és probablement el país que més
resistència ha ofert i segueix oferint a aquesta economia neoliberal europea,
però per ara amb resultats molt magres. Al principi de la crisi econòmica, el
llavors president Sarkozy va crear un grup d'experts per modificar el concepte
de Producte Interior Brut (PIB), conscient que no mesura més que els valors de
canvi, però que no dóna cap valor als valors intangibles, dels que França és una
gran defensora. Per exemple, si es produeix un gran incendi forestal, aquest
incendi augmenta, en comptes de disminuir, la riquesa comptable de la nostra
societat. Sembla absurd i increïble, però així funcionen els criteris
econòmics: per més arbres que es cremin, per més que el paisatge es tenyeixi de
negre, per més que els animals morin de manera horrible entre les flames, no es
perd cap valor de canvi, perquè el paisatge, els arbres i els animals tenen un
valor de canvi nul, mentre que el combustible dels avions i dels vehicles
antiincendis té un valor de canvi molt elevat, i els treballs de reconstrucció
que es puguin fer posteriorment, també, de manera que, amb cada incendi, el PIB
augmenta.
Un exemple de valor intangible el tenim en la llei de la Generalitat que posa traves a la creació de grans superfícies comercials a poblacions petites, per preservar el comerç local, considerat com un bé intangible. El govern central ha recorregut la llei, ja que, d'acord amb la valoració nul·la dels valors intangibles, pot posar pals a les rodes del creixement del PIB.
Cada vegada sembla més clar que, perquè una economia funcioni al servei de la gent i no la gent al servei de li economia, caldrà donar un valor econòmic a aquests valors intangibles que avui en dia no el tenen. Però l'empresa no serà fàcil, ja que el lema imperant en la nostra societat és que, per maximitzar el valor de canvi dels teus productes no has de tenir en compte el valor dels intangibles. Cal tenir clar que fa tres-cents anys van aparèixer les societats de mercat, quan els valors de canvi van triomfar sobre els intangibles, i el benefici (la plusvàlua) va adquirir un poder únic i absolut sobre les accions dels éssers humans. I això és i serà molt difícil, si no impossible, de corregir.
Un exemple de valor intangible el tenim en la llei de la Generalitat que posa traves a la creació de grans superfícies comercials a poblacions petites, per preservar el comerç local, considerat com un bé intangible. El govern central ha recorregut la llei, ja que, d'acord amb la valoració nul·la dels valors intangibles, pot posar pals a les rodes del creixement del PIB.
Cada vegada sembla més clar que, perquè una economia funcioni al servei de la gent i no la gent al servei de li economia, caldrà donar un valor econòmic a aquests valors intangibles que avui en dia no el tenen. Però l'empresa no serà fàcil, ja que el lema imperant en la nostra societat és que, per maximitzar el valor de canvi dels teus productes no has de tenir en compte el valor dels intangibles. Cal tenir clar que fa tres-cents anys van aparèixer les societats de mercat, quan els valors de canvi van triomfar sobre els intangibles, i el benefici (la plusvàlua) va adquirir un poder únic i absolut sobre les accions dels éssers humans. I això és i serà molt difícil, si no impossible, de corregir.
dimarts, de setembre 15, 2015
Europa
Quan, aviat farà trenta anys, vam entrar a la
Unió Europea, un, que també tenia trenta anys menys que avui, es pensava que
entravem a un club que ens permetria progressar, no només des del punt de vista
econòmic, sinó també des del punt de vista polític, democràtic.
Malauradament, les coses no han passat
exactament com les esperàvem. Al principi vam rebre diners europeus que ens van
permetre de fer passeigs marítims i altres coses d’una utilitat més o menys
dubtosa, mentre ens anàvem retardant en la construcció de depuradores i altres
investiments que poguessin millorar el nostre medi ambient i modificar
l’economia del país. De tots és sabut que es van llençar a les clavegueres la
majoria de les ajudes europees a un país, Espanya, tenia un retard econòmic
molt marcat. Com que això era Espanya, vam trobar relativament normal que
l’administració dels diners es fes d’una manera irracional i contribuís a
emplenar les butxaques dels de sempre.
Però el problema es va anar complicant amb la
deriva neolliberal d’Europa i amb la creació d’aquest monstre al que anomenem
euro. A més, la Unió Europea va anar augmentant els seus membres fins a
convertir-se en una entitat totalment ingovernable. No m’estranya gens que
molts anglesos en vulguin sortir.
La darrera ha sigut l’elecció del que va ser
primer ministre de Luxemburg com a president da la Comissió, quan Luxemburg va
“distreure” milers de milions d’impostos que moltes multinacionals haurien
d’haver pagat als països on exercien les seves activitats: tot molt europeu i
molt solidari.
Europa, d’una manera o d’una altre, va
recolzar les guerres d’Irak, de Líbia i de Síria, amb les terribles
conseqüències que estem vivint ara mateix, amb el problema dels refugiats de
guerra, als que Europa tracta de la manera que veiem un dia sí i l’altre també.
El toro de la Vega
Un any més, una colla de salvatges han
torturat un toro fins a la seva mort. Això passa, cada any, a la castellana
ciutat de Tordesillas, i en diuen “tradició”. He llegit que aquesta tradició ve
de que a una noble tordesillana un toro li va matar un fill, i la seva resposta
va ser la de que cada any es matés un toro de la manera més dolorosa possible.
Aquest any, la mort del pobre animal ha estat
declarada nul·la perquè “s’ha incomplert el reglament”. La tortura, com passava
amb la Inquisició, també té els seu reglament.
El que ha matat el toro es diu Fran Alcalá, i,
segons els diaris, ja és un ídol local, el que diu molt de com són la majoria dels
habitants de Tordesillas.
Mentrestant, un partidari d’aquesta “tradició”
ha donat una garrotada a un periodista.
L’alcalde de Tordesillas és membre del Partit
Socialista. Una raó de pes per no votar aquest partit, incapaç d’imposar a un
dels seus que no permeti ni subvencioni aquesta barbaritat.
dilluns, de setembre 14, 2015
Les emissions de CO2 de l’any passat
BP ha publicat el seu Statistical Review of
World Energy Report 2015 en el que, entre altres moltes dades, calcula les
emissions de CO2 degudes a la combustió de combustibles fòssils.
Aquestes emissions estan calculades amb les
següents bases:
Petroli: 73.300 kg de CO2/TJ
Gas: 56.100 kg de CO2/TJ
Carbó: 94.600 kg de CO2/TJ
Amb aquestes bases de càlcul, les emissions de
l’any 2014 han sigut de 35.499 milions de tones, un 0,5 % superior a les
emissions de 2013 y un 56 % superior a les emissions de l’any 1990.
Malgrat 1915 – Nova imatge per l’església
El dimecres 15 de setembre de 1915, La
Vanguardia publicava la notícia de la benedicció d’una nova imatge de la Verge
del Carme a l’església.
dissabte, de setembre 05, 2015
Malgrat 1915 – Naufragi
La Vanguardia del dimecres 8 de setembre de
1915 portava que van arribar a Barcelona els tripulants d’un vapor que va
naufragar. Entre els nàufrags rescatats hi havia dos malgratencs.
dijous, de setembre 03, 2015
Potser no tots som imbècils
Després d’escoltar les penoses explicacions
del senyor Artur Mas sobre el finançament il·legal de CdC (similars a les del
senyor Mariano Rajoy sobre el del PP), de sentir a dir al senyor García Albiol
que s’havien acabat les bromes al sortir de presentar al Congrés la reforma del Tribunal Constitucional, i de
llegir l’article del senyor Felipe González dirigit als catalans, ja havia
perdut tota esperança sobre la intel·ligència del personal. Menys mal que els
dijous, el senyor Suso del Toro escriu el seu article al Diario.es, que et
permet pensar que no tothom és imbècil a aquest país i que encara hi ha algú que no pensa que els seus
conciutadans són retardats mentals.
La crisis nacional, disparate a disparate
Hace unos días el periódico El País
publicaba en portada una carta A los catalanes de Felipe González y no le hizo
ningún favor al expresidente. Decía ser “a los catalanes”, pero no lo era; era
contra esos catalanes que quieren la independencia e iba dirigida realmente a
los españoles no catalanes.
La carta del expresidente del Gobierno no
pretendía que quienes hoy desean independizarse de esta España reconsiderasen
su postura sino descalificarlos a ellos y a sus dirigentes ante la ciudadanía
española. Porque es imposible que alguien pretenda realmente convencer a otras
personas faltándole al respeto y ofendiéndolas. González dice escribirle a
personas que participan de lo que llama “lo
más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo
pasado”. Es decir, a fascistas seguidores de Mussolini o nazis seguidores de
Hitler. Escojan ustedes.
Ni que decir tiene que Mussolini y Hitler
sumados son el president Mas, que los tiene engañados “el señor Mas engaña a los independentistas y a los que han creído que
el derecho a decidir (…)”, y seducidos, ”en realidad tratan de llevaros, ciudadanos de Cataluña, a la verdadera
“vía muerta” de la que habla Mas (…)”. Y se pregunta: “¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al
aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?” Impresiona que quien
fue presidente del Gobierno de España tantos años se refiera a la sociedad
catalana de forma tan descalificadora y despreciativa y a la propia Catalunya
con tal menosprecio. Es prácticamente imposible que desconozca las
características y las capacidades de esa población y de ese país, es imposible
que sea tan ignorante, que no haya estado alguna vez allí en tantos años. Hay
que entender que los descalifica para ponernos a los demás ciudadanos en su
contra.
González hace que resulte incomprensible a
estas alturas defender en Catalunya a un PSOE que, empezando por el secretario
del PSC, respalda sus palabras. Y desde luego nadie que viva allí y que no esté
cegado por la ideología o la ira puede compartir tales disparates, aunque
cuesta ser ciudadanos libres y no súbditos engañados en medio de esta guerra
sucia. Las mentiras contra el rival pretenden despertar animadversión personal,
destruyen la democracia y son formas de la política autoritaria, que utiliza el
odio para conservar el poder.
González se muestra como alguien perdido en
la historia, o más bien en su historia, y tan desorientado que hace daño a ese
país al que dice querer servir. Le falta al respeto al mismo cargo que ejerció
y que invoca cuando ofende a una parte de la población a la que representó y
sobre la que gobernó, pero también nos ofende a los demás cuando nos toma por
tontos. Su propósito de hacer propaganda innoble y no de razonar es tan
evidente que no corresponde siquiera entrar a discutir el resto del
argumentario de su carta, es pura guerra ideológica contra una facción
contraria.
Es, por ello, lógico que ni siquiera se
moleste en situar un asunto de Estado tan complicado y delicado en su verdadero
contexto, en la dialéctica entre una parte de la ciudadanía catalana, que
excede con mucho a los nacionalistas, y los poderes económicos, políticos y
administrativos que detentan el Estado desde Madrid. Se puede estar de acuerdo
o no con una parte u otra en un conflicto que comienza con boicots y recogidas
de firmas anticatalanistas, que acabó con la sentencia del Constitucional por
un voto y que desencadenó la rabia casi unánime de los catalanes que vieron
como se cerraba cualquier camino a ser reconocidos como nación dentro de esta
España. Pero la consecuencia es la crisis de Estado a la que se ha llegado.
La utilización por parte de la derecha
española del nacionalismo españolista frente al nacionalismo catalanista,
acompañado en parte por el PSOE en distintos momentos, ha conducido a un camino
sin salida en el que el PP y el Estado se parecen mucho y en el que la máxima
institución jurídico política, el Tribunal Constitucional, no solo se ha
transformado en un instrumento puramente político sino que, además, está al
servicio de un partido.
González avisa a los catalanes, pero
también nos avisa a los demás: “Pueden
creerme. No conseguirán, rompiendo la legalidad, sentar a una mesa de
negociación a nadie que tenga el deber de respetarla y hacerla cumplir”. Se
refiere a los actuales gobernantes, Rajoy, Fernández Díaz y al candidato del PP
en Catalunya, García Albiol. Éste ya ha sacado la porra partidaria, es decir su
Tribunal Constitucional. Su advertencia es tan ominosa como clara: “La broma se ha terminado”. Y es que,
primero, hay que destruir la imagen del enemigo y, a continuación, se le golpea
y se le mete preso. Ahora van a por éstos, aguarden en sus casas que ya vendrán
por los demás.
Omitir, como hace González, esa cadena de
hechos anteriores y ese contexto para tratar de ese conflicto es engañar
descaradamente. Como lo es presentarse como valedor del reconocimiento político
de Catalunya dentro de España. Además de hemerotecas, algunas personas tenemos
algo de memoria y recordamos, por ejemplo, el 23F , lo que se pactó con los
golpistas y sus consecuencias. Cualquier relato de lo ocurrido en esos días que
omita que tras el golpe de Estado González y Guerra pactaron con la UCD de
Leopoldo Calvo Sotelo la reforma del reglamento del Congreso, para que el grupo
parlamentario del PSC se disolviera en el del PSOE, y que su Gobierno redactó
inmediatamente una ley para disolver políticamente la autonomía, la LOAPA, que
el propio Tribunal Constitucional de entonces declaró inconstitucional (aún no
era el de Rajoy y Albiol).
La maniobra de hace unos meses para formar
una coalición PP-PSOE no funcionó, la dirección actual será lo que sea pero vio
que suponía su inmolación inmediata y la del propio partido, pero los
entendimientos de hierro en torno de tres puntos, la Corona, el sistema de
poder económico vigente y la estructura del Estado controlado desde la corte es
evidente que existen.
Pero esos pactos de hierro no ocultan la
evidencia: el fracaso del Estado. Y, lo más profundo y de dimensión histórica,
el fracaso nacional español.
¿En qué momento comenzó esta crisis de
Estado, en la segunda legislatura de Aznar, con el boicot al cava, cuando Rajoy
comenzó a recoger firmas contra los catalanes, cuando Guerra sacó el cepillo,
cuando tres magistrados del Constitucional acudieron a fumarse un puro al ruedo
ibérico de la Maestranza sevillana, cuando Albiol entró en el Constitucional…?
diumenge, d’agost 30, 2015
Els preus del petroli
Fa uns dies, La Vanguardia publicava un
article sobre el preu del petroli. Tenia dos conceptes:
-
La baixada actual de preus és la
més important des de fa 29 anys. Podem veure al gràfic que l’any 2008 hi va
haver una baixada més important, de més de 140 $/barril a menys de 40, mentre
que ara la baixada ha sigut de 110
a 40/50 $/barril
-
El petroli baixarà, molt
probablement, fins a 10 $/barril. Això, ningú ho sap. Tant pot pujar com baixar
encara més. Si baixa molt més del preu actual, serà molt mala senyal, ja que
voldria dir que anem cap al col·lapse de l’economia.
En resum, un article ple d’incongruències. Es
veu que va ser escrit el mes d’agost, on els especialistes del diari estaven de
vacances.
El 3% de Convergència
A finals de febrer del 2005, ara fa deu anys i
mig, el President Maragall pronunciava la cèlebre frase, referint-se a CiU:
“Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3 %”. El President no tenia
proves del que deia, pel que va retirar la seva acusació.
Ara, deu anys i mig després, la guàrdia civil
entra a escorcollar una fundació de Convergència de Catalunya, CatDem, i la
mateixa seu del partit, ja que cada vegada és més evident que alguna cosa hi
havia de veritat a les paraules del President Maragall. La resposta de la part
dels convergents no pot ser més pobre: “volen influenciar les eleccions del 27
de setembre”. Tenen raó, l’escorcoll s’ha fet ara, i no abans ni després, per
influenciar el resultat de les eleccions, però això era d’esperar. Però aquest
fet és secundari, ja que el problema és que, des de fa deu anys, es tenen
sospites cada cop més fundades de que Convergència s’ha finançat il·legalment,
enriquint de passada a alguns dels seus, sense que cap dels dirigents del
partit hagi fet res per esclarir la veritat ni per evitar que això es continués
produint. I, davant de tots els dirigents, el President Mas.
De la mateixa manera que considero indigne que
el President del Govern central sigui sent en Rajoy, ja que era sabedor (o
hauria d’haver-ho sigut) del finançament irregular del Partit Popular, i no
solament no ha fet res per impedir-lo, sinó que l’ha negat reiteradament, considero
indigne que el President Mas segueixi davant del Govern català, per les
mateixes raons.
Ni el Partit Popular ni Convergència de
Catalunya han estat condemnats per finançament irregular. Però ni un ni l’altre
han presentat proves de que, havent-hi hagut molt probablement, per no dir
segurament, finançament irregular als seus respectius partits, han actuat per
denunciar-lo i per corregir-lo. Els seus presidents, doncs, haurien de dimitir.
Encara que l’un sigui President del Govern espanyol i l’altre President del
Govern català.
diumenge, d’agost 23, 2015
Malgrat 1965 – Atropellament mortal i torneig de bàsquet
La Vanguardia del diumenge 22 d’agost del 1965
portava dues notícies sobre Malgrat: la d’un atropellament mortal i la de la
celebració d’un torneig de bàsquet.
Malgrat 1965 – Elecció de la Pubilla
El divendres 20 d’agost del 1965, el
corresponsal de La Vanguardia, en Francesc Mateu Vergés, publicava la ressenya
de l’elecció de la Pubilla 1965.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)







































